Entrevista a Marina Guerola
Agustí Garzó
Menys de 48 hores abans de poder rebre un Goya, Marina Guerola (Xàtiva, 1997) atén Diari Digital per telèfon des de Madrid i gràcies a les gestions de l’agència d’actors i actrius d’Antonio Abeledo. Admet que a mesura que s’apropa la gala d’aquest dissabte, a Granada, es sent «atacada» dels nervis. Les possibles conseqüències de la nominació ja les nota: dilluns —tant si ha guanyat el Goya com si no— ja té una reunió amb una productora per a un possible projecte que, com és natural, no pot revelar encara. L’actriu xativina lluita pel guardó (Goya a la Millor Actriu Revelació) amb Zoe Bonafonte (El 47); Mariela Carabajal (La estrella azul); Laura Weissmahr (Salve, María) i Lucía Veiga (Soy Nevenka). Marina, per la seua banda, és la filla del matrimoni protagonista de Los destellos, de Pilar Palomero (Las niñas, La maternal), una pel·lícula que ha rebut unes crítiques extraordinàriament elogioses: fins i tot del temut Carlos Boyero, que ha dit que amb aquesta obre «surts del cinema tocat, commogut; els seus personatges t’acompanyen durant un temps en passejar pel carrer o en la soledat de ta casa. […] transmeten hipnosis mentre els veus i escoltes; no parlen massa dels seus problemes ni són impúdics, però tens la sensació d’haver-los conegut profundament i t’han implicat en les seues tristes circumstàncies», diu el conegut cinèfil. Los destellos conta l’apropament d’una dona (Patricia López Arnaiz) al seu exmarit, malalt terminal (Antonio de la Torre). I Marina interpreta a la filla artífex del retrobament.
– No tens experiència com a nominada, però com creus que viuràs aquestes quaranta huit hores prèvies a la gala de dissabte?
La veritat és què, fins al moment, he estat prou tranquil·la… Bé, tranquil·la, tranquil·la no totalment, però sí convencent-me perquè el moment no em supere. Però és veritat que ara que ja estem molt damunt, a les portes, estic realment atacada. Em note que estic nerviosa, que queden coses per fer… I que ara ja és tot molt intens, la veritat. Així que les hores prèvies a la gala, no me les vull ni imaginar.
– Quantes coses ha de fer una nominada, quantes obligacions? Supose que, a més a més, per lliure no vas…
No, no, clar. Per lliure no vas. És cert que s’han ajuntat diverses nominacions i vas un poc com arrossegant una cosa i una altra, i evidentment sola no pots organitzar-te bé. Vas amb una persona de la productora, una maquilladora… Et munten entrevistes… Són coses, la veritat, molt noves per a mi i reconec que és tot molt intens; passen moltes coses quasi una darrere d’una altra sense parar. Però crec que estic portant-ho bé pel que era d’esperar.
– Per què es parla tant no ja de l’aspecte físic, que també, sinó de la vestimenta en la gala dels Goya? Com vist aquella actriu, quin model porta aquesta altra; quines sabates, quin dissenyador l’ha vestida? No s’ha convertit un poc en una cosa massa frívola, on de vegades sembla que el cinema és secundari?
Mira, tot açò està sent molt nou per a mi. Jo soc una persona que no em considere molt integrada en el tema de la moda, així que… Però sí que és cert que el pas per la catifa roja s’aprofita per a mostrar la indústria de la moda, i crec que és una manera que ens ajudem els uns als altres, de donar-nos més visibilitat. I sí, és de veres: de vegades s’escolten crítiques sobre com vas o deixes d’anar… Per això jo crec que cadascú té el seu gust, les seues preferències. I s’hauria de respectar, per què al final eres tu qui porta el vestit. I és a tu a qui ha d’agradar. Si a mi m’agrada com vaig vestida, ignoraré les crítiques. De totes maneres, insistisc, és tan nou per a mi que tot açò no m’ha tocat de tan a prop encara…
– Però és que s’estan fent coses terribles. L’any passat, recorde una secció dins d’un programa de televisió dedicat només a les actrius pitjor vestides!
Sí, sí, sempre hi ha programes que es dediquen a parlar de la vida dels altres. I això, a la gent li dona morbo, en fi. No ja dir-te com vas de mal, però sí fer comentaris de quina cosa portes, quina no portes. No sé, sembla que és inevitable…
– Qué saps de la resta de nominades?
He vist quasi totes les pel·lícules de les nominades, però sincerament totes, totes no per què no em dona la vida. Ja vàrem coincidir en una sessió de fotos de joves actrius abans de saber que estàvem nominades, i per tant ja ens coneixíem. I estem amb un cert contacte: tu com ho portes, tu com estàs… No sé com haurà sigut en altres ocasions, supose que igual, però de les nominades amb mi enguany puc dir que no ho portem de la manera supercompetitiva que podria pensar-se. La indústria et porta ahí, a competir. Però nosaltres no ho sentim d’eixa manera. Estar nominades per a un premi com aquest és importantíssim, jo m’alegre moltíssim per elles i elles també per mi. I no tenim cap sentiment de competició, ni de pugna. El nostre treball ja està fet.
– Et sents partícip d’un gran moment cinematogràfic on les dones directores estan molt en voga: Pilar Palomero, Alauda Ruiz de Azúa, Icíar Bollaín, Carla Simón…?
No sé si em sent partícip o no d’alguna cosa així ni si hem arribat ja a un punt definitiu… Crec que encara falta molt per a una igualtat plena. Però sí que és cert que cada vegada més apareixen directores i que hem arribat ja a xifres del 50% de nominades en molts apartats de premis, en festivals. Anem avançant, sense dubte. Però queda molt de recorregut. Tot i que jo pense en una pel·lícula en termes artístics i no tant en si el director és home o dona…
– Però amb dones directores s’aborden més els punts de vista diguem-ne femenins: la maternitat, els reptes de la dona treballadora…
Sí, sí, en eixe aspecte sí que és clar que estem davant d’un moment molt important.
– Quan vindràs a Xàtiva una vegada acabe la cerimònia, tant si guanyes com si no? El dilluns, el dimarts?
Qué va, qué va… Sincerament, no t’ho puc dir. Però no serà tan prompte, no, per què dilluns que ve ja estic amb un nou projecte, i fins al coll de feina… Però abans de ficar-me a rodar, baixaré a Xàtiva per suposat.
– Has dit rodar, això vol dir que el dilluns ja estàs amb una nova pel·lícula?
No. És preproducció encara.
– Amb quin director o directora, es pot dir ja?
No, no puc dir res encara. No puc, de veres… [riu].
Val, val ho entenc.
– Aquesta pregunta crec que no te l’esperes… Quant pagues de lloguer d’un pis a Madrid?
Uah! Afortunadament per a mi, i veient el que paguen els meus amics, jo estic pagant no res. Però per una habitació, i no en el centre ni molt menys, ja s’està pagant 500 euros o més. He dit una habitació, eh. No un pis.
– I un pis complet?
Impossible per a certes economies… Un pis per tu soles i que només tinga zones comunes i una sola habitació, no és que estiga demanant molt més, no el trobes per menys de 1.200, 1.300 euros… Un pis per a tu soles en Madrid amb un treball normalet suposa que et vole la nòmina d’un mes. Jo, per suposat, compartisc pis per què, ara per ara, no veig poder independitzar-me.
– Finalment: estic segur que si guanyes el Goya, ens concediràs novament una entrevista més endavant i només pugues.
Clar que sí, home!
 atén Diari Digital per telèfon des de Madrid){kind=link}