Antonio Montero Zarco
Estàvem al llindar de la porta, al costat de la figuera, la que tantes tertúlies ens havia escoltat; era diumenge i estàvem els cosins observant l’oratge, quan algú va dir “Us heu assabentat de la notícia? … La Pirenaica (REI) ha dit que els barbuts han guanyat la revolució, Fidel ha entrat triomfant a la Habana”. Per a nosaltres va ser un esdeveniment de molta importància; veníem coincidint en el temps des de les primeres vagues a la mineria asturiana de l’any 1957 amb el moviment revolucionari de Cuba; al nostre país estàvem per fer caure el règim amb una vaga general política, perquè vam haver d’abandonar la guerra de guerrilles. Mentre els asturians paralitzaven part de la mineria, ací a València tiràvem octavetes cridant a la vaga general.
57 anys després, l’artífex de la revolució deixava físicament el món dels vius, però la seua empremta tardarà en desaparèixer, ja que la seva obra serà recordada a través dels temps. Fidel Castro va ser reconegut per tots els governs del mon, es va entrevistar amb centenars de mandataris, entre els quals es trobava Felipe Gonzales; mai l’imperialisme va aconseguir que s’agenollara, ni a ell ni al poble cubà.
El llegat que deixa Fidel és patrimoni de tota la gent que ens diem d’esquerres, amb les seues llums i les seues ombres i, davant la pregunta que li feien a Cuba de com es supera el socialisme cubà, ell sempre responia «amb més socialisme», perquè és l’única possibilitat d’avançar que te la humanitat, si és que es vol salvar este món.
Deia jo que es va reunir amb Felipe González, el mateix Gonzalez que quan passar a formar part de les empreses que dominen les destinacions d’aquest país, a les que va vendre a la iniciativa privada durant els seus governs, va fer tot el contrari que Fidel. Fidel va nacionalitzar totes les empreses importants de Cuba, que estaven en mans de empresaris estrangers.
Esta és la principal diferència entre un i l’altre, si Felipe no hagués venut les empreses elèctriques, a hores d’ara no patiríem la “pobresa energètica· i seria més fàcil el donar un servei a les persones que diàriament se’ls talla el subministrament per no poder fer front al pagament de la factura. Fidel Casstro «un dictador» Felipe González “un demòcrata”, el primer mor amb el reconeixement de tot el món i el segon és repudiat per la majoria del nostre país pel seu comportament de vassallatge i claudicació.
Per això, quan alguns parlem d’herències i comparem, tots haurem de treure les nostres pròpies conclusions; mentre Fidel va plantar cara a l’imperialisme, Felip ha humiliat a la militància del seu partit i ha maniobrant de la forma més burda que es puga imaginar; ha posat el seu partit a disposició de l’IBEX 35, tirant per terra els 137 anys d’història del PSOE, amb centenars de socialistes morts per les cunetes i milers de represaliats.
Hui ja es comença a veure els resultats de la ruptura al PSOE propiciada per González, i capitanejat per una gestora a la seva imatge i semblança; inexorablement s’està obrint pas la gran coalició PP-PSOE. Hui ja són els dirigents del PP els que lloen al partit socialista pels passos fets per als acords de la pujada del sou mínim interprofessional i el sostre de despeses de les autonomies, com a camí previ per donar suport a uns pressupostos que han de retallar 5,000 milions, perquè així ho decideix Brussel·les.
Aquests dies veurem com queda l’augment de les pensions que havia aprovat el parlament amb els vots favorables dels “socialistes” i en contra els del PP, que s’agafen a l’augment de 0,25% de les pensions. Si aquesta batalla la guanya el govern, per a què serveix que majoritàriament el congrés vote un augment del 2,20%?
Jo, sent crític amb el règim cubà, em quedo amb el llegat de Fidel i rebuig radicalment el vassallatge al que una gran part del partit socialista ha posat a disposició de la dreta més reaccionària que hem tingut en temps de l’anomenada democràcia.
