L’arxiu municipal inaugura els actes pel Bicentenari de la Província de Xàtiva

L’Arxiu Municipal de Xàtiva acull l’exposició amb què s’inicien els actes commemoratius del Bicentenari de la Província de Xàtiva. L’exposició es podrà visitar fins el 3 de juliol, de dilluns a divendres de 10 a 14 hores i dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 13 hores. A l’acte d’inauguració assistiren l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà i la regidora d’Arxiu i Biblioteca, Mariola Sanchis.

L’aventura provincial de Xàtiva començà amb una carta del diputat xativí a les corts Joaquin Lorenzo Villanueva. En aquest cas, malgrat formar part d’un procés històric, l’acció té un protagonista clar al voltant del qual es va posar en marxa la maquinària administrativa entre aquest diputat i el consistori xativí. L’oportunitat era idònia, com el mateix Joaquin Lorenzo comprengué, ja que s’estava gestant un canvi de l’estructura estatal que, posteriorment, la història ha anomenat Trienni Liberal.

Amb els moviments revolucionaris sorgits per la sublevació del comandant Riego als inicis de 1820, Ferran VIIé jurà la Constitució de Cadis el 9 de març, amb la qual s’inaugurà un règim constitucional d’idees lliberals. Els nous dirigents, tenien una nova concepció de l’estat i l’administració, ambdues de tipus electiu i basades en un únic cos legal vertebrador anomenat Constitució. Conseqüentment, el canvi d’arrel ideològic que suposava el nou estat, afectava als valors sobre els que es construïa, i es ramificava gradualment en les seues manifestacions entre les quals l’administració i la divisió territorial són peces clau.

La traducció d’aquestes paraules era que el nou estat devia manifestar-se en noves institucions, i aquestes, vertebrar el territori des de la seua lògica -liberalisme, centralisme, racionalitat i homogeneïtat-. Per tant, es devia d’afrontar una reforma per canviar la divisió estatal, encara basada en els antic regnes medievals, cap a altra més a prop del provincialisme de tipus francés, regit per diputacions provincials dependents directament de les corts i el govern central. Aquesta divisió residual és la que es seguí a l’etapa legislativa gaditana, basada en 39 províncies1 i, pràcticament, feia una divisió interna Dels regnes respectant els seus límits històrics.

D’aquesta manera, per a la nova vertebració del territori es formaren dos comissions independents entre elles, la primera la va formar el govern constitucional i va estar presidida per Felipe Bauzá i José Agustí de Larramendi, datant de l’11 de juliol de 1820; i la segona manada per les Corts, estava formada per vuit diputats, i emprengué les seus tasques el 4 d’agost de 1820. L’informe governamental -presentat a Corts el 17 de març de l’any següent2– va ser una revisió del gadità, mentre que l’elaborat per les corts -presentat el 19 de juny3 també de l’any següent- donava pas a un major qüestionament i revisió del territori, convidant a una implicació major dels agents polítics amb la sol·licitud d’ajuda dels diputats per a la recaptació de dades i plantejament de propostes o modificacions.

En aquest context, Joaquin Llorenç Villanueva va proposar a l’Ajuntament de Xàtiva preparar una proposta per a la creació d’una província pròpia. Si atenem a la cronologia, el 27 de març de 1821 el projecte governatiu ja estava finalitzat, i tenim constància de haver-s’hi formulat queixes al mateix remeses a les Corts fins al 7 d’abril de 1821, emperò en cap d’elles figura Xàtiva4. Per tant, la petició, idea i proposta de creació de la nova província sols afectà i es basà en la iniciativa de les Corts. El diputat xativí argumentà el pes demogràfic de la zona proposada, la seua utilitat per al correcte funcionament de l’estat i la economia, i la «naturaleza de ese terreno». Aquestes paraules ens criden l’atenció perquè pareix amagar una idea de domini territorial preconcebuda, perquè, en primer lloc, repassant els diversos textos argumentatius a favor de la província, s’hi llig una consciència de macroprovíncia de València, i en segon lloc, els mateixos arguments ens mostren com romanien les pretensions històriques de la ciutat de tindre un domini polític propi per damunt de la municipalitat.

Malgrat tot, el gran referent per a la proposta provincial, així com la seua principal argumentació, va ser la concessió de diòcesis pròpia -aprovada a 1814 però duta endavant al trienni-. No debades una seu episcopal deixava un precedent gestor en aquest territori, ja que la principal funció episcopal és el control i administració de les parròquies. Voldriem acabar remarcant que encara que aquesta proposta fou fruit de la iniciativa d’un diputat i la posada en marxa de la ciutat, Villanueva aconsellà al govern local que demanara la cooperació amb els altres pobles involucrats, el que ens mostra que la província no ha de ser vista únicament com un esdeveniment local.

