Article d’Opinió: Conseqüències del carpe diem polític

Article d’Opinió per: Jorge Rafael Herrero – Politòleg i impulsor de la Iniciativa Imagina Xàtiva

El curt i llarg termini tenen una cosa en comú, comencen hui. És una de les lliçons per tornar a la normalitat. Present i futur haurien de suposar la mateixa perspectiva quan parlem de política o inversió pública. Però ens hem malacostumat a governs que inverteixen de legislatura en legislatura, centrant-se en el present i oblidant el que vindrà demà. Perquè és més senzill i més rendible políticament parlant. Els beneficis s’obtenen d’una manera més eficaç quan prioritzes les mesures electoralistes en el curt termini. En canvi, invertint a futur, els beneficis sempre arriben a llarg termini, i la inversió requereix d’un anàlisi molt més elaborat i profund.

Hem comprovat com el famós carpe diem no només ha calat en la generació millenial, també en els nostres organismes públics, en els nostres polítics i en les seues polítiques. Viure el present sense importar les conseqüències, aquesta és la premissa. El carpe diem polític va arribar fa temps per quedar-se, és atractiu i té els seus beneficis, però també té les seues conseqüències. Més encara quan porta tant de temps provocant escassa proactivitat i eficàcia front als nous reptes i amenaces. Quan el 30 de gener es declara una emergència de salut pública internacional, dir que no passa res i tot està controlat, és un excés de supèrbia, o un excés d’optimisme irresponsable. Un clar exemple del carpe diem a què ens tenen mal acostumats els nostres governants.

Ni els millors assessors de comunicació o l’actual politainment, han pogut distorsionar o desviar aquesta crua realitat, que ha acabat per col·lapsar i provocar les terribles conseqüències que tots coneguem. De res serveixen les paraules responsabilitat, governança, cooperació o multilateralisme en els discursos si no fem res. Menys encara, si casualment aquestes paraules són exactament les mateixes que es repetien en l’any 2008. Sí, han tornat a escoltar-se i reivindicar-se 12 anys després. Com si fora una qüestió purament estètica. I com els millenials, els polítics també volen estar a l’última moda. Res non verba, o el que és el mateix: volem fets, no paraules.

Vaig a citar – i llegiu amb atenció – algunes de les propostes i receptes que més estem escoltant per afrontar el dia de demà: enfortiment dels serveis socials, increment de el comerç de proximitat, digitalització, seguretat en el transport públic, movilitat sostenible, major peatonalització de les ciutats i municipis, més acció col·lectiva i participació ciutadana, transversalitat, I+D+i…. Hem d’estar molt atents a les futures polítiques i inversions públiques per tal de rendir comptes. La nostra economia s’ha debilitat no només com a conseqüència d’aquesta pandèmia, també com a conseqüència de la nul·la visió del l’llarg termini, i la incapacitat col·lectiva a l’hora de prendre decisions difícils. El deute adquirit és important. Amb els nostres pares i avis per exemple. El seu esforç per sostenir a gran part de la societat en moments de crisi ha estat clau, i els deguem molt. El mateix amb els nostres joves, en els quals m’incloc. No podem suportar els efectes d’una altra crisi quan ni tan sols s’han pogut ajustar les nostres condicions i salaris a causa de l’anterior crisi. Aposteu per nosaltres i pel desenvolupament sostenible com a motor de canvi. Aposteu sempre a curt i llarg termini.

 

No hay comentarios

Dejar respuesta

18 − nueve =