Ha col·laborat amb Creu Roja i Ceuta Acoge en el repartiment d’aliments entre els milers de persones que han travessat la frontera
AGUSTÍ GARZÓ
El que fou regidor de Cultura de l’Ajuntament de Xàtiva de 2015 a 2019, el socialista Jordi Estellés, ha preferit allò de «viureu i no que t’ho conten». Sobretot si el que ha de viure de manera directa és una de les situacions més complexes d’Europa aquestos dies. Un dia abans que començara la Fira de Xàtiva va decidir fer uns altres plans: viatjar a Ceuta. Desplaçar-se a la ciutat que obri des de fa dues setmanes tots els informatius. Ha documentat l’experiència —breu, però terrible, segons diu— en uns textos a manera de diari. Ha estat al costat de l’activista pels drets humans Sabah Ahmed, qui ha acollit en sa casa i en altres habitatges familiars unes quaranta persones a les que ha facilitat espai per a dormir, menjar i dutxes.
«He arribat a Algesires al voltant de les cinc de la vesprada, després d’un llarg viatge de set hores en cotxe. En el port, he agafat el ferri de Ceuta. Ha sigut curiós compartir la travessia amb un nombrós grup de legionaris; anaven explicant que tornaven de les vacances abans d’hora a causa de la complexa crisi migratòria que es viu a la ciutat», conta de l’inici del viatge, el dia 13. En posar els peus a Ceuta, «el primer que m’ha impactat ha sigut la forta presència militar i policial. Els efectius de l’Exèrcit, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil es poden veure per tot arreu […] He agafat un taxi per anar a l’hotel a acreditar-me. El taxista era un xicot jove amb qui he empatitzat de seguida. M’ha anat explicant la difícil situació que han viscut estos últims dies, com se senten els veïns i el caos en què s’ha convertit la ciutat».
Només acabar els tràmits de l’acreditació, Estellés conta que s’ha posat «mans a l’obra immediatament; no volia perdre ni un sol minut. He tornat a agafar un taxi per a visitar les zones més conflictives, on els efectes de la immigració són més palesos. El conductor, amb molt bona voluntat, m’ha portat primer al barri del Príncep, una de les barriades més complexes, on s’estan refugiant molts dels immigrants que temen ser repatriats. Posteriorment, hem anat al barri de Los Rosales, ja que volia conéixer personalment la famosa dona musulmana que ha aparegut en diversos mitjans de comunicació; una dona admirada per la seua labor, dedicada en cos i ànima a repartir menjar entre els migrants. Quan ens hem acostat a sa casa, la situació era realment intensa: hi havia una gran quantitat de gent esperant i demanant una mica d’aliment», explica.
«Però el moment més colpidor de la jornada ha sigut, sense cap dubte, la visita a la platja del Trampolí. És el lloc que tant ha eixit a les notícies, on la gent ha anat construint improvisades cabanyes amb canyes, teixits i mantes. Una estampa extremadament dura i complicada», escriu.
Cal insistir per col·laborar
Col·laborar, és curiós, no és tan fàcil. Ho conta el protagonista, a qui li havien dit que ho intentara amb la Creu Roja ja que una altra ONG l’havia emplaçat «al dilluns que ve». Pel camí, explica, «he deixat tota la meua roba que portava per a la gent més necessitada. En parlar amb els responsables, els he oferit la meua col·laboració voluntària. Han pres nota del meu nom, del telèfon i de les meues dades, assegurant-me que em telefonarien al llarg del dia» però «jo no volia quedar-me de braços plegats», conta. He preguntat a dos policies si coneixien alguna organització no governamental pròxima on poguera prestar ajuda. Els he especificat que, si podia ser en temes relacionats amb infants i menors, molt millor, ja que em dedique professionalment a la docència i creia que podia aportar més en eixe àmbit. Em van aconsellar que m’acostara al polígon Tarajal, a les instal·lacions gestionades per l’associació SAMU, on es troben concentrats els menors no acompanyats i moltes dones, a l’espera de ser redistribuïts per diferents comunitats autònomes».
