Xàtiva, 6 de juny de 2025.-

L’Arxiu Municipal de Xàtiva ha plantejat, amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, una setmana de portes obertes a les seues instal·lacions, oferint visites guiades a l’espai on es custodia la documentació històrica municipal, normalment d’accés restringit.

Aquestes visites ens aproximaran a la història de l’edifici on s’ubica l’arxiu (l’antic convent de trinitaris de Xàtiva) així com als principals esdeveniments que han marcat l’evolució de la nostra ciutat des del segle XIV fins a l’actualitat, a través de la principal font per al seu estudi: els documents.

Les visites es realitzaran del dilluns 9 al divendres 13 de juny, entre les 11 i les 13 hores. Encara que l’activitat és totalment gratuïta es recomana inscripció prèvia, la qual podrà realitzar-se telefonant a l’arxiu (96 227 11 67), mitjançant un correu electrònic (sergiorubio@ayto-xativa.es) o a les mateixes instal·lacions de l’arxiu (plaça de la Trinitat, núm. 7).

Aquestes visites pretenen donar a conèixer la necessitat de protegir els arxius i facilitar-hi l’accés, així com els beneficis de comptar amb una gestió documental eficaç per a establir un bon govern, transparent i àgil. En definitiva, donar visibilitat a la importància que tenen els arxius en la nostra societat.

El 9 de juny es commemora el Dia Internacional dels Arxius. En 1948 la Unesco va promoure la creació del Consell Internacional d’Arxius i al novembre de 2007 l’ICA va oficialitzar que seria el 9 de juny la data per a celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Per aquest motiu, i com és habitual des de fa anys, l’Arxiu Municipal de Xàtiva planteja una activitat dirigida a tota la ciutadania amb l’objectiu de donar a conèixer el nostre ric patrimoni documental.

L’Arxiu Municipal de Xàtiva és actualment un dels arxius locals millor proveïts documentalment de tota la Comunitat Valenciana, amb uns fons que va des del segle XIV fins a l’actualitat. Més de 6.000 caixes de documents i gran quantitat de llibres conformen la totalitat del fons municipal, als quals cal afegir un gran nombre de fons incorporats procedents de diferents donacions, i una extensa biblioteca auxiliar centrada en temes especialitzats en la història local i en l’arxivística. Aquesta quantitat d’informació requereix un tractament especialitzat per a la seua custòdia, conservació, classificació i difusió.

La entrada L’Arxiu Municipal de Xàtiva celebrarà el Dia Internacional dels Arxius amb visites guiades aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Xàtiva,19de junyde 2023.- L’Arxiu municipal de Xàtiva ha rebut una subvenció de 23.480,79 euros per part de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport destinada a la digitalització i la restauració de documentació històrica i la millora de les instal·lacions. Es tracta del municipi que major quantia d’ajuda ha rebut d’entre els 79 beneficiaris.

Des de novembre de 2022, i al llarg del present any, l’arxiu municipal de Xàtiva ha realitzat diverses accions destinades a la millora de l’equipament de les instal·lacions, així com actuacions per assegurar la correcta conservació i prevenció del deteriorament del patrimoni cultural. Aquesta ajuda econòmica suposa una eina pressupostària essencial per al correcte funcionament de l’arxiu, ja que amb la quantitat rebuda (el doble que el passat any) es finançarà pràcticament la totalitat el servei d’arxiu municipal.

Entre les accions dutes a terme es troben el servei de digitalització de documentació històrica del Fons Ripalda, resultat d’una adquisició feta en 1993 i que compta amb 350 unitats documentals que abasten un marc cronològic que va des de l’any 1448 fins el 1892 i que conté una valuosa informació de caràcter genealògic i del desenvolupament urbà de la ciutat durant aquest període, així com del govern municipal i de la seua administració. A més a més també es va restaurar un llibre de l’any 1759 del frare carmelita Fr. Luis Cirilo Goterris així com padrons i rendes des de 1792 fins 1936.

Altres accions que es contemplen a la subvenció són l’adquisició de prestatgeries metàl·liques per a l’arxiu municipal i d’un plotter multifunció professional per a l’escaneig i impressió de documents en gran format, a l’objecte de proporcionar l’equipament necessari per atendre les peticions ciutadanes i els requeriments dels tècnics municipals d’urbanisme.

Cal destacar que també han rebut ajudes altres arxius de la Costera i la Canal que formen part del servei mancomunat d’arxiu de la Mancomunitat La Costera-Canal, del qual també forma part Xàtiva. Es tracta dels arxius de Barxeta (1.058 euros), Enguera (14.591 euros), La Font de la Figuera (1.897 euros), Moixent (17.048 euros), Montesa (795 euros) i Vallada (3.125 euros).

La entrada L’Arxiu municipal de Xàtiva rep una subvenció de vora 23.500 euros per a la digitalització i restauració de documents aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

L’aventura provincial de Xàtiva començà amb una carta del diputat xativí a les corts Joaquin Lorenzo Villanueva. En aquest cas, malgrat formar part d’un procés històric, l’acció té un protagonista clar al voltant del qual es va posar en marxa la maquinària administrativa entre aquest diputat i el consistori xativí. L’oportunitat era idònia, com el mateix Joaquin Lorenzo comprengué, ja que s’estava gestant un canvi de l’estructura estatal que, posteriorment, la història ha anomenat Trienni Liberal.

Amb els moviments revolucionaris sorgits per la sublevació del comandant Riego als inicis de 1820, Ferran VIIé jurà la Constitució de Cadis el 9 de març, amb la qual s’inaugurà un règim constitucional d’idees lliberals. Els nous dirigents, tenien una nova concepció de l’estat i l’administració, ambdues de tipus electiu i basades en un únic cos legal vertebrador anomenat Constitució. Conseqüentment, el canvi d’arrel ideològic que suposava el nou estat, afectava als valors sobre els que es construïa, i es ramificava gradualment en les seues manifestacions entre les quals l’administració i la divisió territorial són peces clau.

