El clàssic del xativí inclou una intro cantada per Mireia Vives i un poema de David Caño. El nou disc del concert és un recull antològic amb múltiples col·laboracions.
Feliu Ventura llença hui, 10 de novembre, un single més clip, del vinil i disc digital del seu directe «Feliu Ventura, Amics i Referents», celebrat al Teatre Principal de València el desembre passat. La cançó escollida, per simbòlica, és el seu ja clàssic ‘Història d’un sofà’ en una versió cantada amb els extints Ovidi4, que inclou una preciosa intro de la Mireia Vives i el poema de i recitat per David Caño, a més de les guitarres de Borja Penalba i David Fernàndez. La peça, que dura quasi 7 minuts, i desafia totes les tendències discogràfiques actuals, ha sigut escollida per Feliu Ventura per l’autenticitat i el simbolisme de la cançó, cantada amb els «amics Ovidis». El nou vinil presenta una selecció molt acurada de cançons del cantautor re-versionades amb les col·laboracions del directe; i el disc digital tindrà quasi tot l’espectacle íntegre, editat i remasteritzat. El treball es presenta com recull antològic de Feliu Ventura, amb cançons que no havien estat enregistrades abans i peces versionades amb les veus de: Pep Gimeno «Botifarra», Carles Caselles, Sandra Monfort, Miquel Gil, Xiomara Abello, Cor de L’Eliana, i també, els Ovidi4. El disc digital sortirà a totes les plataformes el 2 de desembre, i el vinil ja està disponible en precomanda.
«La cançó ‘Història d’un sofà'», diu el cantautor, «parla del país de la infantesa a través d’un objecte domèstic, que ha enregistrat molts moments de les nostres vides. És la cerca del propi lloc al món. Fer pujar als Davids, a Mire i a Borja en aquest sofà no és un artifici, ells han format part de molts dels moments vitals registrats en la història d’aquest sofà».
El membres de la extinta formació Ovidi4 que va rodar quasi deu anys, fins l’any passat, per tots els territoris de parla catalana, també la defensen com una peça única, d’un caràcter atemporal. Una cançó que, com explica Borja Penalba, productor, fa onze anys de la mateixa, està feta «de la manera més crua, tendra i íntima possible» i que «ens dóna pau». Mireia Vives en destaca que «hi ha cançons que arriben per a quedar-se i esdevenen la banda sonora dels moments més bonics de la teua vida». David fernàndez esgrimeix que «el sofà d’en Feliu és la eutopia, el bon lloc, on encara ens ho podem dir tot per poder tornar a començar un altre cop, de les cendres de cada Xàtiva del món. I una lliçoneta feta divisa: que per anar lluny a vegades només cal anar més a prop».
La poesia que s’inserta a la cançó és ‘Des de la platja d’en Goixa’ de David Caño. El poeta i rapsoda en desgrana el significat: «La platja d’en Goixa també es coneix popularment com La platja dels morts. El nom és degut a que fins el 1900 Portbou no va tenir cementiri i hi deixaven els difunts, que arribaven per mar [les corrents hi portaven sovint ofegats], per ser enterrats a Colera. Escriure un poema des d’allà, un vespre qualsevol d’hivern, per fer balanç de tots aquests anys, d’una vida… [és] una mica com en el sofà d’en Feliu, vam veure que el vers ens duia al mateix lloc: Algú, sol, mirant cap endins des de la solitud d’alguna cosa que comença».
L’espectacle va ser pensat com una celebració de l’amistat i el tancament de gira del darrer disc de Feliu Ventura, «Convocatòria», i per això el cantautor va posar un sofà a l’escenari del Teatre Principal pels seus imprescindibles. Si el llibre-disc «Convocatòria» era una assemblea oberta amb textos de diversos pensadors i amics, entre ells alguns dels presents al concert, la trobada al Principal va ser el fi de festa a la cuina, de matinada. Una celebració per cantar a l’amor i al demà, i retrobar-nos a través dels himnes xicotets, domèstics i assemblearis de Feliu Ventura, però també de les veus que ell admira i estima.