En arribar, descriu Estellés, «la imatge al polígon era desoladora: xiquets jugant a futbol descalços, condicions d’inaudita precarietat, gent dormint a terra sobre cartons o sobre matalassos bruts… Una realitat colpidora i inhumanament dura. Li he demanat al taxista que m’esperara, ja que no m’atrevia a baixar sol en eixe entorn. M’he identificat a la meua entrada, però m’han informat que qualsevol col·laboració en eixe centre havia d’estar prèviament autoritzada per l’Ajuntament de Ceuta […] Allà m’han explicat que, per a accedir al recinte del SAMU, cal estar degudament acreditat i comptar amb un perfil especialitzat en psicologia o treball social. Com que no complia eixos requisits tècnics, no he pogut accedir-hi».
Tot s’ha de fer amb precaució
Estellés optà per «Ceuta Acoge, que es troba molt prop del meu hotel. M’hi he presentat en persona i m’han indicat que a la vesprada em telefonarien per a anar a repartir menjar a la platja del Trampolí. Mentrestant, m’han suggerit que aprofitara per a fer una ruta turística. Com que no tenia gens de ganes de fer turisme en eixes circumstàncies, he pensat en els diners que m’havien donat la meua veïna Amparo i familiars per a esta causa. M’he encaminat cap a la platja del Trampolí —a uns trenta minuts caminant— i pel camí he entrat en un Carrefour, on he comprat diversos cartons de llet i paquets de galetes. Quan he arribat a la platja, m’he acostat als equips de coordinació per demanar-los permís per a repartir-ho. M’han demanat que ho fera amb molta precaució i que intentara distribuir-ho de manera equitativa», explica al seu diari.
«Els joves més espavilats de la platja de seguida s’han adonat de la situació i han avisat dos companys seus perquè m’ajudaren a fer el repartiment. Amb tot, les dues caixes de llet i galetes han resultat ser completament insuficients per a la quantitat de gent que hi havia. Així doncs, he tornat al supermercat a fer una segona compra més gran. Quan he tornat a la platja amb més provisions, s’ha format una autèntica allau de gent cap a mi; necessitaven desesperadament el menjar».
A les 17:30 va rebre la telefonada de la coordinadora Ceuta Acoge. «Em demanaven si estava preparat per a anar a donar resposta i repartir aliments a la platja del Trampolí, en companyia de Creu Roja. Li he dit que evidentment que sí. De seguida m’he preparat i he baixat cap a la platja, que està a uns 10 minuts en cotxe. El desplegament de Creu Roja era espectacular: vora setanta voluntaris d’ells, set integrants de la nostra, Ceuta Acoge, i aproximadament dos-cents efectius de la Policia Nacional antidisturbis per a organitzar-ho. El repartiment s’ha iniciat de manera ordenada seguint un protocol establert: Primer les dones i els xiquets; després les persones que necessitaven atenció sanitària o estaven en situació de salut més complicada. Finalment, la resta d’immigrants».
«Als menors els lliure dos sucs»
«No sabria comptabilitzar quants n’han passat per allà: milers i milers d’immigrants. A l’inici se’ls lliurava una bossa de plàstic de Carrefour i els voluntaris ens hem organitzat per grups de productes: Grup de l’aigua, Grup de la llet, Grup dels sucs (on estava jo), Grup del formatge, Grup de la fruita, Grup de les tovalloles higièniques. M’he fixat molt en les mirades d’aquesta gent: una mirada perduda, insòlita, que no sabria explicar bé… Semblava que no miraven cap a l’horitzó, sinó que era una mirada perduda constantment. Ens donaven les gràcies sense parar, tant en francés («Merci») com en castellà («Muchas gracias»), i molts es referien a tu com a «hermano» («Muchas gracias, hermano»), conta Estellés.
«M’he trobat amb molts menors d’edat colats entre els adults. […] A aquells que notava que eren clarament menors els posava dos sucs en la seua ració. Obria la bossa i els lliurava doble. Amb la complicitat d’una ullada em deien: «Muchas gracias, te lo agradezco». És una cosa que no puc evitar quan veig que són menors i que tenen més necessitats. Després d’unes tres hores, el repartiment va concloure. «Quan hem acabat, els antidisturbis s’han replegat molt ràpidament i Creu Roja també. Semblava com si s’acabés el món; tots tenien molta pressa per a eixir i marxar. S’imposava eixa sensació que, una vegada ja no hi ha els efectius policials, a tots els entra la por».