La traducció d’aquestes paraules era que el nou estat devia manifestar-se en noves institucions, i aquestes, vertebrar el territori des de la seua lògica -liberalisme, centralisme, racionalitat i homogeneïtat-. Per tant, es devia d’afrontar una reforma per canviar la divisió estatal, encara basada en els antic regnes medievals, cap a altra més a prop del provincialisme de tipus francés, regit per diputacions provincials dependents directament de les corts i el govern central. Aquesta divisió residual és la que es seguí a l’etapa legislativa gaditana, basada en 39 províncies¹ i, pràcticament, feia una divisió interna Dels regnes respectant els seus límits històrics.

D’aquesta manera, per a la nova vertebració del territori es formaren dos comissions independents entre elles, la primera la va formar el govern constitucional i va estar presidida per Felipe Bauzá i José Agustí de Larramendi, datant de l’11 de juliol de 1820; i la segona manada per les Corts, estava formada per vuit diputats, i emprengué les seus tasques el 4 d’agost de 1820. L’informe governamental -presentat a Corts el 17 de març de l’any següent²– va ser una revisió del gadità, mentre que l’elaborat per les corts -presentat el 19 de juny³ també de l’any següent- donava pas a un major qüestionament i revisió del territori, convidant a una implicació major dels agents polítics amb la sol·licitud d’ajuda dels diputats per a la recaptació de dades i plantejament de propostes o modificacions.

En aquest context, Joaquin Llorenç Villanueva va proposar a l’Ajuntament de Xàtiva preparar una proposta per a la creació d’una província pròpia. Si atenem a la cronologia, el 27 de març de 1821 el projecte governatiu ja estava finalitzat, i tenim constància de haver-s’hi formulat queixes al mateix remeses a les Corts fins al 7 d’abril de 1821, emperò en cap d’elles figura Xàtiva⁴. Per tant, la petició, idea i proposta de creació de la nova província sols afectà i es basà en la iniciativa de les Corts. El diputat xativí argumentà el pes demogràfic de la zona proposada, la seua utilitat per al correcte funcionament de l’estat i la economia, i la «naturaleza de ese terreno». Aquestes paraules ens criden l’atenció perquè pareix amagar una idea de domini territorial preconcebuda, perquè, en primer lloc, repassant els diversos textos argumentatius a favor de la província, s’hi llig una consciència de macroprovíncia de València, i en segon lloc, els mateixos arguments ens mostren com romanien les pretensions històriques de la ciutat de tindre un domini polític propi per damunt de la municipalitat.

Malgrat tot, el gran referent per a la proposta provincial, així com la seua principal argumentació, va ser la concessió de diòcesis pròpia -aprovada a 1814 però duta endavant al trienni-. No debades una seu episcopal deixava un precedent gestor en aquest territori, ja que la principal funció episcopal és el control i administració de les parròquies. Voldriem acabar remarcant que encara que aquesta proposta fou fruit de la iniciativa d’un diputat i la posada en marxa de la ciutat, Villanueva aconsellà al govern local que demanara la cooperació amb els altres pobles involucrats, el que ens mostra que la província no ha de ser vista únicament com un esdeveniment local.

Joaquim Llorenç Villanueva Astengo

En Joaquim Llorenç Villanueva trobem una de les figures més emblemàtiques de la Xàtiva del segle XIX, determinant en alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del moment, com ara la restitució del nom de Xàtiva, la creació de la Província i Diputació xativina o la petició de catedralitat.

Comença els seus estudis primaris a Xàtiva però, prompte, amb 12 anys, passà a València. A la capital prosseguí la seua trajectòria, formant-se en la Universitat de València fins a 1776, des d’on és cridat pel seminari d’Oriola per a ocupar la càtedra de filosofia. D’Oriola sortí cap a Madrid en 1780 a causa de les discussions teològiques amb el seu protector i bisbe, José Tormo, i després de passar un temps establint contactes, fou promocionat per a ocupar la càtedra de teologia del bisbat de Salamanca.

Prompte es feu un lloc a la cort gràcies a les bones relacions amb el grup de valencians que allí ocupaven càrrecs rellevants, sent nomenat en 1783 qualificador del Sant Ofici -encarregat de censurar i detectar textos herètics-. Joaquim Llorenç estava fent una carrera gens menyspreable, perquè com hem vist, en tres anys passà d’arribar a Madrid sense cap valedor, a tindre ja un càrrec a les institucions més importants del regne. La seua producció intel·lectual també va anar en augment, facilitada pel nucli de relacions amb els il·lustres lletrats de Madrid, fruit d’açò va ser elegit membre de la Real Acadèmia Espanyola en 1793, i de la Real Acadèmia de la Història en 1804.

Ferm partidari de la resistència front a les tropes i ocupació franceses, fou elegit diputat per València a les Corts Generals que es celebraren a Cadis en febrer de 1810, on va tindre un paper més que notable, postulant-se com el quart diputat amb major nombre d’intervencions. La notícia de l’elecció la rebé el sis d’abril de 1810, i sense perdre temps va enviar una missiva a l’Ajuntament agraint-ho i mostrant la seua predisposició a afavorir en tot el que puga la seua ciutat natal. També va formar part de la comissió eclesiàstica creada per la Junta Central i Governativa de Cadis, centrant-se en la reforma religiosa.

