AGUSTÍ GARZÓ
«Que veinte años no es nada…». Serà de veres. El dissabte feia dues dècades que Pasión Vega havia actuat a Xàtiva. Al Castell, al Festival Nits al Castell. I vint anys després, transformada ma non troppo, la jove de 28 anys que va vindre amb aquell èxit incontestable que fou María se bebe las calles, de 2003, es mostrava al públic com la dona de 48 anys de trajectòria coherent, honesta i vigent de qui pot presumir; una gran estrella de la copla (però no només) que es reinventa amb aquest nou espectacle. Ara bé, si algú va acudir al Castell amb poca informació o com a seguidor ocasional de Pasión Vega… tal vegada es sorprendria: ni de lluny era un concert amb els temes —nous, vells o més coneguts— de la intèrpret. Lorca sonoro és un muntatge tant teatral com musical, un diàleg on a més de les cançons al voltant del poeta va destacar la contundent presència d’un actor de primera: Víctor Clavijo. Antic ídol juvenil de la ja mítica pedrera d’Al salir de clase, a Clavijo (Algeciras, 1973) se l’ha pogut veure fa no res en la important sèrie de televisió El Marqués, de Tele 5. Per citar la cosa més recent, per què ara per ara és un dels actors més reeixits de la fornada dels setanta. Clavijo feu de narrador, de rapsode… així com del mateix Lorca, de Rafael de León o de Miguel de Molina.
Amb una durada de 90 minuts, Lorca sonoro és una funció ajustada a un format. No és un concert de manual, insistim. De fet, Pasión Vega —que també interpreta— només es va dirigir al públic abans de fer una propina —insòlita—, ja que l’espectacle és rigorós amb la temàtica i no dona cabuda a les cançons dels seus discos ni a les improvisacions o les bisos. Va obsequiar el públic de Xàtiva amb Réquiem por Federico, poema conegudíssim de Rafael de León que té música només des de fa uns anys. «Lo mataron en Granada, una tarde de verano y todo el cielo gitano recibió la puñalada…», comença aquest corprenent text.
El concert va començar amb La tarara, amb una sonoritat clarament jazzística que ja estigué present en gairebé la resta de la nit. Seguidament, s’escoltà Romance de la pena negra, inevitablement desgarrada. Baladilla de los tres ríos és l’aproximació més evident en el cante jondo. De nou, el Lorca més intens arribà amb La canción del jinete. «Un Leonardo canadiense la musicó», va dir Clavijo en una de les seues incursions en escena. Era per a donar pas a Este vals (Take this waltz, de Leonard Cohen). Què dir d’aquesta bellesa? Sensacional. Quina veu més fina, dolça i preciosista la de Pasión Vega; quins moments de plenitud i emoció amb aquesta formidable cançó en la seua portentosa veu. El públic va aplaudir fervorosament. Tant li va agradar l’actuació, per exemple, al cantaor José Manuel Cháfer, el Gallo, que des de la seua butaca de ben a prop de l’escenari fou el primer a alçar-se com mogut per un ressort i ovacionar, entregadíssim, a la cantant. I ell, de cantar en sap prou.
Però Lorca sonoro no és només poar de l’obra de Federico García Lorca. L’espectacle també es nodreix de les concomitàncies del poeta i els seus coetanis. O de poetes recents. Així, Pasión Vega posà veu a Por tu amor me duele el aire; versionà Ojos verdes —massa llarga, en un duet inacabable poesia-cançó amb Clavijo— o La bien pagà, de l’esmentat Miguel de Molina. El concert continuà amb Las morillas de Jaén, de Lorca y La Argentinita (famosa actriu i cantant que estrenava sempre les seus obres teatrals); Gacela de la muerte oscura, de Carlos Cano («Quiero dormir un rato, un minuto, un siglo…») i un últim tram en el qual combinà narracions de la vida del poeta amb cançonetes populars que ell escoltà en la seua infància, per a rematar la nit amb La leyenda del tiempo, de Camarón, en la que tal vegada és la versió més lliure i menys fidel a l’original d’aquest muntatge. L’escenari, obert, tenia això sí una pantalla circular i suspesa en l’aire, no molt gran, a manera de lluna on es projectaven grafismes o que s’il·luminava en diverses tonalitats al llarg de la nit.
