ENTREVISTA · Mariano González Baldoví
· Documents del Diplomatari Inèdit de Xàtiva de l’historiador Mariano González Baldoví permeten desmentir afirmacions donades per bones des de fa dècades
· L’alcalde de Xàtiva presenta hui dimarts (19.30 hores) en la Casa de la Cultura els quatre volums d’una descomunal tasca investigadora encetada el 1978
AGUSTÍ GARZÓ
El volum de documents sobre Xàtiva i el seu àmbit d’influència és gran o en realitat s’ha perdut moltíssim i només coneixerem una mínima part? Com és de notable o no eixa conservació de documents comparada amb la d’altres ciutats similars?
La documentació perduda en la Crema de Xàtiva va ser immensa. Potser encapçalaria la relació amb els llibres d’actes dels jurats, i tota la resta de documents municipals. Cal esmentar també els llibres de la Cort de la Governació i la del Justícia; la gran majoria dels protocols notarials, els arxius de les ordres religioses, de l’hospital, l’almodí, i molts dels arxius particulars. ¿Què queda? Res. En parlar d’altres poblacions entre cometes similars estaria aplicant-se un criteri, una escala comparativa actual, perquè no hi havia al regne altra ciutat diguem-ne similar a Xàtiva més que Oriola, capital de governació; Xàtiva ho era de sotsgovernació, el que suposa un munt de documents relacionats amb les Corts abans esmentades, que eren tribunals, inexistents en les que no eren capitals. A més, el fet de ser seu de tribunals feia que es concentraren ací molts notaris, i que ací es tractaren plets de municipis de tota la governació: tot perdut. Pel que fa als arxius municipals de poblacions actuals similars a Xàtiva, només cal comparar les prestatgeries del nostre arxiu amb la quantitat de llibres i documents conservats en Alzira, Sueca o Ontinyent, en segles passats de menor importància urbana, política i administrativa, i que hui conserven un arxiu magnífic.
Quin és el document més important de tots els que ha tingut ocasió de localitzar?
Potser el que cita l’obligació imposada en 1596 per l’arquebisbe Ribera i el Consell General de la ciutat de que tots els habitants havien d’abonar una almoina a la Junta de Fàbrica de la Seu equivalent al 3% de l’import de totes les mandes i llegats deixats als testaments, quantitat que es sumava a les cises imposades al consum. També és ben interessant el que hui diríem plec de condicions tècniques, amb gran detall, tant en lo construcció com en l’ornamental, per a la construcció en 1756 de tres cases front a l’església de Sant Domingo.
Quina informació ens proporciona, per exemple, un testament?
La informació fonamental d’un testament és la designació d’hereus i legataris, la de marmessors i la de tutors de menors si els hi ha. Potser la més atractiva siga la dels llegats, per la gran diversitat i quantitat d’informació; per exemple: si deixaven certa quantitat per acabar el retaule X, podrem datar l’execució de la pintura. Altres testadors sense descendents directes, deixaven llegats a germans, cunyats, nebots, renebots, amb la qual cosa es poden enllaçar genealogies inesperades, com és el cas del testament de Margarita Ruís, o del rector de Tous, Jaume Borja. En altres casos, com el de Domingo Guàrdia o el de Manuel Jordà, informen de la gran riquesa, dels seus negocis i inversions, proveïdors, etc. Un aspecte ben interessant dels testaments, com dels censals, és que citen les afrontacions de les cases i propietats agrícoles, amb el que coneixem qui eren els propietaris veïns, i en ocasions, si es disposa d’altres testimonis posteriors, saps com s’ha transmès la propietat, i qui són els que afrontaven en eixa època. Pots traçar una successió de posseïdors de no pocs edificis importants, durant tres segles o més.
Algun dels documents trobats, matisa, modifica o desmenteix rotundament informacions anteriors que es tenien sobre algun aspecte de la història de Xàtiva?
