ENTREVISTA · JOSÉ LUIS GIJÓN SEGRELLES
PRESIDENT DE LA MANCOMUNITAT DE MUNICIPIS DE LA COSTERA-CANAL
AGUSTÍ GARZÓ
Alcalde de Cerdà (la Costera) des de 2015, ara José Luis Gijón Segrelles suma al que serà el seu tercer mandat municipal —revalidat en maig— la responsabilitat de presidir la Mancomunitat de Municipis la Costera-Canal. Institució coneguda pel seu alt grau de consens entre ajuntaments diversos i colors polítics diferents, la mancomunitat té el turisme com un dels seus objectius des de fa ja uns quants anys. Com diu un dels seus coneguts missatges, una terra «de camins i històries que ens porten a uns altres camins i unes altres històries. Terra esplèndida i bella de muntanyes i valls». Gijón (PSPV-PSOE) fou escollit el passat 17 d’octubre per rellevar a Amparo Tortosa, alcaldessa de Vallada i presidenta anterior. Tot i disposar d’una còmoda majoria de representants d’esquerra que es sumaven a la proposta socialista, també tot el PP més un alcalde de Ciudadanos (Llanera de Ranes) van votar a favor i fou investit per unanimitat. Per a aquesta entrevista ens rep en una de les dependències administratives més assolellades de Xàtiva, amb una línia de finestres que permet que el sol de migdia inunde l’espai. Es tracta de l’última planta de l’Antic Hospital de Xàtiva, en la plaça de la Seu.
—La promoció turística sempre ha estat un dels punts forts en la Mancomunitat de Municipis de la Costera-Canal, tant pel que fa a l’anterior mandat com en el cas del qual acaba d’encetar-se. Quin plantejament té la mancomunitat respecte del turisme? És una aposta que s’ha de continuar, que cal potenciar-la?
—Clarament, és una aposta que està funcionant i que s’ha d’impulsar molt més per què tenim un gran potencial… Podem oferir un turisme d’interior diferent del qual tenen altres; ni millor ni pitjor, simplement diferent i que jo crec que encara està per descobrir per part de moltíssima gent. És un turisme que pensem que es pot basar molt en el turisme familiar; un turisme que podríem anomenar de proximitat en un 90%, en el qual les despeses són inferiors i la gent pot eixir i —gaudir en un mateix dia, sense haver de pernoctar.
—La mancomunitat té un paper vertebrador, però deixa fer a cada poble o dona suport, acompanya…? De quina manera es coordina eixa acció?
—Cada municipi té les seues zones o els seus espais que vol promocionar, o bé la seua gastronomia… I cada municipi té tota la potestat per a fer allò que considere. La mancomunitat el que fa és unir eixes oportunitats de cara a l’exterior, coordinar-les i també combinar-les perquè la gent tinga realment un pla per a gaudir d’eixe temps lliure o disponible. La nostra comarca té llocs històrics que fan més potent eixa part d’oci que comporta el turisme.
—Les accions les proposen els ajuntaments o les proposa la mancomunitat?
—La majoria de coses es decideixen en conjunt, amb els representants polítics de cada municipi per què a la fi la mancomunitat és ni més ni menys que una reunió d’ajuntaments. D’eixe punt de partida naix la base de les accions, i la mancomunitat el que fa és unir eixes propostes, veure quines encaixen millor… I a partir d’ací és la mancomunitat la que gestiona i recomana eixe, diguérem, desenllaç final. Siga rutes, siga el que es puga fer.
—A banda de la mancomunitat, administracions com per exemple la Diputació de València o la Generalitat són clau per recolzar-ho. D’on es reben majorment els diners?
—Doncs per exemple, ara en aquests dies estem justificant un dels plans d’aquest any i els diners venen de tres pilars fonamentals: la Conselleria, és a dir, la Generalitat; la Diputació i del mateix pressupost de la mancomunitat.
—Un Pla de Dinamització té moltes ramificacions: per exemple, de cara al públic i tal vegada com a més coneguda, estan les rutes. La idea seria territorialitzar l’oferta dins del territori global que és la comarca?
—Clar, al final crec que deguem de basar-nos en l’experiència personal. I quan viatgem, rara és la vegada que estem en un municipi d’un volum menudet o mitjà i ho trobem tot. No, no és així. I ací tenim la sort de tindre tota mena de tresors, tant en la cosa gastronòmica com en patrimoni històric, cultura… I la idea és oferir eixe paquet, bé de cap de setmana o de dia únic. I això és necessari gaudir-ho en diferents municipis, de manera jo diria que complementada.