«Avui és dia festiu a Ceuta. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’he enfilat directament en taxi cap al barri de Los Rosales per conéixer a Sabah i entendre què és el que la mou i la motiva a dur a terme aquesta acció tan generosa». Sabah li ha descrit a Jordi quina és la situació. «Tot seguit, hem anat a fer el repartiment als 4.600 immigrants, segons hem calculat hui, que es troben sense recursos, sense vivenda i sense menjar. Hem tornat a la platja del Trampolín en companyia de Creu Roja i amb tres voluntaris de Ceuta Acoge. Aquesta vegada —explica— m’ha tocat a la part de la fruita. He repartit pomes, peres i plàtans, i he seguit el mateix criteri que ahir: als xiquets més menuts els donava dues peces. La col·laboradora de la Creu Roja ho ha notat i m’ha comentat: «Das dos a algunos niños, ¿no?». Li he dit que sí, que als més joves els donava una peça extra, i no m’ha recriminat res.
Es noten els efectes en el cos
«Hui m’he quedat amb una sensació molt dura: feien molta olor. Tot i portar la mascareta posada, era inevitable notar la falta d’higiene tan greu que pateixen. No sé fins quan podran aguantar allí. La policia ens protegeix als qui estem repartint el menjar, però arribarà un moment en què no es podrà protegir res quan aquesta gent pense que, amb una sola bossa que conté una fruita, un cartó de llet, un suc, pa i una peça de mortadel·la, han de subsistir durant tant de temps. Tinc la sensació que això ha d’acabar prompte. La gent està molt cansada. Espere que demà siga un dia un poc més fàcil», conclou.
Últim dia a Ceuta. Ho conta el mestre i exregidor xativí: “Hui la situació era d’una tensió gairebé palpable. He passat por per moments; els magribins havien començat una vaga de fam i es trobaven tots concentrats al centre de la platja, envoltats per un fort desplegament d’antidisturbis i militars. Sostenien pancartes on es podia llegir «Queremos asilo», «No queremos comer» o «Queremos quedarnos en España». Els seus crits ressonaven amb una força tan colpidora que em retombaven directament al pit, colpejant-me l’ànima», diu.
«En un principi, la policia no ens deixava passar perquè volien esperar al coordinador de la Creu Roja, que encara no havia arribat. Finalment, ens han permés l’accés i hem començat a desmuntar palets per a improvisar les taules i organitzar els aliments. Quan per fi ha arribat l’equip de la Creu Roja, ens hem reunit tots en un cercle. Ens han donat instruccions clares i estrictes: si la situació es complicava, si sentíem crits d’alerta o véiem que els antidisturbis començaven a carregar, cadascú havia de córrer a refugiar-se immediatament en un vehicle assignat. A mi m’han adscrit al segon vehicle, aparcat a pocs metres d’on distribuíem el menjar», explica Jordi.
Volen asil, no aliments
«Mentre la policia anava acordonant la zona i preparava els grups de subsaharians i altres immigrants que esperaven en ordre, els cants de «¡Queremos asilo, no queremos comer!» continuaven ressonant en l’aire. Han sigut minuts molt difícils, amb la por penetrant-me fins als ossos. Afortunadament, el repartiment s’ha pogut fer de pressa, ja que hui hi havia molta menys gent esperant per a menjar. Quan estàvem a punt d’acabar, el coordinador de la Creu Roja ha demanat que només ens quedàrem uns pocs voluntaris per a ultimar la recollida de taules i material. Com que sabien que hui era el meu darrer dia, Alicia, la meua coordinadora de Creu Roja a Ceuta, m’ha donat les gràcies, m’ha commogut amb una abraçada ben forta i m’ha demanat que torne algun dia quan tot estiga més calmat, per a poder compartir un moment tranquil i agrair-me en persona tot el treball fet per l’entitat i pel poble de Ceuta. Rebre eixe reconeixement en un context tan dur m’ha emocionat profundament».
«Me’n vaig de Ceuta —explica Jordi— amb la certesa d’haver sigut útil durant aquests dies tan intensos. Em sent recompensat per dins. Aquesta darrera nit sense dormir, plena de ruminacions, ha sigut potser la manera que ha trobat el meu cos de regular i processar totes aquestes emocions contingudes. Tinc la convicció que torne a la meua terra sent una millor persona, amb una lliçó de vida que no es troba en cap llibre, ni en cap telenotícies, sinó vivint-la a peu de carrer. L’acció humanitària et transforma per sempre; et fa mirar la realitat amb uns altres ulls. Ara, intentaré descansar», explica abans de partir cap a Xàtiva.