Sí en tots els casos. Per exemple, els documents del Diplomatari deixen clar que el director de la fàbrica de la Seu en 1598 era Pedro Ladrón, i no va intervindre en res Joan Pavia; que Jacomart no és l’autor del retaule de Calixte III de la Seu, sinó Reixach; que el Mestre de Borbotó estava actiu encara en 1534; que el palau d’Alarcó es va alçar en el segle XVII, no en el XVIII com vaig afirmar fa molts anys; que Hipòlit Sanç no va ser cavaller de Malta, com figura en les biografies, i probablement no va participar en el famós combat contra els turcs de 1585 que narra en la seua obra; que la crema de la ciutat va ser general i molt destructiva, no selectiva i lleugera com diuen alguns cronistes; que el carrer Trobat no es va dir mai de Juan Bautista Trobat, entre altres coses perquè aquest jurista va viure en la Corretgeria, i després en València; que la presó existent junt a la Casa de la Ciutat no es va dir mai del Justícia, sinó de la Ciutat, Reales Cárceles o Presó Comuna; que l’Hospital no era ni es va dir mai Reial, perquè no va ser fundat pel rei, cas contrari figurarien els quatre pals en l’escut; que el Portal de l’Almetla era la desapareguda Porta Romana del dibuix de Wyngaerde, i no la medieval, més a ponent, que queda en peu; que la casa gran de la plaça Santa Tecla no va pertànyer mai al comte d’Olocau i marqués de Llanera, per més que ho diga Sarthou; i que la Costera era i és una part reduïda del nostre hinterlad, dit sempre Horta de Xàtiva. Es com si a la comarca artificiosa de València, per exemple, li digueren Poblados Marítimos…
Ha anat a cegues en algunes de les recerques o només ha buscat allà on hi havia indicis de trobar alguna cosa rellevant?
Els arxius ordenen els documents per les seccions als que pertanyen: Real Audiencia, Cancelleria regia, Mestre Racional, Batlia, Clero, Manaments i empares, Inquisició, Protocols notarials, Reparto del equivalente, etc, segons època. Per tant, es busca la informació en el caixó corresponent a l’assumpte que interessa en aquell moment. No obstant, en la mateixa caixa o llibre, de vegades apareixen notícies rellevants, sense relació amb el que buscaves, que es copien per sumar-los als que ja es tenen. Només en el cas de l’Arxiu de la Seu vaig anar sistemàticament caixa per caixa, a veure què trobava, perquè la classificació del contingut és genèrica, no catalogràfica, i podia eixir qualsevol cosa.
Ha hagut un moment en què la recollida de dades s’havia de tancar… En quin o quins arxius creu que es pot trobar documentació?
En els grans arxius: Històric Nacional, Castrense, Simancas, Segovia, Nobleza de Toledo, Corona d’Aragó, Regne de València, Diocesà i Corpus Christi de València. I també en els municipals de València, Ontinyent, Alzira, en alguns estrangers, como ara París, Viena i Vaticà, i en nobiliaris com el de la Casa d’Alba, de Medinaceli, de Cardona, etc.
El seu treball, evidentment, és per a especialistes; per a investigadors/historiadors que el facen servir com un punt de partida. Tot i això, considera que el ciutadà no expert en la matèria pot accedir al Diplomatari a manera de consulta, de curiositat?
