Document del mes Arxiu Municipal de Xàtiva” Aigües de Bellús i acéquia de la Vila”

Temàtica:
Document: Concòrdia entre los vecinos de Xàtiva ante los comisionados regios sobre distribución de las aguas de Bellús y acéquia de la Villa.

Requesta:

De vegades es lligen textos divulgatius històrics, i fins i tot, publicacions, consistents en l’esment de dades i textos sense cap interpretació o amb interpretacions simples i descontextualitzades. A banda de l’opinió professional que es puga tindre, no és la millor manera d’extraure tot el coneixement i suc a les poques restes que ens han deixat els nostres avantpassats. Per tant, avui us mostrem com la lectura professional d’un document ens aporta multitud de coneixement al voltant de com era la vida de la Xàtiva de temps passats.

Començant pel principi, Xàtiva està ubicada en un emplaçament ideal per aprofitar els recursos hidràulics, envoltada pels rius Canyoles i Albaida, i amb una riquesa aqüífera al seu subsòl crucial per al seu desenvolupament. Les ja adequades condicions naturals de la ciutat van ser enriquides amb l’acció humana, construint canalitzacions -com ara alcavons, aqüeductes i séquies- i embassaments -aljubs- per a conduir aigua potable, majoritàriament de naixements naturals cap al consum humà. En un principi, la nostra ciutat s’abastia amb una amplia i nombrosa xarxa d’aljubs, enregistrats en la zona del Bellveret i del Castell. Aquests es completarien amb el sistema d’alcavons excavats en la roca de la muntanya pensats per a extraure aigua dels corrents i filtracions internes. Seguidament, tindríem les tres grans canalitzacions: Canals de Bellús, d’Aigua Santa i la Séquia de la Vila.

La tradició oral i les proves testimonials més conegudes, els grans cronistes valencians, ens deien que les canalitzacions més antigues van ser Bellús i Santa, com ho esmenta Viciana, qui arriba a afirmar que el més antic era el de Bellús. Emperò Bellús, transcorre per la cota més baixa dels tres, deixant bona part de la ciutat desabastida d’aigua potable constant -teòricament els aljubs de la ciutat vella hi posarien remei-.

Tanmateix el discurs històric tradicional podia canviar, i ho feu amb la troballa al nostre arxiu municipal d’una Concòrdia entre regants d’aigua de Bellús contra regants d’Aigua Santa de 1422. El text ens assabenta de la disputa entre ambdós regants per l’abast hidràulic que es resolgué amb la decisió de reformar el dit canal d’Aigua Santa per a consum urbà -abans sols s’emprava per a ús agrícola-, fent-lo transcórrer en una cota més alta que els altres dos, i deixar la Vila per a reg –el qual era responsable del consum urbà-. Per emprendre aquest projecte es va desviar la trajectòria de la Séquia de la Vila, que passava pel centre de la ciutat, cap als horts periurbans, marcant un calendari de reg de l’horta de Xàtiva on s’alternava aigua de la Vila i aigua de Bellús -aquest últim seguiria abastint tant la ciutat, juntament amb Santa, i el camp-.

Fins ara tenim la informació implícita del document, emperò si reflexionem i contrastem dades amb ell trobem que el document possibilita la confecció d’una teoria del creixement demogràfic xativí. Podem comprovar com la nostra ciutat té una morfologia històrica allargada, amb un nucli central que segueix la costa de la muntanya del castell, i un afegit a ponent, el barri de les barreres i el raval. En un principi, està acceptat que la ciutat romana i islàmica es trobava al Bellveret, des d’on els camins d’accés a la ciutat es poblarien d’habitatges dispersos, que l’historiador Marià González Baldoví planteja sense assegurar-ho, la possibilitat d’enquadrar-se en els actuals carrers Menor, Santes i Ànimes, i potser l’Ardiaca.

Així doncs, dels tres canals que hem esmentat, sols la Séquia de la Vila arribaria a cotes tan altes, recorregut que quadra també en la ubicació dels banys de la Morería, trobats en l’actual carrer Argenteria, per tant aquesta canalització com a mínim seria construïda en temps musulmans. L’antiguitat temporal també troba un gran aliat en la ubicació de les alqueries de ponent de la ciutat: Annauir, Novetlè i Satorres (Casa Blanca), els quals segueixen el seu traçat. També els actuals espais urbans del Raval de Sant Joan, Carrer Sant Roc, Sant Rafael i Font Trencada, Corretgeria i Bruns, Sant Vicent i Segurana, comparteixen traçat amb la canalització, deixant una suposició prou indicativa que el responsable de la seua existència és la séquia de la Vila. És més, de la seua importància en temps anteriors a la concòrdia -1422- tenim prova amb el seu pas per la Mesquita Major, construcció que necessitava una font perquè els musulmans s’han de llavar abans de l’oració. Amb tot, sembla acceptable pensar que la Séquia de la Vila és la canalització més antiga de la ciutat, a la que seguiren Bellús i Aigua Santa, i queda ben palés, que el creixement urbà de la nostra ciutat ha estat depenent i amb completa sintonia en l’abastiment d’aigua.

Tanmateix la història no és una ciència unidisciplinar, sinó que segons la tipologia dels vestigis estudiats es diversifica en especialitzacions. Aquest és un bon exemple perquè l’arqueologia no sols complementa el que hem dit abans sinó que enriqueix la informació abundantment. Primerament, les diferents troballes de restes arqueològiques no dipositàries en la zona alta del raval ens duien a pensar que la ciutat romana s’expandia cap a ponent, eixint dels límits del Bellveret. Però en segon lloc, la troballa del nimfeu del carrer Sarriers obliga a retardar la construcció de la Séquia de la Vila fins a època romana, ja que un nimfeu és una font votiva en honor a deïtats aquàtiques femenines grecoromanes, i com a font requeria un abastiment d’aigua constant. Aquesta arribaria de la dita séquia perquè el Canals de Bellús passa per una cota més baixa i l’Aigua Santa, com hem dit, es construeix en 1422.

En conclusió, lluny de ser un conjunt de fites i referències, la història es construeix amb l’argumentació reflexiva, el contrast d’informació i una obligada contextualització. El resultat no sol ser un conjunt d’arguments tancats i definitius sinó la comprensió d’una societat, temps i mentalitats passades.

BIBLIOGRAFIA

GONZÀLEZ BALDOVÍ Marià. “La influència de l’aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”, en per Papers de la Costera, núm. 6, Associació d’Amics de la Costera, 1989, p.133-137.

VILLAVERDE BONILLA, Valentín; PÉREZ BALLESTER, José; LEDO CABALLERO, Antonio Carlos (coor.). Prehistoria, arqueología y antigüedad. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, Universitat de València, Facultat de Geografia i Història, 2008.

No hay comentarios

Dejar respuesta

uno × tres =