Amb la tornada al tron de Ferran VIIé a 1814 va ser detingut, empresonat i finalment desterrat al convent de la Salceda de Guadalajara. Ací va romandre fins a 1820 quan amb la instauració de l’estat constitucional, va ser elegit diputat a Corts per València al maig de 1820. L’1 d’octubre de 1823, derogat el règim constitucional, va tindre que exiliar-se definitivament junt als seus germans Jaume i Llorenç, amb qui començà un calvari migratori que el dugué a passar els seus últims anys a Londres i Dublín, vivint de la seua faceta com escriptor i d’una pensió del comitè d’ajuda als exiliats.

La Província de Xàtiva

El Trieni Liberal va possibilitar que es tornara a emprendre la qüestió territorial. El dia 27 de març de 1821, el diputat xativí Joaquim Llorenç Villanueva remeté una missiva dirigida a l’Ajuntament de Xàtiva explicant que, havent-se presentat a les Corts la divisió del territori espanyol, s’oferia a preparar una representació per demanar la creació de la nova província de Xàtiva, argumentant raons d’utilitat i conveniència. Un argument de pes va ser l’aprovació de seu episcopal per a la ciutat en 1814 -aplicada a 1821-, la qual la va dotar d’un territori administratiu en el panorama eclesiàstic, coincident en gran mesura amb el que abastà la província. El territori que abastava era similar al de la diòcesis pròpia, el qual, és quasi la totalitat del que avui en dia considerem les Comarques Centrals Valencianes.

La Diputació de Xàtiva funcionà des del 23 de maig de 1822 fins a octubre de 1823, i tenia competències polítiques -organització i implantació de la xarxa d’ajuntaments-, econòmiques i fiscals -gestió d’impostos i del pòsit municipal-; foment d’infraestructures i obres públiques; socials -creació d’establiments de beneficència-, etc. El lloc triat com a seu de la Diputació fou part de la Casa de l’Ensenyança, la qual va ser sotmesa a una reforma.

La tardor de 1822 l’oposició liberal -en última instància, organitzada pel mateix Ferran VIIé- començà a créixer militarment i va integrar partides armades. L’ambient de violència anà en augment i explotà en conflicte obert amb l’arribada de l’exèrcit francès nomenat «els cent-mil fills de Sant Lluís». La guerra que es desenvolupà als següents mesos va estar des d’un primer moment declinada cap als absolutistes, pel que les autoritats liberals es veieren obligades a fugir, entre elles, la Diputació de Xàtiva. Finalment, la Diputació es dissolgué a Alacant, sent l’última sessió del 17 d’octubre de 1823.

La entrada L’arxiu municipal inaugura els actes pel Bicentenari de la Província de Xàtiva aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

L’Arxiu Municipal de Xàtiva ha rebut per part de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport una subvenció de 15.191 euros destinada a treballs de digitalització, mobiliari i a les instal·lacions d’arxiu.

Aquesta ajuda serveix per a finançar algunes accions que s’han anat realitzant en els darrers mesos destinades a millorar l’equipament de les instal·lacions, així com actuacions per a assegurar la correcta conservació i prevenció del deteriorament del patrimoni documental. Entre les actuacions es troben la climatització del primer dipòsit de l’Arxiu (3.627,58 euros), la digitalització de documentació històrica municipal (2.999,71 euros), l’adquisició d’un planer horitzontal (2.357,69 euros), la digitalització de documentació històrica municipal (2.999,71 euros) i l’adquisició d’altre planer horitzontal i de tres prestatgeries metàl·liques (3.207,11 euros).

Entre la documentació històrica que s’ha digitalitzat cal destacar algunes obres del segle XVIII, després de la crema de la ciutat, com ara la Real Provisió de Felip V per la qual es fixen els tributs per pot percebre la ciutat després de la guerra o la carta de privilegis fiscals de l’Església Col·legial i a la ciutat de San Felipe (1728), a més d’altres documents a partir de 1750 tant dels segles XVIII com XIX. També trobem algun document del segle XVII com els plets relatius a les séquies de Xàtiva (1617) i al·legacions reals de viles de València o de dret (1661 fins 1751) i fins i tot alguns privilegis i altres documents reals que van des de 1290 a 1704.

La inversió en subvencions per a l’Arxiu municipal de Xàtiva ha anat augmentant de forma notable en els darrers anys. El passat any 2020 es van concedir 10.341,95 euros, mentre que en 2019 l’ajuda va ser de 3.314 euros pel que l’increment ha sigut del 312% i del 46,88% respectivament en els dos darrers exercicis.

La entrada L’Arxiu de Xàtiva rep una subvenció per a nou mobiliari i treballs de digitalització aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

El professor Antoni Martínez Revert ha decidit donar a Xàtiva la seua col·lecció particular que compta amb una extensa documentació gràfica i literària, en un anunci que s’ha donat a conèixer aquest dijous en una roda de premsa realitzada a l’Arxiu Municipal de Xàtiva.

Entre el llegat que donarà Martínez es troben més de 8.000 arxius i documents, en concret 4.058 fotografies, 2.140 revistes, 887 periòdics, 164 llibres, 111 novel·les de quiosc, 625 cartells, 48 panells i un bon grapat de fullets d’informació i cultura, documentació i material plàstic.

Les fotografies provenen de l’Arxiu Cuenca, de Toni Marzal, de Miguel Sala i Julián García i d’autors diversos, i tracten temes històrics vinculats a Xàtiva com ara paisatges i persones, la processó del Corpus o rutes turístiques i edificis. A més a més també es compta amb l’arxiu del setmanari «La veu de Xàtiva» i la seua col·lecció d’exemplars, l’arxiu fotogràfic de la Bicicleta Teatre i una gran col·lecció bibliogràfica i de premsa o revistes d’Arts Gràfiques i de distints gèneres tant de la Segona República com de la Transició.

