El cantant de La Unión oferí a Xàtiva un brillant concert plé d’invocacions a la passió on no faltaren classiquíssims com «Lobo-hombre en París» o «Vivir al Este del Edén»
AGUSTÍ GARZÓ
Qui anava a dir-los als xativins que aquell 18 d’agost de 1989 van acudir a la plaça de bous en plena Fira d’Agost que per tornar a veure ací en directe a La Unión haurien d’esperar 37 anys. Però tot arriba. I sí, gairebé quaranta anys després, no ja La Unión però sí la cara visible del mític grup, Rafa Sánchez, va tornar a Xàtiva. A Nits al Castell. I va oferir una nit plena de nostàlgia i retrobaments. D’invitacions permanents des de l’escenari a viure l’amor, a experimentar la passió. Sense barreres, sense prejudicis.
De les dues gires en dansa, a Xàtiva vingué el Sildavia Tour (més potent musicalment; l’altra, Biografía, és més reposada). La complicitat bidireccional era un ingredient més que assegurat. El públic, disposat a escoltar el repertori més innegociable. El cantant, jugant a casa amb una llista de concert sempre ben rebuda. El recital comptava amb una pantalla de fons on es succeïren projeccions de gran impacte. Una llàstima, però, que un acompanyament visual tan potent siga una barrera en el Castell. Un escenari obert sempre ofereix unes espectaculars vistes de gran part de la fortalesa.
La gira, com hem dit, és Sildavia. I eixe suggerent tema que convida a no tindre por de perdre’s fou precisament el que obrí el recital. «Bona nit, Xàtiva. Esta será la noche que estábais esperando», digué. Continuà amb Mil siluetas, també de la producció més antiga (1984), per trencar amb Vampiros, que ja és de la carrera en solitari. L’escalfament conduí a un bloc prèmium: Falso amor (un dels hits de La Unión del segle XXI), la colpidora Fueron los celos y la totèmica Más y más. Tots elles enriquides amb més potència sonora que la del seu moment fundacional. Más y más s’ha modernitzat instrumentalment, sí. La lletra, però, escoltada en 2026 no és còmoda. I el gest del cantant simulant que ordena a algú fer-li una felació està prou lluny de l’elegància. Ara bé, amb unes lletres tan masclistament repugnants com les del reguetó, «Sabes que me perteneces, nena…» sembla poesia romàntica.
Malos tiempos (en realitat, Dónde estabais) sonà magnífica, amb eixa lletra que anticipa tantes coses i que pot fer servir tothom: «Dónde estabais, dónde estabais en los malos tiempos…». Mentre que Carnaval tancà una mena de bloc inicial, ja que Rafa Sánchez es retirà de l’escenari i els quatre músics feren un llarg instrumental coronat amb la perícia superlativa del guitarrista. El públic li ho premià. El concert va prosseguir amb La mala vida i Ella es un volcán, aquesta última amb una invitació a la dona «sexy y madura», va dir l’artista, de 65 anys.
Feia una hora que el concert havia començat, puntualíssim, a les onze de la nit. Amb artistes de llarga trajectòria, sol ser el moment del repertori més anhelat; de la part indispensable que l’espectador no perdonaria que no es cantara. I totes seguides, sonaren: Vivir al Este del Edén, Maracaibo, Lobo-hombre en París i Vuelve el amor. El públic, que se sap les lletres, les canta. L’artista, emocionat, gaudeix de la resposta. I la maquinària dels records s’activa. Amb quin entusiasme se sentia allò de «La luna llena sobre París, ha convertido en hombre a Denís…». Quines ganes de corejar «Quién te ha visto, amigo, y quién te ve; cómo te va la vida, a mí me ha ido bien…». Èxtasi podríem dir-li.
Amb una esprintada tan potent, el fals final semblava definitiu. Però no. Una forta insistència (i les llums de platea apagades, que donen una pista) va portar de nou a la formació a l’escenari, que amb poques peces ja de la rotunditat emotiva de les anteriors, va tocar Tren de largo recorrido i, per tancar, Una vez, y otra más. Per cert: de Bailemos, el senzill que Rafa Sánchez ha llançat fa uns mesos i que té un considerable nombre de reproduccions en les seues xarxes, amb un espectacular clip fet amb IA, ni rastre.