—Diga’ns un paratge.
—La Cova Negra, per exemple.
—Un producte culinari que li haja cridat l’atenció.
—Jo soc molt d’arròs al forn… També de monjàvena. Però podria començar a dir…
—Un edifici històric.
—Jo… Em quedaré amb el Palau del Marqués de Montortal del meu poble. Hem de refer-lo. I quan estiga acabat serà un gran edifici.
—Un racó especial.
—[Dubta uns segons]. Eixa és la pregunta més difícil per a mi… Per què des que soc alcalde de Cerdà, he tingut l’ocasió de poder sentir goig dels diferents municipis de la comarca perquè ens convidem entre nosaltres als diferents actes, a les festes… I hi ha tantes coses interessants que no puc dir un; em quedaria amb tots.
—Un aspecte turístic que vosté considera desconegut, o que la majoria de gent ignora.
—És que tenim molt… Als pobles menuts de la comarca hi ha racons com poden ser les ermites, no sols l’edifici si no tot el que ho envolta, i són raconets molt especials. O per exemple, els llavadors són racons senzills, però tenen el seu encant.
—Sempre hi ha hagut la dicotomia entre tipus de turismes. Quan va sorgir el turisme d’interior, semblava un model que es confrontava al de sol i platja. Però ara hi ha una nova: dins del turisme d’interior, el de caràcter històric o el paisatgístic. Què som en la Costera?
—Mira, tenim la gran fortuna de disposar de les dues coses. Però no sols nosaltres; vaig més enllà. Estem rodejats d’unes comarques amb una comunicació fantàstica que permet fruir encara molt més d’eixes diferències. I en un cap de setmana, pots gaudir de dues comarques que estem juntes com la Canal i la Costera, però amb unes diferències que jo crec que poden oferir-nos experiències inoblidables les dues.
—Quines són les possibilitats d’augmentar el nombre de municipis?
—En aquests moments som 18 els municipis que conformem la mancomunitat, més de 60.000 habitants i amb l’esperança que el municipi que queda, que és Canals, que en el seu dia se’n va eixir, que torne. Hem de ser conscients de la importància que tindria tant per a la mancomunitat com per al municipi de Canals el fet de tornar a formar part. No s’entén un tema com el del turisme, per exemple, sense un municipi com Canals i tot el que pot oferir. Com no s’entendria sense Xàtiva o sense altres…
—Per què la Canal de Navarrés es va segregar i continua amb la seua mancomunitat pròpia, però, en canvi, Énguera pertany a la de la Costera?
—La nova llei de mancomunitats obliga al fet que, d’alguna forma, les mancomunitats siguen per comarques completes. Després hi ha algun punt i coma que permetia, com el cas nostre, que estiga Énguera, sí. Has de basar-te en aspectes pràctics, històrics…
—En realitat, la divisió per comarques no no coincideix administrativament: està el partit judicial, que es superposa sobre vàries comarques; estan les vicaries de l’Església, que tampoc coincideixen amb la comarca… I fins i tot, el tema sanitari, que va per departaments de salut. La diputació és l’única institució que respecta la comarca en la seua integritat…
—Sí, sí, així és, sí.
—Canviem de tema. No hi ha ajuntament que no diga que el pressupost municipal que acaba d’aprovar és el més social… La mancomunitat també té eixe esperit de proporcionar el major benestar social als seus administrats. Quin lloc ocupa en les prioritats de la gestió?
—Un lloc principal; de fet, molts municipis si no fora per la mancomunitat no podríem prestar alguns serveis. Estem parlant d’un servei fonamental. Quan parlem de serveis socials, moltes vegades la gent la imatge que té és ajudar als més majors. Sí. Eixa és una de les potes de la gestió. Però també tenim les ajudes als menors, el tema de drogodependència, els advocats que gestionen casos per a famílies sense recursos… Hi ha molt de personal involucrat en aquests serveis. I m’agrada molt ficar este exemple: un municipi xicotet com el meu, Cerdà, del qui soc alcalde, si haguera de tindre cinc professionals contractats per a prestar eixos servicis, que costaria uns 100.000 euros a l’any, no ho tindria; seria impossible disposar del servei. Per tant, globalment des de la mancomunitat sí que es pot gestionar. És a més a més la part que està funcionant més bé, tot i que sempre es pot millorar.
