· Aquest jove de 27 anys col·labora amb la prestigiosa pinacoteca que acull la col·lecció dels famosos quadres de Sorolla «Visions d’Espanya»
· És el continuador de la coneguda Antigüedades Llorens, fundada per son pare el 1981 i que va gestionar fins que va faltar en l’any 2021
AGUSTÍ GARZÓ
Antiquaris de 27 anys no abunden. Menys encara d’eixa edat però ja amb la sòlida formació de Luis Llorens Alonso (Xàtiva, 1995). Una formació substanciada en el títol de graduat en Història de l’Art per la Universitat de Valencia, però, sobretot, en el màster «de quasi vint anys» que va fer al costat de son pare, l’inoblidable Vicent Llorens (Xàtiva, 1955-2021), al qui acompanyava de xiquet, d’adolescent i de jove ja adult en viatges, fires i avisos que ell no sabia encara que estaven convertint-lo en l’expert que hui ja és. Però formar-se pot no acabar mai, així que Llorens acaba d’embarcar-se en una nova estada a Nova York. La cinquena. I en un museu amb el qualmolts somnien: el de la Hispanic Society, el dels mítics quadres de Sorolla Visions d’Espanya. Al seu despatx de Xàtiva, Llorens explica el que fa al museu nord-americà i reflexiona sobre com d’atribulada i insegura és la professió d’antiquari, una professió que per abusar del clixé direm que l’ha escollit a ell, i no al revés. «La idea és ser antiquari. Eixe és l’objectiu, el desig i l’aspiració que em mou», afig.
Antigüedades Llorens és un nom prestigiós dins de les antiguitats no sols al territori valencià, sinó molt més enllà. Fundada el 1981 per Vicent Llorens Guinart, cap dels seus tres primers fills va mostrar massa interés pel negoci i s’encaminaren cap a altres professions des de ben aviat. Però quedava el quart, eixe xiquet en qui Vicent —sense perseguir-ho, lluny de gens ni mica d’imposició— va inocular por a poc i per rutina el gust pels objectes carregats d’història i bellesa. Amb la mort del fundador, als 66 anys, el treball ja estava fet: Luis continuaria l’activitat. Una alegria per a la família i per a tots aquells que han admirat, fins i tot sense ser clients, la trajectòria de Llorens.
Luis és conscient que la d’antiquari no és una professió er la qual els joves sospiren. I veu com molts dels negocis coetanis del de son pare tanquen quan es jubila el titular. «La majoria dels companys de mon pare tenen fills, filles… que no han continuat o no pensen continuar el negoci. Quan un antiquari es jubila o quan mor, es tanca el negoci, es liquida. Quasi mai troba ningú que li done continuïtat…», lamenta. En el seu cas, «els meus germans no tenien vocació, interés sí però… Només pel fet d’haver nascut en aquesta família i tindre el negoci de mon pare, interés sí que han tingut. Però no tant com per a dedicar-se a açò. I és curiós que sense dedicar-se mai al negoci, saben alguna cosa d’antiguitats, estan familiaritzats amb coses del sector; potser simplement per estar a casa un dia i sentir a mon pare fer un comentari sobre una peça… Però no. Tenen les seues professions, les seues altres perspectives», explica Luis. «Com jo vaig ser l’últim i mon pare ja era més major que amb els seus altres tres fills, se m’emportava sempre darrere», conta. «I el meu ull de futur antiquari es va anar formant sense ser conscient al principi. Tenia un mestre al costat sense saber que era un mestre, algú que t’ensenyava de forma natural. Des que tinc memòria, sempre he anat amb ell a tots els avisos, a veure habitatges, a les fires… Jo crec que des dels 5 anys. No recorde una època llarga de no anar amb ell, ni d’allunyar-me temporalment del negoci tampoc. És una gran fortuna això», recalca el jove de Xàtiva.
Llorens té clar, per tant, que el seu camí és aquest. «Sí, sí, sí. La meua intenció és continuar en l’ofici i en el negoci. No tinc dubtes, cap. Tot i que és difícil, que hui en dia és un negoci complicat… Però quina cosa és fàcil?», assenyala. «Tot t’ho has de treballar molt, en qualsevol cosa. Sigues un empresari o un treballador. El treball i la constància és allò que dona resultats. Ma mare —recalca—sempre evoca com de bé ens ho passàvem els tres en el negoci; ella, mon pare i jo. Doncs jo vull això, seguir passant-m’ho bé. Però sense deixar de banda que és un treball, que és un esforç i que t’ho has de currar. Jo vinc a la tenda i vinc amb ganes, tot i que siga un dia que he de fer mil coses. Vinc a fer el que m’agrada. I si faig altres coses d’investigació, de col·laboració… les faig sent conscient que, la meua professió continua sent la d’antiquari, d’això no tinc cap dubte. No té volta de fulla», sentència.
