«La poesia és com el meu vehicle per a alliberar emocions i sentiments»
Els acurats discursos d’inauguració i de cloenda de la Fira d’Agost de 2016 ens podien haver donat una pista. La seua autora, la reina de la Fira d’aquell any, arrossegava ja una forta inquietud literària que ara ha pres cos amb Corazón indómito (Ed. La Consentida, 2023). Alexia Úbeda Martínez (Xàtiva, 1998) presenta aquest divendres a la Casa de la Cultura de Xàtiva (19 h.) el seu primer poemari. Primer que publica, per què porta molts anys amb el verí de la literatura dins i escrivint sense parar. Filòloga hispànica, aquesta jove xativina exerceix de professora i prepara la seua tesi sobre estudis culturals i estudis de gènere. Diu que ni ella abandonarà la poesia ni viceversa.
AGUSTÍ GARZÓ
—Escriure amb una finalitat gairebé catàrtica, de traure tot allò que una persona té dins, és millor que anar al psicòleg, que eixir de festa amb les amigues, que contar-li els problemes als pares… O cap de les quatre?
—No, són coses molt diferents [riu] tot i que summament importants. I pense que no són excloents. Eixir de festa amb les amigues és molt important; molt divertit i molt necessari. Contar els problemes personals als pares, als familiars, als éssers volguts; als amics i amigues també, a la parella… és una forma d’aprendre, de contrastar opinions. De tindre més punts de vista davant d’una situació, d’un fet, d’un problema. I per descomptat: el psicòleg, la psicòloga; els professionals tenen un paper fonamental que ningú pot obviar. Són coses diferents, però totes han d’estar en la vida d’una persona. Al remat, escriure sempre ha tingut per a mi una finalitat catàrtica, com bé has dit, però més bé jo ho trobe, com deia Virgínia Woolf, com tindre una cambra pròpia. En definitiva, reflexió, introspecció, poder parlar amb una mateixa, de parlar amb tu i veure què estàs sentint, què està passant, com ho estàs afrontant… Entendre’t a tu mateixa. I això al final ningú t’ho pot donar, només eixes explicacions te les pots donar tu. Eixes reflexions pròpies han de vindre de dins. I la lectura és un mètode molt, molt eficaç i m’ha servit des de fa molts anys, des de ben xicoteta, per a mantindre aquestes conversacions amb mi mateixa i fer-me eixes preguntes: on estem, on volem anar, que sents ara mateix; estàs bé, estàs malament, què et preocupa? Eixe tipus de coses. Aquest poemari naix d’un procés, també, en el qual jo vaig anar a teràpia, i la meua psicòloga em va donar les eines per afrontar coses com la síndrome de la impostora, la vergonya, la negativitat o pensaments recurrents com: quina falta fa açò, qui ho llegirà? Tenim moments de negativitat en els quals tenim aquest tipus de crisi. Tots i totes passem per moments d’incertesa o negativitat, especialment els artistes tenen crisis amb el que fan. Per això, l’ajuda i la guia dels éssers volguts i del professionals és molt necesaria al camí, per tal d’agafar forces i derrocar els murs que de vegades ens imposem. Gràcies a compartir-ho, he agafat eixa força necessària per a mostrar-me als altres. Eixa por jo l’he superada.
—D’allò més personal, a aquest poemari mostres molt, massa, suficient, poc?
—El poemari no està pensat amb una finalitat editorial. No està pensat com a obra publicable. És el resultat d’eixes introspeccions, d’eixos episodis de catarsi, de traure de dins les emocions, els sentiments dels darrers cinc anys. I mai m’haguera imaginat publicar. Per tant, mostre molt. Però no pense que això siga una cosa roín, ni que siga mostrar massa. Està en la justa mesura. Al final, el que estic és presentant als altres com soc jo, com han sigut les meues vivències, i sobretot ara després de les primeres interpretacions de gent que està llegint l’obra. Aquestes persones estan empatitzant molt, i es senten molt reconegudes en molts dels poemes i en moltes de les temàtiques que aborde. És un llibre que està escrit en moments de pur sentiment, no en moments de raonar eixos sentiments o de donar-los una forma premeditada. Aleshores, pense que mostre allò que soc: sense més ni més.
—Et planteges la poesia com un primer pas, com un punt de partida? Han de vindre altres coses com la narrativa, l’assaig…?