—Dins del global dels serveis socials, que és el que més es reclama o allò que major millora necessitaria ara per ara?
—Tot. Les necessitats de la gent, per desgràcia, són moltes. I en assumptes com la dependència tenim un personal molt qualificat, però en molts llocs passem per unes situacions difícils que fan que cada vegada més gent necessite eixos recursos… Tant de bo arribarà un moment que digueres: aquest recurs ja no fa falta. Però és al contrari. I per suposat, tot i funcionar bé, hem de tindre en compte que necessitem els recursos econòmics d’eixes administracions que estan per damunt de nosaltres.
—La mancomunitat és un òrgan plural que representa a municipis amb diferents realitats i a colors polítics diferents gestionant eixos municipis. Estan en sintonia per treballar junts?
—Sí, sí. Al remat, tots els alcaldes i alcaldesses quan ens reunim solem estar d’acord en el 90% d’aquestes coses. Tal vegada no transcendeix a través dels mitjans, però és així. Després poden haver-hi matisos; com enfocar-ho… Però tots volem el mateix, que és millorar els serveis i que el ciutadà tinga eixa necessitat coberta, i per tant no hi ha discussions fortes ni grans desavinences. Sí, sí, puc dir que estem tots en sintonia.
—Abundant en eixe tema… Què té la Mancomunitat de la Costera-Canal que sempre desprén eixe aroma de consens que en els ajuntaments, per exemple, és infreqüent?
—Jo crec que potser perquè estem enmig del municipalisme, que és la gestió on les confrontacions poden vindre fins i tot per qüestions familiars, i de les administracions superiors, que estan en un altre nivell de discussió política… I nosaltres, insistisc, estem al mig: ni som l’ajuntament ni som la Generalitat, i els colors polítics queden un poc al marge. No parle d’ara, és una cosa de sempre. I no només en el nostre cas. Les mancomunitats, en general, tenen eixa acceptació major en el sentit de gestionar, de consensuar, de col·laborar…
—Quins serveis pot trobar un ciutadà que no sàpiga com funciona la mancomunitat i que, fins ara, només s’haja dirigit al seu ajuntament?
—La gran majoria dels serveis socials, per exemple, venen distribuïts per la mancomunitat. La recollida d’animals, també. L’OMIC, també. Temes d’ocupació, igualment. Comptem amb personal que posa en contacte demantans d’ocupació i empreses. Tenim la xarxa Xaloc per a ajudes al lloguer, de rehabilitacions… Eixa informació que necessitem com a ciutadans i de vegades no sabem on anar, ja que tenim una oficina que ho facilita. També està l’UPCA. La recollida de fem, les promocions turístiques de les quals ja hem parlat. La promoció de l’esport a escala comarcal… Servicis n’hi ha molts, i no tots són coneguts. Som conscients d’això. I és un repte per a aquest mandat que ara comença el fet de donar-los a conéixer. No sols això, sinó promoure que els facen servir.
—Tenen personal suficient o, com sempre, millor un poc més de gent?
—Més gent, és complicat… No sempre tenim la gent suficient per a afrontar la gestió, però també hi ha èpoques de més volum de treball i altres de menys necessitat. Jo diria que estem en un bon punt d’equilibri.
—La gent que vulga tramitar aquests servicis, com per exemple el de la recollida d’animals, ha d’anar a les oficines que teniu disperses o a la seu de la mancomunitat?
—Mira, el cas concret de la recollida d’animals ho porta una empresa, una protectora. Es va licitar i s’ho quedaren ells. I sí que hi ha un telèfon per contactar. En la pàgina web està tota la informació. I cada servei de la mancomunitat es presta d’una forma… La xarxa Xaloc està ubicada en un lloc, però també té un telèfon de contacte. No cal desplaçar-se. I tornant al cas dels animals, quan es veu algun perdut es pot contactar per telèfon… L’OMIC, té el seu lloc. Però bé, hui en dia mitjançant les xarxes socials i la web, es pot consultar pràcticament tot. I si en última instància necessiten vindre presencialment, per descomptat que poden fer-ho. Aquesta és una seu oberta a tots.
 des de 2015, ara José Luis Gijón Segrelles suma al que serà el seu tercer mandat municipal —revalidat en maig){kind=link}