Joaquim Llorenç Villanueva Astengo

En Joaquim Llorenç Villanueva trobem una de les figures més emblemàtiques de la Xàtiva del segle XIX, determinant en alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del moment, com ara la restitució del nom de Xàtiva, la creació de la Província i Diputació xativina o la petició de catedralitat.

Comença els seus estudis primaris a Xàtiva però, prompte, amb 12 anys, passà a València. A la capital prosseguí la seua trajectòria, formant-se en la Universitat de València fins a 1776, des d’on és cridat pel seminari d’Oriola per a ocupar la càtedra de filosofia. D’Oriola sortí cap a Madrid en 1780 a causa de les discussions teològiques amb el seu protector i bisbe, José Tormo, i després de passar un temps establint contactes, fou promocionat per a ocupar la càtedra de teologia del bisbat de Salamanca.

Prompte es feu un lloc a la cort gràcies a les bones relacions amb el grup de valencians que allí ocupaven càrrecs rellevants, sent nomenat en 1783 qualificador del Sant Ofici -encarregat de censurar i detectar textos herètics-. Joaquim Llorenç estava fent una carrera gens menyspreable, perquè com hem vist, en tres anys passà d’arribar a Madrid sense cap valedor, a tindre ja un càrrec a les institucions més importants del regne. La seua producció intel·lectual també va anar en augment, facilitada pel nucli de relacions amb els il·lustres lletrats de Madrid, fruit d’açò va ser elegit membre de la Real Acadèmia Espanyola en 1793, i de la Real Acadèmia de la Història en 1804.

Ferm partidari de la resistència front a les tropes i ocupació franceses, fou elegit diputat per València a les Corts Generals que es celebraren a Cadis en febrer de 1810, on va tindre un paper més que notable, postulant-se com el quart diputat amb major nombre d’intervencions. La notícia de l’elecció la rebé el sis d’abril de 1810, i sense perdre temps va enviar una missiva a l’Ajuntament agraint-ho i mostrant la seua predisposició a afavorir en tot el que puga la seua ciutat natal. També va formar part de la comissió eclesiàstica creada per la Junta Central i Governativa de Cadis, centrant-se en la reforma religiosa.

Amb la tornada al tron de Ferran VIIé a 1814 va ser detingut, empresonat i finalment desterrat al convent de la Salceda de Guadalajara. Ací va romandre fins a 1820 quan amb la instauració de l’estat constitucional, va ser elegit diputat a Corts per València al maig de 1820. L’1 d’octubre de 1823, derogat el règim constitucional, va tindre que exiliar-se definitivament junt als seus germans Jaume i Llorenç, amb qui començà un calvari migratori que el dugué a passar els seus últims anys a Londres i Dublín, vivint de la seua faceta com escriptor i d’una pensió del comitè d’ajuda als exiliats.

La Província de Xàtiva

El Trieni Liberal va possibilitar que es tornara a emprendre la qüestió territorial. El dia 27 de març de 1821, el diputat xativí Joaquim Llorenç Villanueva remeté una missiva dirigida a l’Ajuntament de Xàtiva explicant que, havent-se presentat a les Corts la divisió del territori espanyol, s’oferia a preparar una representació per demanar la creació de la nova província de Xàtiva, argumentant raons d’utilitat i conveniència. Un argument de pes va ser l’aprovació de seu episcopal per a la ciutat en 1814 -aplicada a 1821-, la qual la va dotar d’un territori administratiu en el panorama eclesiàstic, coincident en gran mesura amb el que abastà la província. El territori que abastava era similar al de la diòcesis pròpia, el qual, és quasi la totalitat del que avui en dia considerem les Comarques Centrals Valencianes.

La Diputació de Xàtiva funcionà des del 23 de maig de 1822 fins a octubre de 1823, i tenia competències polítiques -organització i implantació de la xarxa d’ajuntaments-, econòmiques i fiscals -gestió d’impostos i del pòsit municipal-; foment d’infraestructures i obres públiques; socials -creació d’establiments de beneficència-, etc. El lloc triat com a seu de la Diputació fou part de la Casa de l’Ensenyança, la qual va ser sotmesa a una reforma.

La tardor de 1822 l’oposició liberal -en última instància, organitzada pel mateix Ferran VIIé- començà a créixer militarment i va integrar partides armades. L’ambient de violència anà en augment i explotà en conflicte obert amb l’arribada de l’exèrcit francès nomenat «els cent-mil fills de Sant Lluís». La guerra que es desenvolupà als següents mesos va estar des d’un primer moment declinada cap als absolutistes, pel que les autoritats liberals es veieren obligades a fugir, entre elles, la Diputació de Xàtiva. Finalment, la Diputació es dissolgué a Alacant, sent l’última sessió del 17 d’octubre de 1823.

No hay comentarios

Dejar respuesta