El periodista de Quatretonda va presentar a Xàtiva «Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort», un llibre on critica amb ironia el desficaci de la política estatal
AGUSTÍ GARZÓ
Als 57 anys, un empleat d’una gran empresa ja fa olor a prejubilació. Si, damunt, acaben de tancar la delegació territorial on tu treballaves, sembla que el pacte per acordar la teua transformació en pensionista és qüestió de dies. Doncs, no. A Miquel Alberola (Quatretonda, 1958) als 57 anys li van dir que de València, a Madrid; de la seua suposem que còmoda i definitiva llar en el nucli urbà de la ciutat, a un piset de lloguer en la perifèria de la capital del Reino. I de l’actualitat «local y provincial» del cap i casal, a la de la Casa Reial. Reinventar-se, li duen a això. Als 57 anys. Alberola va presentar dimarts a Xàtiva Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort (Drassana, 2023) un recull d’articles i reflexions dels anys a Madrid (2015-2019), on un Alberola tal vegada de tornada de tot, però amb l’olfacte periodístic i literari intacte va cobrir per al diari El País la informació de la Zarzuela, del Congrés dels Diputats i del Senat. Un seient de primera fila en eixe centre de gravetat permanent, que diria Battiato. Un forat negre, diu l’autor. El recull no és un seguit d’anècdotes o curiositats ni un dietari. La presència de l’autor és absoluta, però la part domèstica és només un context: la lesió de genoll que marcarà eixos anys, els incòmodes i llarguíssims viatges en metro i en taxi o el lloguer del pis prop de la redacció del periòdic de Prisa. Queda molt clar que allò és intransitable en cotxe… i a peu. I parla de voreres del centre atapeïdes a cada hora on les persones tenen «vocació de bol·lard». Són comentaris amb molt de sarcasme per introduir reflexions davant fenòmens que ell desconeixia; sobre les impressions que genera la mateixa ciutat de Madrid o sobre la perplexitat què desperta eixe Cafarnaüm que és la política estatal i els seus personatges, un Gran Teatro del Mundo on de vegades hi ha «més anècdota que categoria», com diu el mateix autor dels mitificats corrillos després d’una recepció protocol·lària. També han estat per a ell un fecund material literari les visites d’Estat que ha fet amb els reis d’Espanya al Perú, el Japó, Moçambic o Argentina.
El professor Antoni Martínez Revert va presentar a Alberola, de qui va ressaltar que unes de les primeres passes professionals les va donar a Xàtiva: en la redacció del setmanari La Veu que ell dirigia, allà pel 1983. No sols per l’ofici. Alberola va admetre que Xàtiva (on també va estudiar el batxillerat) té en ell un pes sentimental tan gran com la seua Quatretonda natal. I es va mostrar decebut —que no sorprés— en comprovar de camí a la presentació en la Biblioteca Municipal que el quiosc de Gregorio està tancat i es traspassa. Era el quiosc de les seues primeres lectures, quan son pare li comprava els tebeos del Jabato. Martínez va insistir en el fet que en les planes del llibre «està el periodista» però «més encara, l’escriptor», si és que les dues coses no són la mateixa en segons quins casos. I va ressaltar el fet que en gran part dels capítols, Alberola el que planteja és una revisió de les impressions d’autors com Azorín i Pla; de com els va agradar, decebre o enlluernar, segons el cas, aquell melic del món. Una centralitat que, comparada amb la trituradora centralista que és ara Madrid, s’assemblava un poble gran on tots es coneixien encara. Per cert, que Alberola també se’n recorda de Xàtiva en un capítol d’aquest llibre sobre Madrid, el capítol sobre Barcelona. En 2015, diu que les Rambles són «una cosa a mig camí entre un circ de tres pistes, la Fira de Xàtiva i el Serengueti».
Alberola arriba a Madrid quan passen moltes coses i de ben grosses en la política estatal, com el procés català en plena efervescència, el nou Felip VI d’hereu d’una corona desestabilitzada pels excessos de son pare, Joan Carles I, i l’explosió independentista, més un govern de Rajoy gairebé crepuscular amb les figures emergents de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera… Tot això pot seguir-se a través d’alguns dels breus capítols del llibre. Però no busquem la informació, ja en tenim massa i és molt vella. Ara és el torn de la mirada crítica, la subtilesa i les reflexions a posteriori sobre eixa successió de moments polítics tan intensos i de com ho va viure un cronista nouvingut i ocasional en eixe Madrid centre de totes les coses. De fet, en un dels textos Alberola ironitza sobre la centrifugadora en què s’ha convertit la capital d’Espanya, per a ell «el lloc on Déu va clavar l’agulla del compàs per a traçar la circumferència del món» i deixar la resta del país «com una perifèria de polígons industrials i platges», tal com va sostindre en el torn de debat de la presentació a Xàtiva. Alberola afig que Madrid, que semblava camí d’una capital-balneari amb l’Espanya de les autonomies, ha esdevingut en canvi en l’expressió màxima del centralisme més aclaparador.
En Cròniques des de Madrid, Alberola també deixa entreveure una certa amargura. És un lament per la deriva de la professió. Tot i que en la presentació del llibre va demanar «no mitificar el periodisme, ja que els diaris són, ni més ni menys que empreses», digué. Sí que és cert que una persona de la seua edat i trajectòria ha viscut —com a mínim— en dos mons periodístics diferents. I en l’actual, i més encara en el nucli dur absolut de la política estatal, un té la sensació de ser «transportista de declaracions» més que periodista, com arriba a autoqualificar-se. El que li passa el primer dia en el Congrés és revelador al respecte. El diari encomana a ell i a altres companys de la redacció que al llarg del ple vagen passant breus per anar alimentant la bèstia, és a dir, la web. Un concepte, allò d’alimentar la web, que arriba de vegades al paroxisme. Com quan li demanen que improvise en uns minuts i des de sa casa, ja que la jornada laboral havia acabat, una peça immediata per a l’edició digital d’una notícia que acabava de fer-se pública a eixes hores de la nit: que el rei Felip VI havia desposseït a la seua germana Cristina dels atributs del càrrec d’infanta per l’escàndol del cas Nóos. Precisament de la informació —o no informació— que genera la Casa Reial, Alberola torna a ironitzar assenyalant que és «com fer una truita sense ous». I és que, segons explica en el capítol La Corona, gènere literari, les audiències del rei tenen una parafernàlia de seguretat, protocol, esperes i llargues distàncies des del Madrid urbà a la Zarzuela que després no dona cap fruit periodístic mollar. Però, això sí: els mitjans desplaçats han de treure suc a un encontre (en el cas del llibre, entre Lula da Silva i Felip VI de caràcter intrascendent) del qual no es dona a penes informació, ja que els periodistes, òbviament, es queden fora. Fer literatura, li diuen també a això.
FOTOS: BIBLIOTECA MUNICIPAL DE XÀTIVA