L’extensa donació del professor Antoni Martínez destaca pels documents i les col·leccions vinculades al disseny gràfic i a la tipografia. Així, entre els arxius també es troba la col·lecció completa de la revista«El Temps» i edicions de les revistes «Hermano Lobo» o «Estudios», on van col·laborar alguns dels millors escriptors i dibuixants de l’època, així com de la «Cartelera Turia». També es poden trobar altres magazins com «Saó», «Cambio 16» o «Acció Cultural del País Valencià».

«És important per a la ciutat rebre el llegat del professor Antoni Martínez, de gran valor històric i material, i molt relacionat amb la seua passió per la tipografia» ha declarat la regidora de Cultura Raquel Caballero, qui ha remarcat que «aquesta donació enriqueix el fons municipal i constitueix el fons d’un futur museu de la Impremta per a Xàtiva».

«Les meues activitats en l’àmbit cultural m’han fet acumular molts arxius que consideres valuosos. Alguns són d’exposicions que es van fer a Xàtiva, però que molta gent no coneix perquè van tindre lloc fa molt de temps», ha manifestat el professor Antoni Martínez, qui ha recordat que Xàtiva ha pegat un pas endavant i ja ha adquirit el fons de Blai Bellver per a tenir un futur museu de la Impremta. «Molts dels arxius donats, com cartells, llibres o gravats; estan condicionats a que formen part del futur museu de la Impremta, per a dotar-lo de contingut».

Està previst que cap al proper mes d’octubre es realitze una exposició amb part de la documentació donada per Antoni Martínez Revert. Aquesta no serà l’única donació prevista, ja que el propi professor ha assegurat que compta amb més documentació que serà donada futurament.

Antoni Martínez Revert (Xàtiva, 1946), és llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i doctor en Enginyeria Gràfica per la Universitat Politècnica de València, a més d’haver sigut Catedràtic de Llengua i Literatura castellanes a l’IES Josep de Ribera fins l’any 2007. Escriptor, editor, home de teatre i docent, va editar el setmanari «La veu de Xàtiva» els anys 1982 i 1983, va coordinar col·leccions i va dirigir el grup «La Bicicleta Teatre» entre 1988 i 2018.

La entrada Xàtiva rep una donació de més de 8.000 documents per part del professor Antoni Martínez Revert aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Requesta:

De vegades es lligen textos divulgatius històrics, i fins i tot, publicacions, consistents en l’esment de dades i textos sense cap interpretació o amb interpretacions simples i descontextualitzades. A banda de l’opinió professional que es puga tindre, no és la millor manera d’extraure tot el coneixement i suc a les poques restes que ens han deixat els nostres avantpassats. Per tant, avui us mostrem com la lectura professional d’un document ens aporta multitud de coneixement al voltant de com era la vida de la Xàtiva de temps passats.

Començant pel principi, Xàtiva està ubicada en un emplaçament ideal per aprofitar els recursos hidràulics, envoltada pels rius Canyoles i Albaida, i amb una riquesa aqüífera al seu subsòl crucial per al seu desenvolupament. Les ja adequades condicions naturals de la ciutat van ser enriquides amb l’acció humana, construint canalitzacions -com ara alcavons, aqüeductes i séquies- i embassaments -aljubs- per a conduir aigua potable, majoritàriament de naixements naturals cap al consum humà. En un principi, la nostra ciutat s’abastia amb una amplia i nombrosa xarxa d’aljubs, enregistrats en la zona del Bellveret i del Castell. Aquests es completarien amb el sistema d’alcavons excavats en la roca de la muntanya pensats per a extraure aigua dels corrents i filtracions internes. Seguidament, tindríem les tres grans canalitzacions: Canals de Bellús, d’Aigua Santa i la Séquia de la Vila.

La tradició oral i les proves testimonials més conegudes, els grans cronistes valencians, ens deien que les canalitzacions més antigues van ser Bellús i Santa, com ho esmenta Viciana, qui arriba a afirmar que el més antic era el de Bellús. Emperò Bellús, transcorre per la cota més baixa dels tres, deixant bona part de la ciutat desabastida d’aigua potable constant -teòricament els aljubs de la ciutat vella hi posarien remei-.

Tanmateix el discurs històric tradicional podia canviar, i ho feu amb la troballa al nostre arxiu municipal d’una Concòrdia entre regants d’aigua de Bellús contra regants d’Aigua Santa de 1422. El text ens assabenta de la disputa entre ambdós regants per l’abast hidràulic que es resolgué amb la decisió de reformar el dit canal d’Aigua Santa per a consum urbà -abans sols s’emprava per a ús agrícola-, fent-lo transcórrer en una cota més alta que els altres dos, i deixar la Vila per a reg –el qual era responsable del consum urbà-. Per emprendre aquest projecte es va desviar la trajectòria de la Séquia de la Vila, que passava pel centre de la ciutat, cap als horts periurbans, marcant un calendari de reg de l’horta de Xàtiva on s’alternava aigua de la Vila i aigua de Bellús -aquest últim seguiria abastint tant la ciutat, juntament amb Santa, i el camp-.

Fins ara tenim la informació implícita del document, emperò si reflexionem i contrastem dades amb ell trobem que el document possibilita la confecció d’una teoria del creixement demogràfic xativí. Podem comprovar com la nostra ciutat té una morfologia històrica allargada, amb un nucli central que segueix la costa de la muntanya del castell, i un afegit a ponent, el barri de les barreres i el raval. En un principi, està acceptat que la ciutat romana i islàmica es trobava al Bellveret, des d’on els camins d’accés a la ciutat es poblarien d’habitatges dispersos, que l’historiador Marià González Baldoví planteja sense assegurar-ho, la possibilitat d’enquadrar-se en els actuals carrers Menor, Santes i Ànimes, i potser l’Ardiaca.