Sobre quin tipus de professional és ell mateix, Llorens diu que «un antiquari de veres té: coses molt bones, coses mitjanes i coses roïnes també. És normal, per què un antiquari generalista com mon pare i ara jo ho toque tot: escultura, pintura o un fullet de la Fira de Xàtiva de fa vuitanta anys… La gent de vegades ve amb un quadre, per exemple, del seu avi. I jo li dic, no te’l vols guardar? És possible siga millor opció, perquè en tenir un valor molt baix, el que jo et puga oferir no serà interessant econòmicament parlant, però poca gent ho fa, no ho guarden, és per què la majoria de gent no té sentit de la preservació patrimonial. I és que si jo et done poc, és per què val poc, no per què jo pense a guanyar molts diners amb un ampli marge», diu. «Hem de tindre major consciència de la preservació patrimonial, encara que ens topem davant d’objectes amb cap o poc valor econòmic. No valen diners, però tenen un valor històric; poden ser útils per a un museu etnològic, pot decorar-te un racó… Però eixe corrent de menys coses, menys, menys; jo diria que eixe minimalisme total que sembla imposar-se hui en dia, ens limita molt. Tots els clients de mon pare són gent major, sembla que gent nova no n’hi ha…», lamenta. Ho diu mentre mostra un llibret de la Fira de Xàtiva dels anys quaranta que acaba de trobar al fem, literalment, per evidenciar també que hi ha molta gent que no té massa estima cap a les coses antigues.
Precisament sobre les peces locals, com l’esmentat llibret, la casa Llorens té un clar criteri: «les coses de Xàtiva que ens arriben, jo no les venc. Les oferisc a l’Ajuntament de Xàtiva o directament les donem a l’Arxiu Municipal. M’he prohibit a mi mateix, com ja feia mon pare, vendre coses de Xàtiva. Hi ha gent que ve ací, veu un document de Xàtiva que tinc per ahí temporalment, un llibre, una publicació… i em diu que m’ho compra. I la resposta sempre és negativa, només li ho vendria si ho tinguera doble; si tinguera dos exemplars iguals o més. Si no, ho portem a l’arxiu perquè puga ser de tots. Mon pare sempre va obrar així, i jo vull seguir-ho. A les coses que són de Xàtiva no li veig el benefici econòmic com a últim fi, preferim que es queden a Xàtiva: en la Seu, en el Museu, en l’Arxiu…», remarca. «També faig una tasca de filtre, ja que de vegades la gent porta a l’Arxiu Municipal una caixonada de coses que requeriria fer abans un escorcoll, per tal d’ajudar amb l’excepcional tasca que es duu a terme allí», conta. No pot ser més il·lustratiu d’aquest modus operandi el que havia passat només una setmana abans d’aquesta entrevista: la premsa conta la venda d’un quadre del taller del pintor del Felip V del Museu de Xàtiva. «Eixe quadre, que estava a Xàtiva, se l’havia emportat una persona per a vendre’l, sense tenir cap idea del que es tractava; com jo tampoc la tenia abans d’estudiar-lo en profunditat i ser atribuït. Si eixe quadre no arriba a les meues mans, tot i que no és de gran valor econòmic, s’hauria perdut en mans privades de nou. I és d’un nebot de l’autor del quadre de Felip V del nostre museu, del nebot que va continuar el taller del seu oncle, Amorós. Com a mínim, és un quadre amb història i un quadre totalment simbòlic per a Xàtiva només per ser pràcticament de l’autor del famós quadre penjat cap per avall», remarca Luis.
Els viatges a Nova York
Luis conta allò dels viatges a Nova York. «En 2021 vaig anar per primera vegada allà amb la intenció de poder involucrar-me dins d’alguna institució museística que m’obrira les portes del món dels museus i de l’art, sobretot amb vocació de formar-me. La primera vegada fou una mena de becariat. Estigué sis mesos i quan torne, un 6 de juliol, pocs dies després, el dia 17 falta mon pare. Jo havia de tornar en setembre per a quedar-me allí ara sí amb una beca i durant un any i mig…», explica sobre la seua primera estada a la ciutat dels gratacels. Però això es va ajornar; Luis va assumir la gestió de les antiguitats Llorens. Temps després va poder repetir estades al museu, «i he col·laborat recurrentment, anant allà i també des d’ací. En maig de 2024 possiblement torne uns quants mesos més», avança.