El Diplomatari recull la gran diversitat de l’activitat humana: la gent compra, ven, pledeja, concerta casaments, demana o concedeix préstecs, cau malalta, mor, deshereta a fills, té amants i fills bastards, que en ocasions són legitimats i per tant poden heretar. Tenen terres i cases, viuen en tal o qual lloc, tenen amics i enemics, són molt religiosos, o violents, roben i maten. Algunes famílies són immigrants o es troben aïllats en un entorn que li és hostil o desconegut. Si poden, formena pinya amb altres connacionals, en un seguit de matrimonis endogàmics. Els caps de llinatges porten un control exhaustiu durant segles de qui és la seua parentela, perquè hi ha herències que depenen del grau de consanguinitat. La societat en conjunt, manté una distància entre classe o estament al que pertany cadascú. Podria seguir enumerant; no obstant, amb el que ja he dit, es pot deduir que el Diplomatari, orientat, en efecte, als estudiosos, no ho és sols per als historiadors: i, sense voler esgotar totes les opcions, serà útil també als arquitectes, urbanistes, lingüistes, juristes, etnòlegs, o als interessats en l’estudi de les mentalitats.Naturalment, el curiós que vullga assomar-se a un món passat, molt distint, i alhora no tan diferent al nostre, perquè l’ésser humà manté en essència els defectes i virtuts a través dels segles, pot fer-ho i consultar-ho. Ha de tenir en compte, com en tota matèria acadèmica, que empra un vocabulari porfessional no casual, o assimilable a la nostra època. Per posar uns exemples senzills: cavaller, ciutadà, senyor, mossén, honorable, discret o magnífic no eren tractaments capriciosos. Per tant, la interpretació correcta del text en qüestió depén de captar de cada vocable, el valor semàntic que comporta.
El Diplomatari hauria d’ampliar-se, tot i que ja no siga vosté qui ho faça? Considera necessari, convenient… que la tasca continue d’alguna manera?
Pense que sí, per tractar-se d’un instrument de treball per a tercers. Com he dit en altre lloc, vaig haver de suprimir documents per altres van publicar durant el llarg període de preparació, i també eliminar altres, per raons tècniques, atés que les màquines d’imprimir no donaven per a lloms mes grossos i calia no ultrapassar el nombre de quadernets que podien admetre.No obstant, la hipotètica ampliació del Diplomatari —que exigeix un treball immens, per cert, gratis et amore– , al meu entendre, pot enfocar-se de dos maneres: Una continuació estricta hauria de redactar-se de manera que formara una sola obra, amb autors diferents, és a dir: per tal de connectar una ampliació amb aquest Diplomatari, els nous textos trobats i afegits haurien de referir-se, enllaçar amb els anteriors, amb notes de peu de pàgina. Només així seria útil com una obra única.L’altra opció és confegir un nou Diplomatari, amb els criteris del seu autor, i esperar que cada investigador treballe amb dos fonts autònomes d’informació. Ja puc avançar que, de tindre unes denes menys d’anys, jo mateix faria una continuació.
Creu que del Diplomatari es poden traure algunes conclusions de naturalesa general?
Tot i que el diplomatari és extraordinàriament dispers en matèries, si es veu en conjunt, permet traure algunes conclusions, de les que em detindré només en dos. La noblesa urbana actuava no sols dirigint el municipi, sinó també com a model de vida de la resta. A mesura que la noblesa de major estatus o més antiga es traslladava a viure a València, llogaven les senyories, cases i terres, i vivien de la renda —eren les elits extractives que empobrien la ciutat. Els substituts van fer igual en quant van poder, perquè viure de renda era elegant i no donava maldecaps. Quan s’aboliren els privilegis de classe en el segle XIX, la burgesia que va prendre el poder, va calcar les pautes: la meta era viure sense arriscar capital, sense treballar. És a dir, en el fons, va perpetuar el model de l’Antic Règim. I si en plena Il·lustració del Set-cents la noblesa xativina afirmava que “Toda novedad tiene contra sí la presunción de mala”, la burgesia del XIX tenia a gala no treballar, perquè treballar no era de senyors, deien. Una ciutat amb tal idisioncràsia no podia més que anar reculant.Una altra característica que destaca és que la noblesa de Xàtiva, propietària de senyories minúscules, per tant de rendes molt menors que les grans cases titulades de València, castellanes i andaluses, va anar enllaçant amb elles sense pausa. Fins el punt que seria quasi impossible trobar aristòcrates valencians que no tinguen arrels en Xàtiva, i gens estrany en nobles hui residents en Madrid.