Així doncs, dels tres canals que hem esmentat, sols la Séquia de la Vila arribaria a cotes tan altes, recorregut que quadra també en la ubicació dels banys de la Morería, trobats en l’actual carrer Argenteria, per tant aquesta canalització com a mínim seria construïda en temps musulmans. L’antiguitat temporal també troba un gran aliat en la ubicació de les alqueries de ponent de la ciutat: Annauir, Novetlè i Satorres (Casa Blanca), els quals segueixen el seu traçat. També els actuals espais urbans del Raval de Sant Joan, Carrer Sant Roc, Sant Rafael i Font Trencada, Corretgeria i Bruns, Sant Vicent i Segurana, comparteixen traçat amb la canalització, deixant una suposició prou indicativa que el responsable de la seua existència és la séquia de la Vila. És més, de la seua importància en temps anteriors a la concòrdia -1422- tenim prova amb el seu pas per la Mesquita Major, construcció que necessitava una font perquè els musulmans s’han de llavar abans de l’oració. Amb tot, sembla acceptable pensar que la Séquia de la Vila és la canalització més antiga de la ciutat, a la que seguiren Bellús i Aigua Santa, i queda ben palés, que el creixement urbà de la nostra ciutat ha estat depenent i amb completa sintonia en l’abastiment d’aigua.

Tanmateix la història no és una ciència unidisciplinar, sinó que segons la tipologia dels vestigis estudiats es diversifica en especialitzacions. Aquest és un bon exemple perquè l’arqueologia no sols complementa el que hem dit abans sinó que enriqueix la informació abundantment. Primerament, les diferents troballes de restes arqueològiques no dipositàries en la zona alta del raval ens duien a pensar que la ciutat romana s’expandia cap a ponent, eixint dels límits del Bellveret. Però en segon lloc, la troballa del nimfeu del carrer Sarriers obliga a retardar la construcció de la Séquia de la Vila fins a època romana, ja que un nimfeu és una font votiva en honor a deïtats aquàtiques femenines grecoromanes, i com a font requeria un abastiment d’aigua constant. Aquesta arribaria de la dita séquia perquè el Canals de Bellús passa per una cota més baixa i l’Aigua Santa, com hem dit, es construeix en 1422.

En conclusió, lluny de ser un conjunt de fites i referències, la història es construeix amb l’argumentació reflexiva, el contrast d’informació i una obligada contextualització. El resultat no sol ser un conjunt d’arguments tancats i definitius sinó la comprensió d’una societat, temps i mentalitats passades.

BIBLIOGRAFIA

GONZÀLEZ BALDOVÍ Marià. “La influència de l’aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”, en per Papers de la Costera, núm. 6, Associació d’Amics de la Costera, 1989, p.133-137.

VILLAVERDE BONILLA, Valentín; PÉREZ BALLESTER, José; LEDO CABALLERO, Antonio Carlos (coor.). Prehistoria, arqueología y antigüedad. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, Universitat de València, Facultat de Geografia i Història, 2008.

La entrada Document del mes Arxiu Municipal de Xàtiva» Aigües de Bellús i acéquia de la Vila» aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

L’Ajuntament de Xàtiva ha rebut una sèrie de subvencions vinculades a l’àmbit de la cultura i destinades a diferents àrees municipals, les quals ascendeixen a un total de 44.000 euros.

D’una banda, el Diari Oficial de la Província de València ha publicat les subvencions destinades pel SARC (Servei d’Assistència i Recursos Culturals) a la programació cultural municipal i les festes populars 2020, amb la qual Xàtiva rebrà un total de 30.000 euros (l’import màxim que es pot atorgar) per a finançar la realització d’activitats culturals a Xàtiva durant el present any. Amb aquesta ajuda, es podran justificar activitats realitzades com ara Nits a la Fresca, la commemoració del Bombardeig de l’estació o la Crema de Xàtiva, la Festivitat del Corpus i les exposicions d’Andreu Alfaro i «Rius en l’aire».

Pel que fa a l’Arxiu Municipal, la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha atorgat al servei municipal un total de 10.342 euros que se destinaran a la digitalització i la restauració de la documentació històrica i a la millora de les instal·lacions.

Per últim, també rebran una ajuda per valor de 3.611,85 euros el Museus municipals, amb la qual es busca millorar la informació complementària que acompanya els materials exposats en el museu de l’Almodí per tal que els visitants puguen accedir a nivells d’informació més amples que els permeten comprendre les circumstàncies que rodegen les troballes exposades i el medi ambient dels jaciments arqueològics.

123.771 euros per al Conservatori

També s’han resolt per part de la Direcció General de Centres Docents les subvencions per a les corporacions locals i entitats sense ànim de lucre que mantenen conservatoris i centres privats autoritzats d’ensenyaments elementals o professionals de música o dansa a la Comunitat Valenciana per al 2020.

El Conservatori Lluís Milan de Xàtiva rebrà un total de 123.771,9 euros, el que suposa un 2% més que en la convocatòria del passat any 2019.

La entrada Xàtiva rep subvencions per valor de 44.000 euros destinades a accions culturals aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

A la història de Xàtiva és molt fàcil caure en els episodis estereotipats com la conquesta de Jaume I, la crema i destrucció, la diputació provincial, el bombardeig, etc. Es tracta d’esdeveniments coneguts per totes i tots les xativins, així doncs, la tradició oral i les commemoracions ben els han mantés a la memòria col·lectiva. El que se’ns escapa moltes vegades, és que un bastiment de documents amb un treball constant d’historiadors i historiadores sostenen aquestes icones de la memòria col·lectiva. Per això, aquest mes hem decidit commemorar una de les fites històriques amb els seus documents testimoni: la restitució del nom de Xàtiva.

