- El guanyador del festival d’Eurovisió de 2017 va oferir al Gran Teatre de Xàtiva un enlluernador concert dins del MiL fortament ovacionat pels espectadors
- Un dels bisos del portugués fou una versió molt ben cantada del tema de Raimon
AGUSTÍ GARZÓ
És probable que un dels millors resums possibles de l’extraordinari concert de Salvador Sobral a Xàtiva siga dir que el portugués va cantar Al vent, de Raimon. Ho feu dissabte, en eixa part del recital en què comença a atibar-se el final. El cantautor lisboeta va sortir de les bambolines amb un full que va deixar a terra, al costat del micròfon de peu. Semblava la lletra d’una cançó. Un dels seus músics s’apropà a ell, i amb la guitarreta menuda encetà la mítica cançó que Sobral se sabia perfectament. El full només li donava més seguretat. L’anècdota dona idea de la immensa generositat de l’artista, estrella del Festival Música i Lletra d’enguany. No només per això (ensenyar-se a correcuita una cançó és un esforç gran i arriscat) sinò per l’espectacle en general: Sobral és un showman; és un cantant histriònic, graciós com ell sol, energètic, vibrant i entregat. Còmplice amb el públic, parlant en la major part del concert en valencià-català (va viure dos anys a Barcelona; també a Palma de Mallorca). I amb uns moviments gairebé espasmòdics que alimenten la funció. Però és que, a més a més, canta meravellosament i té un talent musical enorme. El Gran Teatre de Xàtiva (el pati de butaques) fregava el ple. Tal vegada alguns es van tirar enrere a última hora, ja que a les nou i quart de la nit —el concert havia de començar a les deu i ho feu puntualment— caigué una bona arruixada que capgirà les previsions hostaleres del voltant del coliseu i alterà la sortida de la gent de sa casa.
El recital va començar amb una dolça interpretació del tema Amor a capela, de l’últim disc (Timbre, 2023) i que fa honor al títol: Salvador Sobral la va cantar amb els músics instal·lats a les seues marques però quiets. I ell, caminant des del control, va baixar pel corredor central mentre es detenia al costat dels espectadors i la interpretava lentament. Tot un colp d’efecte. Només arribar a l’escenari, instrumentistes i cantant, ara sí, escometeren tots junts la potent Porque canto, també del recent disc i magnífic exponent de la marca Sobral, un eclecticisme que recorda la samba i altres ritmes llatins, juga amb el jazz, no oblida la cançó melòdica o fins i tot, per afinitat vocal, evoca la sonoritat de Caetano Veloso. Després continuà amb El primer gomo de Tangerina i Al llegar. Aquesta última és un duet amb Jorge Drexler, igualment del nou disc. Sense l’uruguaià a Xàtiva, provà de trobar en la platea algú que fera la tornada. I un grapat de veus femenines li van respondre amb bona nota, en especial una jove de la fila quatre. «Cantes molt bé!», li va dir en acabar. Continuà amb Canta coraçao (ara tocava que el públic xiularà imitant passarinhos) i tot seguit oferí —en una versió llarguíssima— El regalo que me hiciste. També del nou disc, és un homenatge a la persona de la qual Sobral porta el cor, ja que és ben sabut el músic es va haver de sotmetre a un trasplantament en 2018. L’ha escrit en espanyol, va explicar, per què donada la seua intensitat no podia fer-ho en la seua llengua i volia marcar una certa distància. De nou, el públic fou còmplice amb la tornada després que el cantautor instruïra els espectadors amb el parell de versos que millor descriuen l’agraiment. Així va acabar una certa primera part, tot i que el concert era lineal.
Sobral va donar descans als músics i es va situar al capdavant del piano. És quan va enllaçar, en solitari, tres cançons en un registre molt més intimista. Entre elles, la sempre esperada Amar pelos dois. Tot i que és un artista que res té a veure —ni ara ni fa set anys— amb l’espectacle visual i la mercaderia de consum massiu en què s’ha convertit el festival d’Eurovisió, ell sempre té paraules amables per a aquella sonada victòria de 2017. I sembla que no li sap gens malament haver de cantar-la mil i una vegades. «És la cançó que em va permetre comprar la primera casa, el primer cotxe…», bromejà.
Quedava un altre plat fort. De la mano de tu voz és un duet que el portugués dedica a una cantant per la qual sent reverència: Sílvia Pérez Cruz. Sense la catalana a Xàtiva, fou la seua música Eva Fernández qui va fer, primer la veu i després un acompanyament al saxòfon absolutament impressionant. Els aplaudiments ja eren els de les grans ocasions al teatre xativí. Unes setmanes abans del concert a Xàtiva, Sobral i Pérez Cruz van coincidir i ella —segons el portugués— li va dir que ja havia cantat a Xàtiva, al Castell (fou en Nits al Castell, en 2017). «Teniu castell? Jo també vull cantar al Castell!», va dir provocant els riures del públic. «I què puc menjar aquí a Xàtiva?», preguntà. «Arròs al forn», respongueren des de les butaques. «Doncs menjaré arròs al forn en el Castell», va resumir.
El concert encarava la recta final. Tocà Anda estragar-me os planos, del disc París-Lisboa de fa cinc anys, i els bisos foren ja una fusió entre l’esmentada Al vent, que el públic també corejà; una més dels anteriors discos i Pedra quente, de l’actual. Amb aquesta última i per si el músic no s’havia passejat prou pels corredors del teatre, ell i els instrumentistes s’embarcaren en una desfilada a la manera d’una xaranga. Tots junts pujaren per les escales de l’amfiteatre i per les llotges més altes del recinte. I allà que desaparegueren en l’obscuritat per no tornar ja. Mentre que un públic dempeus, entregat i fent palmes assaboria la gran nit. Un final de festa brillant i feliç per a un concert inoblidable de dues hores.