—Si la poesia en general o aquesta obra en concret és un punt de partida, si és un primer pas… Sí. I un punt de partida per a una carrera literària. Sent optimista… i realista, per què és el que vull fer. És el meu primer passet i la primera oportunitat que m’he donat a mi mateixa. Per què no? Clar que sí. Anem endavant i a veure com queda aquesta experiència. Aleshores, llevat què el meu primer llibre publicat siga de poesia jo sempre he compaginat diferents gèneres. La literatura sempre ha sigut la meua manera d’exorcitzar dimonis, però també d’experimentar amb la meua creativitat. Ha sigut també com una forma de jugar des de xicoteta. Només és una anècdota, però el primer conte el vaig fer amb sis anys i ma mare encara el té. És com una mostra de la resposta que puc donar. Jo sempre tinc projectes, sempre estic escrivint… Aleshores, sí; tot pot passar. La poesia mai m’abandonarà, ni jo a ella, per què és com el meu vehicle per a alliberar emocions i sentiments. És molt necessari i terapèutic per a mi. I a més a més m’encanta; el llenguatge poètic ens dona eines per a expressar com és el món més enllà del llenguatge natural. Hi ha coses que no sabem expressar amb paraules i la poesia ens dona eixa capacitat d’expressar-les. Sempre estarà amb mi, per tant. Però vindran més coses, vull experimentar amb l’assaig i sobretot en narrativa. Ara bé, tal com ha passat amb aquest llibre: no vull forçar res, vull treballar-ho, però no vull tindre una voluntat pura en el sentit que, com ja he publicat, ara toca publicar de nou. Ha de sorgir amb naturalitat i fruit d’eixe procés orgànic que sempre ha caracteritzat el meu procés creatiu.
—De la poesia no viu ningú. És la pregunta o reflexió més repetida… Però és inevitable. T’ho diuen molt, poc. No t’ho diuen?
—De la poesia no viu ningú. Ni de l’escriptura en general, per desgràcia. Estem en un món molt ràpid, un món d’imatges, on té molta més presència allò audiovisial… Cosa que, per altra banda, és una meravella. Però per l’altra, deixem de banda la lectura, els llibres, una gran part de la cultura que és indispensable per a la vida de tothom, jo crec. Així i tot no, no m’ho diuen: al contrari, la gent del meu voltant i amb qui tinc capacitat de parlar i de comentar tota aquesta experiència està tan il·lusionada pel que està passant-me que no pensen ni em comenten res de què si vaig a viure d’açò. Tampoc és el meu objectiu principal i últim, el viure d’escriure. Tothom al meu voltant m’acompanya en aquesta experiència amb paraules d’alegria i motivació, inclús gent que no forma part del meu cercle proper. Totes i tots están mostrant-me el seu màxim recolçament i ningú em diu aquest tipus de coses. Al contrari, em senc molt afortunada i agraïda per l’acollida que está tinguent el projecte. Tinc gent al costat, per tant, que m’aprecia, que confia en mi, que em respecta molt intel·lectualment, i al final jo tinc els meus estudis, la meua carrera acadèmica i eixa és la principal motivació econòmica, laboral. Però sempre estaré oberta a tota mena d’oportunitats. I si algun dia poguera viure de l’escriptura, doncs seria molt, molt feliç.
—La futura poeta Alèxia ja fixava el seu ull literari sobre la Fira d’Agost, ja estava en marxa eixa gran capacitat d’observació?
—Sí, l’Alèxia de 2016 tenia divuit anys i com he dit abans, la de 6 anys ja havia escrit el seu primer conte. Per tant, com que m’acompanya des de ben xicoteta, doncs en eixa ocasió l’ull literari o eixa sensibilitat, ja formava part de mi, per descomptat. En eixe moment de la Fira de 2016, la prova més clara de mostrar eixa sensibilitat literària fou en els discursos. Els discursos d’inauguració i de cloenda. Jo vaig intentar plasmar totes eixes emocions que em generava haver tingut eixa gran oportunitat de ser Reina de la Fira, i sobretot el fet de pensar quantes vegades jo havia imaginat arribar a eixe punt i tot el que significava la Fira per a mi des de ben xicoteta. Aleshores, sí, eixa capacitat d’observació sempre ha estat present i durant aquella Fira es va poder veure a través dels discursos.
—Què esperes de la presentació de divendres? És probable que molta gent, fins i tot propera a tu no sàpiga absolutament res d’aquesta inquietud teua.
—La veritat és que espere amb moltes ganes la presentació, per què efectivament hi ha molta gent, gent molt propera, que no coneix el que faig. Com he dit abans, al principi jo mostrava coses però molt poc i a poques persones. Ara, per tant, molta gent encara no coneix a fons aquesta faceta. Per això crec que la presentació és una molt bona oportunitat, que serà una vesprada molt bonica perquè tindré la sort de compartir-la amb totes les presents i amb Afra Ubeda Martinez, qui ha donat vida a les il·lustracions del llibre i Sabina Mompó Toribio, qui estarà a càrrec de la presentación de la taula. Em fa molta il·lusió compartir l’espai amb elles i amb la gent que ens acompanye des del públic. La gent podrà comprovar aquesta part de mi que no era coneguda abans, i pense a més a més que en aquesta vesprada del 7 de juliol tothom es senta inclòs, que tots puguen gaudir de la presentació, dels temes que tractarem, d’estar junts… Crec que serà molt gratificant per a tots i totes. Tindrem espai per a la reflexió, el debat, alguna sorpresa també. Així que sí, que crec que donaré a conéixer una part desconeguda de mi per a alguns i em fa molta il·lusió tindre l’oportunitat de fer-ho.