Com és per tots i totes conegut, després de la crema i expulsió dels seus pobladors que patí Xàtiva en 1707. Cremat el seu arxiu i expulsats els seus habitants, s’intentava ara fundar un nou municipi, una colònia: Colonia nueva de San Felipe. Així, el nom de Xàtiva quedava esborrat, oblidat i soterrat en la història. No obstant això, la mesura de Felip Vé sols afectà en la superfície, perquè més que l’entorn físic, són les comunitats les que conformen la identitat, i mentre aquestes no canvien, aquesta segueix estant present.

La memòria i identitat comunitària no canvià, i encara que acceptà l’ordre reial com no podia ser d’altra manera, s’esmentava sempre que es podia el seu antic nom amb la fórmula: Colonia nueva de San Felipe, antiguamente Xàtiva. La conclusió d’aquest procés arribà en el període legislatiu de les Corts de Cadis, quan un diputat nascut a Xàtiva proposà el restabliment del nom.

A les corts de Cadis van acudir vint-i-un diputats valencians, d’entre tots ells, dos eren de la nostra ciutat: Joaquim Llorenç Villanueva i Manuel Albelda. d’ambdós, Manuel tingué molt poca activitat als debats de Cadis, mentre que Joaquim Llorenç fou el quart diputat amb més intervencions. La notícia de l’elecció la rebé el sis d’abril de 1810, sense perdre temps va enviar una missiva a l’Ajuntament agraint-ho i mostrant la seua predisposició a afavorir en tot el que puga la seua ciutat natal. Fins el 26 de juny no partirà de Xàtiva a la seu de les corts, on no arribà fins el 23 d’octubre ja que la caravana de diputats van ser retinguts en Cartagena per una epidèmia de febra groga.

La primera menció del projecte de canvi de nom la donà Joaquim Llorenç en una carta a l’Ajuntament, datada del 12 d’abril, on demana es busquen en l’arxiu els documents relacionats amb el canvi de nom. L’ajuntament procedí i Villanueva confeccionà el 3 de juliol un primer esborrany, mentre que el text definitiu fou aprovat el 20 de juliol per l’ajuntament. Dos mesos més tard, el 26 de setembre de 1811 Joaquim Llorenç va llegir públicament el memorial i la càmera legislativa de Cadis aprovà el restabliment del nom de Xàtiva. La notícia arribà a la ciutat un mes més tard, el 28 d’octubre, decidint que s’anuncie la notícia en bàndol el 5 de novembre.

El document que mostrem el mes de setembre, és aquell esborrany que s’aprovà un 20 de juliol de 1811, el qual va ser llegit pel diputat Joaquim Llorenç Villanueva, i que fou determinant per a que Xàtiva recuperara el seu nom i, amb ell, la seua història, prestigi i memòria. Es tracta, no sols d’una moció més de les corts de Cadis, sinó d’un important testimoni de la pervivència de la identitat local perduda d’una ciutat que no oblidà. Dos apunts hem de fer de tot aquest procés, primer el fet que la petició de Villanueva i, consegüentment el decret, esmenten «Xativa» sense castellanitzar, amb la «X». En segon lloc, en el procés de sol·licitud és clau l’existència i treball de l’arxiu municipal, perquè aporta la base testimonial que demostra el vertader nom de la ciutat, la seua destrucció en guerra i la refundació posterior. Els arxius locals n’eren entitats molt vives i consultades molt a sovint, sobretot en plets i judicis, i en aquest cas per a demostrar un esdeveniment històric.

BIBLIOGRAFIA
CONEJERO I MARTÍNEZ, Vicent: “El xativí En Joaquim Lorenzo i Villanueva, parlamentari liberal i reformador eclesiàstic. La seua trajectòria des de la Il·lustració fins al primer liberalisme. 1757-1837”, en Papers de la Costera, núm. 6. Xàtiva, Associació d’Amics de la Costera, 1989, p. 69-92.
RAMÍREZ ALEDÓN, Germán. “El diputado Villanueva y la restitución del nombre de la ciudad de Xàtiva. En el 150 aniversario de su muerte”, en Fira d’Agost, 1987. Xàtiva, Ajuntament, 1987, p. 61-72.
RAMÍREZ ALEDÓN, Germán.“Joaquín Lorenzo Villanueva. Joaquín Lorenzo Villanueva y la crisis de la Ilustración valenciana”, en Fira d’Agost, 1993. Xàtiva, Ajuntament, 1993, p. 92-109.
SEVILLA ANDRÉS, Diego: “Joaquín Lorenzo Villanueva”, en Játiva. Libro de la Feria, 1963. Xàtiva, Ajuntament, 1963, s.p.

La entrada Document del mes Arxiu Municipal «Restitució del nom a la Ciutat de Xàtiva» aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Requesta:
El mes de juliol és per a la ciutat de Xàtiva un mes ambigu, ja que per una banda hi celebrem la festa del Corpus Christi, però per altre és l’efemèride del pitjor fet històric que n’ha patit, la crema de 1707. Si més no, ambdues fites ens porten a reafirmar el sentiment comunitari de la ciutat, la primera per la seua capacitat d’ajuntar esferes socials molt diverses en un mateix acte públic -educació, folklore, religiositat i música-, i la segona per la reinterpretació contemporània d’un tràgic intent d’esborrar física, comunitàriament i simbòlicament la ciutat. Per això, volem aprofitar l’ocasió per fer a referència a les fonts més que als fets, les quals, gràcies a l’acció dels professionals de la documentació, biblioteconomia i la història han perviscut fins avui en dia.
Abans de tot, deguem recordar que la crema afectà a l’arxiu municipal local, ubicat en la Casa de la Ciutat, actualment enderrocada -actual edifici dels sindicats, Carrer Corretgeria, 2-. Cremant-se la col·lecció de Manuals de Consells -llibres d’actes del consell municipal, anacrònicament parlant-, i la resta de documentació municipal interna que ens ajudarien a construir eixos fets previs a la catàstrofe. Com a resultat els i les professionals del passat s’han vist amb l’obligació de recercar en altres dispersos llocs per intentar tapar, en la mesura dels possibles, aquest forat històric.