Sobre la Hispanic, diu que «només ja la biblioteca és brutal, té tots els llibres rellevants de la història d’Espanya i les colònies que et pugues imaginar. Allí he tingut l’oportunitat de treballar amb els majors experts, amb gent especialista de primer nivell. Jo vaig allà per engrandir els meus coneixements, per saber més, per tindre eixe bagatge i poder dir que tal o qual pintura l’he tinguda en les mans, l’he vista… Perquè així és com l’ull es forma per a la meua professió», conta. «De la Hispanic Society el que més m’impressionà és la magnificència que suposa que una persona, sense cap nexe anterior amb Espanya, fa més de cent anys s’enamorara de la nostra cultura d’eixa forma. Impressiona veure tan vasta col·lecció d’art espanyol, i sempre amb el respecte del fundador, Archer Milton Huntington, pel patrimoni, ja que ell mai va espoliar res; ell comprava, pagava justament, restaurava i fins i tot encarregava quadres com els de Sorolla. També em va impressionar —continua explicant— com de propers són tots. És un museu amb un planter curt, poc més de vint persones fixes, però són persones amb una vocació total; amb uns coneixements brutals de l’art espanyol. Treballen per i per a eixa col·lecció. Saben moltíssim, i són uns sacrificats pel museu. Està en Whasington Heights, en el carrer 155. Està al nord de Manhattan, en una zona no massa visitada pel públic que visita la ciutat, prou lluny del centre, de la Nova York de Times Square i tot això…», aclareix.
Tornant a les antiguitats, cal dir que Luis valora encara més l’ofici de son pare i com l’exercia si pensa en l’època en què no existien ni els mòbils ni els mails, quan no podia saber d’una obra si no era desplaçant-te per a la seua contemplació directa, física. Tot i que Llorens pare va arribar a treballar molt en internet, ell venia del món direm primitiu de l’ofici, «de quan a finals dels setanta agafava el cotxe i se n’anava, per exemple, a Saragossa per què no sé qui li havia dit que es buidava una cosa i que tal vegada… Era una aventura, era anar sense rumb i sense garanties. Hui et mous d’una altra manera, et passen les fotos pel mòbil, ho veus per l’ordinador, t’informes de seguida. És un altre món, tot i que ell va arribar encara plenament a la digitalització», descriu Llorens. També cal diferenciar molt entre l’antiquari i «aquell que es dedica només a vendre coses. Antiquari és un ofici i afició, no és un que obri una tenda sense saber res i es posa a vendre coses», assenyala. «Cal dignificar la professió, tot i que jo tracte igual a un venedor del rastre que a un gran antiquari, però sí que és important saber quan estàs davant d’un que sap de què va aquest negoci, que té uns coneixements en la matèria… Un antiquari no és només anar a comprar una peça i a veure per quan la vens. No. Un antiquari és saber, és tindre eixe coneixement ampli de les coses».
Tot i ser un antiquari generalista, Llorens advoca per l’especialització. Almenys, en una part del negoci. Per exemple, el programa de televisió La Casa de Empeños, de Mega (tot i que en gran part és un espectacle i ficció que no s’ajusta a allò que ocorre en la realitat). En l’esmentat programa, el propietari té nocions generals de tot, però quan li arriba un objecte molt particular mai fa l’oferta al venedor si no parla abans amb un expert absolutament especialitzat: en armes, en joguets, en cartells… Fins i tot superespecialitzat: en joguets d’una determinada època, en cartells d’un producte concret o en armes d’un període específic. «Jo del que més sé és d’art valencià. Tot el que siga de la Mediterrània, generalment ho sé llegir, ho sé comparar… Estic acostumat, ho tinc a casa. Aragonés, valencià, català, mallorquí… italià fins i tot. Per què és un art que té una confluència en un mateix territori. Però em fiquen alguna cosa vasca o de Galícia, i és possible que ho necessite estudiar. O ho estudie o ho deixe passar. Tampoc tinc problema en rebre una cosa, no tindre coneixements sobre el que tinc davant i anar a preguntar-li a algú que sí que sap perquè està especialitzat en això en concret: açò què val o què pot valdre?», explica, per afegir a manera d’exemple: «Monedes en tinc? Sí, però perquè en col·leccione des de que tinc memòria, és el primer que el meu pare em va inculcar, ja que en el seu cas també va ser una de les primeres aficions que va tenir. Però un antiquari no és un numismàtic. Podria ser-ho parcialment també, evidentment, però no és el meu cas». Durant la conversa, obri un gruixut paquet postal amb tres catàlegs d’una casa de subhastes que li envien a Xàtiva sempre, des de fa anys. I ratifica els seus exemples anteriors. «Mira [obri un dels tres catàlegs i assenyala una pintura] has de saber qui ho firma, quin tipus de suport, època, referents… En canvi, a açò que és art contemporani no em dedique, ni tinc coneixements específics».
