Temàtica: Pòsit municipal
Document: Presupuesto fundamental de las leyes del Reyno publicadas desde el año 1584 acerca del establecimiento y gobierno de los pósitos. AMX, Le-473. Data: 1800.
Diu la guatlla : què fas blat?
Diu la guatlla dins del blat*
*Facilitada per Pep Gimeno, tècnic costumista
Una de les notícies més comentades d’aquesta quarantena van ser les mesures preses en alguns barris madrilenys on els bancs d’aliments van veure augmentada la seua acció per la crisi de subsistència que ha suposat la paralització laboral arran la Covid-19. L’impacte de la notícia rau en el fet que no és habitual veure com persones assalariades hagen de recórrer a aquest tipus de mesures socials destinades als més desprotegits, perquè el seu objectiu és cobrir una necessitat tan vital com és el menjar. Tornats a la nova normalitat, estaria bé reflexionar al voltant d’aquesta situació amb l’exemple dels pòsits, una mesura pressa en l’antic règim destinada a la protecció social en temps de subsistència.
A l’antic règim, com és sabut l’agricultura era la base de l’economia però, malgrat tindre un sistema monetari en ús, el mateix forment tenia utilitat monetària. Molts impostos es pagaven amb forment, el que es sol dir en espècies, i la situació dels llauradors menuts i dels arrendataris era molt fàcil de veure’s advocada cap a la crisi de subsistència per diversos factors. En primer lloc, per la natura del mateix sector econòmic, perquè amb el nivell tecnològic de l’època una mala collita no era gens estranya d’esdevenir. Els canvis climàtics, desastres naturals i altres factors podien llançar a perdre els ingressos econòmics i alimentaris d’una família, amb el que la desprotecció de les capes més humils de la societat era prou acusada. En segon lloc, les càrregues impositives no eren únicament personals com avui en dia -els impostos els paguem persones, físiques o jurídiques, com a posseïdors d’un bé- sinó també carregaven la terra, la qual havia de pagar impostos per mitjà de qui l’explotava -no de qui la posseïa-. d’aquesta manera, un llaurador perfectament podia córrer no sols amb els seus deutes, sinó també amb deutes anteriors carregats sobre la terra.
La problemàtica era tan usual que els governants van crear la solució dels pòsits per tal de minvar-la. Els pòsits de gra van ser una creació del regne de Castella en el segle XVI, amb la finalitat de recollir i prestar forment a interès baix per als llauradors pobres. La seua finalitat era proteccionista, en defensa del petit llaurador i dels més necessitats, però eren els mateixos llauradors qui el finançaven. La seua implantació no s’ha de confondre amb altres institucions com l’Almodí o Alfòndec, el qual servia de llotja pública per a la compravenda de forment i així controlava i estabilitzava els preus. El pòsit, en canvi, oferia préstecs a baix interès, un tres o quatre per cent que a l’època era prou baix, per a tot aquell que ho necessités.
Per al seu finançament, anualment se li exigia al llaurador una contribució per la collita, pagada amb un interès perquè la institució sempre disposara de reserves. Una altra preocupació d’aquesta institució era la continuïtat de la collita, pel que havia d’assegurar-se la sembra reservant una quantitat de llavors cada any, quantitat pagada mitjançant un plus abonat en les quanties anuals. Però la funció que més s’identificava amb la seua motivació eren els préstecs anteriorment dits. Aquests, servien els llauradors per a afrontar les dificultats de la terra, clima i altres davallades econòmiques que podien dur a un nucli familiar a la subsistència.
L’administració del pòsit era municipal, i normalment es creava una junta específica dins dels ajuntaments -estem parlant del segle XVIII-, i a banda de tindre un cens de contribuents al pòsit, també posava multes i sancions a qui no complia amb les obligacions de pagament. Malgrat la seua vocació solidària i el seu control, el pòsit era susceptible d’especulació, destinant els seus recursos a la xarxa clientelar dels gestors -qui controlava també el govern local-.
Per ser una institució de tanta importància va estar sotmesa a una regulació constant i variable, plena de rectificacions, una ampla legislació de la qual ens parla el citat document. La primera llei reguladora fou en època de Felip II, la Real Pragmàtica de 15 de maig de 1584, i fins a 1801 se succeïren reals pragmàtiques reguladores. La seua expansió per la província de València -recordem que parlem d’inicis del segle XIX- donà en l’època del document 388 pòsits públics registrats.
L’estudi d’aquest lligall també ens ajuda a comprendre com després de la supressió de la Corona d’Aragó, els costums i fórmules de govern castellanes s’expandeixen ràpidament pels territoris valencians. La gestió i regulació de la vida politicoadministrativa seguia la batuta de Madrid, fins i tot en competències municipals com és el cas. Tal vegada no ens semble molt estrany però, si ampliem la perspectiva històrica, suposà un gran canvi en la vida i societat dels valencians i valencianes.
Bibliografia accessible:
Reyes, Antonio, de los. El pósito, MVRGETANA, núm. 128, Año LXIV, 2013. Págs. 17-46.