D’igual manera que la trajectòria de Miguel Poveda no s’entén si no és amb la dupla que formen ell i el pianista, arranjador i director musical Joan Albert Amargós, Pasión Vega té el seu propi duet creatiu amb el músic Jacob Sureda, pianista també del concert de dissabte a Xàtiva. Dos músics més completaren l’elenc: José Vera al contrabaix y Javier Mera, Ktumba, amb les percussions. Tot, amb la direcció escènica d’Ana López Segovia.
L’única nota negativa de la nit fou l’embús de públic en l’últim tram horari del servei de bus. En concentrar-se tanta gent per als últims viatges, fou impossible pujar a tots els espectadors abans de les onze. El resultat: que a les 23.20 encara van accedir —amb l’espectacle ja en marxa des de feia uns cinc minuts— un bon grapat de persones, amb la conseqüent molèstia per a ells, que s’havien d’acomodar i buscar el seu seient a obscures, com per als que ja gaudien del concert i havien de deixar-los pas.
Els dos directors junts
Fou una nit de retrobaments i de primers encontres. Retrobament, el de Juan Antonio Ramírez amb el festival. Convidat per la regidora Raquel Caballero, que fou alumna seua en l’especialitat de saxòfon, el director de Nits al Castell de 1997 a 2014 no havia tornat a la fortalesa des de l’última de les actuacions sota la seua direcció. Es va mostrar encantat, i a més a més tingué la sort de fer-ho el dia que actuava Pasión Vega, a qui ell va contractar en aquell esmentat debut. Ramírez i Caballero van saludar a la cantant després del concert i ella va assegurar que recordava perfectament el lloc; no es pot oblidar fàcilment un espai com aquest, va dir del Castell. Li van regalar un llibre dels vint-i-cinc anys del festival, on apareix una foto seua d’aquell primer concert i una referència de l’actuació, el 31 de juliol de 2004. Retrobament, deiem, i primer encontre: el de Ramírez i l’actual director de Nits, Rafa Jordan. Tots dos van coincidir personalment per primera vegada; no es coneixien més que de nom. Breument, els dos únics directors que hi ha tingut en Nits van intercanviar unes paraules de cortesia i Ramírez el va felicitar per haver continuat aquesta tasca, en la que Jordan (Pro21 Cultural) ja porta des de l’edició de 2015.
Amb el concert de Pasión Vega, per tant, acabà Nits al Castell de 2024, una edició parcialment eclipsada per la suspensió del recital de Sole Giménez del dia 7 de juliol. Rafa Jordan ha assenyalat per a Diari Digital que la vint-i-cinquena edició «ha estat tot un èxit artístic i de resposta del públic, donat que ha hagut més d’un 90% d’afluència als espectacles tot i que el primer no es va poder realitzar. La venda d’entrades en aquest cas —especifica Jordán— fou del 100%. Tot apunta que el festival té una assistència de públic consolidada. Pel que fa a la part no quantitiva, és a dir, els espectacles, pensem que han sigut quatre concerts [doble, la nit de Marala i Queralt Lahoz] amb una alta qualitat: artistes emergents, consolidats… Pensem que el públic que ha vingut a Marala i Queralt o els de Chambao i Pasión Vega són públics que conflueixen, però a la vegada són molt diversos, a escala generacional i pel que fa a gustos estètics. Aleshores, s’ha aconseguit l’objectiu de fer un festival que arribe a tothom», assegura. Segons el director de Nits, «el festival també és un binomi entre música i patrimoni que funciona. I jo a eixe binomi afegiria un tercer, la gastronomia. La gent que ve de fora gaudeix abans de pujar als concerts de la bona oferta gastronòmica i de restauració que té la ciutat. Això també enforteix vincles; fa que es conega més el nucli antic de la ciutat, el Castell com a monument…». Segons el responsable de Pro21 Cultural, «tots els equips han funcionat molt bé: l’equip de l’ajuntament, de la part administrativa; l’equip de comunicació, que ens ajuda a promocionar i difondre el festival; la gent de sala, acomodadors, taquilla, venda… I una menció especial vull fer dels equips tècnics, de càrrega i descàrrega, per què han tingut unes condicions de treball de vegades molt difícils per les altes temperatures», explica. Cal recordar que la vesprada del 20 de juliol Xàtiva va fregar els 44 graus. O la pluja del primer dia, quan es va decidir fer el concert quan va parar de ploure tot i que, finalment es suspengué. «També la gent de Protecció Civil, les ambulàncies, la gent de la neteja, la part elèctrica… crec que cal fer un reconeixement a tota la gent que forma part del festival», insisteix Jordán.