Començant per un document present al nostre arxiu municipal, gràcies a una donació privada, la ciutat va adquirir una còpia d’un sonet compost amb motiu de la vinguda i casament de Felip Ve datat en l’any 1703. En compte de contradir les opinions dels professionals, confirma que la ciutat acceptà el nomenament de Felip V com a successor i hereu de Carles II, esmentat al seu testament, i que com era habitual, celebrà actes commemoratius per la seua coronació i casament. Si més no, el treball i visió dels professionals de la història és més palés per la necessitat d’explicar com una ciutat a priori pro borbònica, acabà sent un dels últims reductes austriacistes. La causalitat és prou complexa perquè a tots els àmbits i estaments de la ciutat la societat estava dividida, triomfant la postura majoritària entre les classes populars i recolzada per les primeres tropes a posar-hi el peu, les austriacistes en Nadal de 1705, de manera pacífica.

El primer testimoni coetani bibliogràfic de la crema que volem nomenar és l’obra del Marqués de San Felipe i vescomte de Fuentehermosa, Vicent Bacallar i Sanna. Vicent va ser un noble i militar sard, ferm partidari de Felip de Borbó, qui li encarregà l’escriptura d’una crònica de la guerra que rebé el títol de Comentarios de la Guerra de España. Finalitzada en 1725, el mateix Felip V manà retirar-la per les seues discrepàncies en certs aspectes, però encara es conserven exemplars de l’edició holandesa en la Biblioteca Nacional.
«No se pudo discernir quién con mayor tesón aplicaba fuego, si los propios moradores o los soldados; no se perdonó ni aun a los templos; pocos sacerdotes escaparon; mujeres, pocas, y hombres, ninguno. Nada quedó de Játiva, ni aun el nombre, porque en su reparación el Rey mandó llamarla San Felipe; ochocientos ingleses quedaron prisioneros.» (Pascual Beltrán, 1925: 92)

Al mateix nivell tenim l’obra del frare trinitari José Manuel Miñana Estela, qui també visqué els fets de manera sincrònica, narrant-los en la seua gran crònica De Bello Rustico Valentino. Encara que tracta la guerra amb el respecte per ambdós bàndols, Miñana també té tendència borbònica, el que no va impedir que denunciara els fets, altrament amb la intenció de justificar-ho per l’obstinada defensa numantina de la ciutat.
Del dietari de Josep Vicent Ortí, centrat en la ciutat de València, també hi trobem referències, en concret notifica l’arribada de refugiats de la ciutat i de la petició per part dels assetjats de cancel·lar l’ordre de crema.
«Hiziose esta mañana también por parte del cabildo, diputación y ciudad una embaxada al caballero d’Asfeld para que se dignase suspender el orden de S.M. que era de arruinar, y abrasar a la ciudad de Xàtiva: pero diciendo su excelencia que ya no le era posible detener este orden, sólo consiguieron los magistrados, el que se reservasen las iglesias […]»

(Pascual Beltrán, 1925: 87)

No podríem finalitzar sense mencionar el capítol corresponent a la crema del llibre del carmelità Carlos Castañeda Pujaçons, que suposa una de les proves més pròximes en el temps. En aquest manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional ens narren els fets de l’assalt i posterior crema i expulsió al detall, centrats en la nostra ciutat. Cal dir que es considera una de les fonts més fiables i ha sigut utilitzada com a base per a les posteriors investigacions. Emperò, aquesta era la creença fins ara, des que en 2016 es presentà un llibre dels investigadors xativins Mariano González Baldoví i Inmaculada Navarro García, el qual publicava un manuscrit del també carmelità Fra Lluís Cirilo Goterris, obra testimonial de la qual Castanyeda agafà les referències per al seu manuscrit. L’obra de Goterris té com a protagonista el Convent de Sant Julià de l’ordre carmelita de la ciutat de Xàtiva, mentre que Castanyeda agafa sols els fragments que narren la crema i destrucció de la ciutat. Ni Goterris, nascut a Castelló en 1714, ni Castañeda, a Xàtiva en 1740, visqueren aquest episodi, però la precisió de l’escrit del primer ens indica que comptà amb testimonis coetanis.
I per últim, en trobem entre la documentació de l’època una narració i explicació dels fets prou dispar amb les anteriors, l’oferida pel franciscà Vicent Martínez Colomer, en el segon volum de la Historia de la Orden de San Francisco en Valencia de 1802. L’estranyesa d’aquesta font rau en la responsabilització de la crema als combatents d’un i d’altre bàndol, per una banda, i en l’atribució al general d’Asfeld d’una actitud proteccionista cap a la població i ciutat, d’altra.
«[…] A vista de tan tenaz resistencia, redobla Alfeld sus ataques, […] Derrámasse al instante los soldados por todas partes con un furor increíble, y pasan a filo de espada a quantos encuentran, sin perdonar a niños ni mugeres, contra la voluntad de Alfeld que había mandado respetar la vida de estos indefensos. Tan fea y horrible crueldad exasperó en tanto extremo los ánimos del paisanage, que arrostrando denodadamente a los enemigos pasó a cuchillo a una multitud, pegó fuego a los edificios con más encono que ellos y que abandonó a todo género de horrores, de suerte que en pocas horas entre sititadores y sitiados dexaron la ciudad envuelta en sangre y ruinas […]»

(Pascual Beltrán, 1925: 90)
Encara ens faltaria per esmentar altres autors com per exemple Isidoro Planes, altres tipus de fonts però preferim acabar amb una menuda reflexió al voltant de la investigació històrica. La història no intenta obrir ferides, jutjar i valorar el passat, ni apel·lar als sentiments identitaris o emotius, sols intenta donar coneixement del passat amb el propòsit d’ajudar la comprensió dels temps i problemes actuals. Pel que fa a la crema de la ciutat en 1707, és necessària per a comprendre la situació de crisi que patí al llarg del segle XVIII, el canvi i trajectòria d’estructures políticoadministratives, l’evolució urbanística , etc. L’actual commemoració o efectes simbòlics que ha tingut no és responsabilitat dels historiadors sinó de la societat setabense.
Bibliografia històrica:

BACALLAR SANNA, Vicente. Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V, El Animoso. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 1999. [Disponible en línia: http://www.cervantesvirtual.com/obra/comentarios-de-la-guerra-de-espana-e-historia-de-su-rey-felipe-v-el-animoso–0/]

GONZÁLEZ, Mariano i NAVARRO, Inmaculada. Milagros, fuego e intrigas: Xàtiva a través del Manuscrito del carmelita Goterris: 1570-1801. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 2018.
MIÑANA, José Manuel. La guerra de Sucesión en Valencia;De bello rustico Valentino [introducción, texto latino, traducción, notas e índices… de F. Jordi Pérez i Durá y José Mª Estellés i González ; prólogo de Antonio Mestre]. València: Institució Alfons el Magnànim, 1985.

ORTÍ, José Vicente. Diario de lo sucedido en la ciudad de Valencia desde el día 3 de octubre de 1700 hasta el día 1º del mes de septiembre de 1715 escrito por D. Josef Ortí y Mayor. [manuscrit] (B.U.V., ms. 460)

PASCUAL BELTRÁN, Ventura. Curiosidades Setabenses: Segunda serie: Fascículo II: Datos para la historia del exterminio de Játiva en la guerra de Sucesión. Xàtiva: Tipografia Virgen de la Seo, 1925.

La entrada Document del mes de Juny: La Crema de Xàtiva a través dels arxius aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

A pesar de la urgent i lamentable situació actual, el mes de març ha sigut i serà el mes de les falles per a xativins i xativines. La festa forma part de la ciutat i des de l’Arxiu Municipal de Xàtiva, voldríem dedicar-li el document del mes, incitant a la reflexió al voltant d’aquesta festa centenària.

Les falles de Xàtiva estan documentades des de 1865, amb la publicació del llibret explicatiu del cadafal plantat a la Plaça Trinitat, titulat «Versos alusius a la peixca del Aladroch, representà en la Falla de la Plasa de la Trinitat». La pràctica continuà l’any següent, amb el llibret i falla «La creu del matrimoni» de 1866, any en el qual s’ubiquen els documents mostrats. Les referències a falles xativines mostren un altre monument a 1867, a la mateixa ubicació, per donar pas a una època sense referències documentals que abastà 54 anys, fins al 1922.

Des de la meitat del segle XIX -concretament des de 1851-, a la ciutat de València els monuments fallers han d’obtenir el permís de l’Ajuntament per plantar un monument, requisit que permetia aplicar una censura de la crítica social, política i moral dels monuments. Aquest interés pel control moral i polític dels monuments venia arran la inserció d’un missatge en les fogueres falleres, perquè la barreja de l’humor satíric i la crítica social era un perill per a l’ordre establert, el control i adoctrinament de les masses.
La moralitat era un dels principals elements d’inspecció, ja que apel·la als valors primaris que regeixen la societat, així doncs, curar perquè el missatge faller no excedisca la moralitat de les autoritats era un dels principals objectius d’aquestes, una mena de domesticació. La pràctica fou continuada i creixent, puix la pressió estatal -de tipus política i econòmica- provocà que el mateix 1866 no es plantara cap monument a la capital. Finalment, la domesticació de les falles s’aconseguí als inicis del segle XX, amb la implantació de premis per part de les autoritats polítiques, el que no va poder aconseguir la coerció ho aconseguiren els diners i prestigi.

A l’arquebisbe de València, Mariano Barrio Fernández, se li va enviar una còpia i de seguida escrigué una carta publicada al Bulletí Eclesiàstic el mateix 15 de març, remesa al capítol eclesiàstic de la ciutat, i l’endemà publicada al Diario Mercantil. Com podem veure amb la lectura del text, el clergat local no estava assabentat però després de la rebuda d’aquesta carta, demanà a l’alcalde local que no permetera la representació d’aquestes escenes al monument faller. També avisà al Capità General, qui directament ordenà no es permetera la «representación de la expresada falla». Aquesta ordre no es podia incomplir i es requisaren de la impremta Blai Bellver, la responsable de la seua divulgació, 34 llibrets i 19 fullets, a banda, de com hem dit, de no permetre la plantà de la falla.

Un altre element interessant del document és la menció lingüística feta per Mariano Barrio, qui era natural de Jaca i no entenia el «lemosín valenciano», mostra de l’ús del valencià en les masses populars malgrat la contínua pressió castellanitzadora de les autoritats i elits socials.

Per finalitzar, la carta ens dóna a conéixer un poquet més la societat del XIX, i els orígens d’una tradició tan important. Podem apreciar l’extensió del poder polític cap al control de les masses populars, fins a arribar a l’àmbit festiu, el qual gaudia d’una llibertat popular que ara serà examinada amb lupa. En addició, el document mostra la gran influència de l’església en la política, fins i tot d’una manera directa en les decisions de govern i exerció del poder. Amb açò, podem reflexionar al voltant de l’amplària de regulació política de la societat, on una expressió festiva com les falles ha acabat sucumbint; les estratègies de domesticació del poder; o la desconnexió entre autoritats i masses populars.

• Bibliografia:

Història de les falles de Xàtiva/ Josep Sanchis Martínez . – Xàtiva: MATEU Impresores, S.L. , 1996

La entrada L’Arxiu municipal de Xàtiva ens proposa aquest mes el document històric «Falles 1865» aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.