Document del mes: Octubre
Temàtica: La primera carlinada
Document: AMX, LG-743
El segle dènou començà d’una manera molt tèrbola, els canvis socials que succeïren a la revolució francesa no s’aplicaren lliures de conflicte, i al regne d’Espanya, es combinaren diversos problemes: dinàstic, polític i social.
El causus belli fou la mort sense descendència masculina de Ferran VIIé, puix si es respectaven las lleis successòries el tron devia caure sota el seu germà, l’infant Carles Mª Isidre. Aquestes lleis -concretament el Reglamento de Sucesión, dictat per Felip V en 1713- privaven a les dones de la successió sempre que hi haguera un hereu mascle de branca principal o lateral -fill o germà del monarca-. La problemàtica successòria esclatà arran la sanció de Ferran VIIé de la Pragmàtica Sanció en 1830 -ja aprovada per son pare, Carles IV-, per la qual s’anul·lava la llei successòria vigent i es permetia succeir i governar a les dones.
La publicació de la Pragmàtica Sanció fou estant la quarta dona de Ferran, Maria Cristina de Borbó, embarassada de la futura reina Isabel II, i amb el seu naixement, l’infant Carles Mª Isidre inicià un moviment opositor a la successió i ascens al tron d’Isabel. Ferran VIIé morí a setembre de 1830, així que com era d’esperar, Carles organitzà al seu voltant les forces opositores, que a partir d’ara es nomenarien «carlistes». D’una pretensió dinàstica prompte passà a englobar l’oposició a l’ideari i projecte d’estat liberal, tanmateix no hi hagué un corpus doctrinal clar, sinó que es barrejaven tant afectats per les reformes liberals -com el clergat secular en perill de ser desamortitzat-, com els afectats per les injustícies del sistema i ordre social -com camperols a qui el repartiment i possessió de la terra no els deixava eixir de la seua posició depenent-.
Per tant, la societat estava dividida sense fronteres clares entre ambdós bàndols, així doncs, trobem com sectors a priori beneficiats per les reformes liberals eren afins al carlisme, o una distribució prou dispersa dels seus partidaris -País Basc i Navarra, Catalunya nord i la zona compresa entre el Maestrat i el Baix Aragó. Un factor que agreujà la situació fou la continua conflictivitat que patia el regne, puix des de finals del segle XVIII, els colps d’estat, alçaments militars i conflictes bèl·lics eren constants, provocant una fragilitat de l’estabilitat social on la violència aflorava sempre que podia.
El carlisme no tingué molt de seguiment a Xàtiva, on el moviment estava encapçalat per terratinents ultracatòlics i individus aïllats, la massa popular era majoritàriament de tendència liberal. Malgrat el sentiment majoritari, el conflicte -que ja en el seu temps era percebut com a guerra civil- penetrà en el nostre entorn amb el sorgiment d’una partida carlista baix la direcció de Mariano Magraner en la tardor de 1833. Aquesta partida entrà en Montesa cap al novembre, però es dissolgué prop de Vallada a causa de la persecució d’una columna de mil voluntaris liberals allistada en Xàtiva.
Mariano Magraner era un conegut advocat local, fill de l’administrador del Comte de Ripalda i amb importants contactes entre l’aristocràcia i el poder provincial, emperò no el salvaren de l’afusellament manat pel general Espartero en persona, després d’una persecució de pel·lícula pels carrers de Xàtiva. Morí un 25 de desembre, sense respectar la data nadalenca, i avui en dia podeu veure una placa commemorativa en la finca Botella on es recorda la seua mort.
Encara que estiguera neutralitzada la partida local, Xàtiva no estava lliure de perill, doncs la seua posició estratègica la feia ambicionada per la facció carlista. Mentre durà la guerra, les autoritats i poble xativí visqueren en una situació de tensió constant, cridant al tancament de la ciutat i cases cada vegada que es tenia notícia de la proximitat d’aguna partida carlista. En el document d’aquest mes ho podem comprovar, puix s’esmenta el pagament dels mitjans de vigilància -guaites, cera per als ciris…- que es desplegaren per la proximitat d’una avançada de les tropes d’Antoni Tallada Romeu per la ribera del Xúquer.
Seguim amb el document del mes per comentar que les guerres carlines, a l’igual que tots els conflictes, deixaren un rastre de crims, barbàrie i conflictivitat en una societat espanyola vuitcentista que no escaparà de la violència al llarg de la resta de segle. La nostra ciutat patí també dures conseqüències econòmiques, ja que cada vegada que arribaven tropes d’un bàndol o altre, demanaven diners per pagar soldades, provisions, menjar i allotjament, peticions de les que la negativa suposava l’assalt a la ciutat i els seus habitants. A banda, d’aquesta depredació de recursos, les mesures de defensa, com ho foren les guaites a tot el territori d’influència -arribaren fins i tot a Xiva o Bunyol- o la reforma de les estructures defensives, agreujaren la hisenda local. Projectes urbans es deixaren a banda, com el trasllat del cementeri i d’altres mesures sanitàries d’interès general, amb un ajuntament escàs de recursos, perquè no tenia competències per establir nous impostos.
Finalment, hem parlat d’unes poques seqüeles d’aquest conflicte, moltes d’elles comuns a les guerres civils, les quals s’obliden massa prompte. Els i les especialistes han rastrejat la cicatriu del conflicte carlista en un procés històric més llarg, interessant i clau en la història espanyola del que ens pensem. Per això seria convinent tindre present aquest tipus d’esdeveniments, sobre tot quan afloren discursos plens de divisió, odi, polarització social i sensibilitats agressives, tots ells adjectius comuns i quasi inherents a tot conflicte bèl·lic.
BIBLIOGRAFIA
José Pascual Ferrándiz Carbonell: Anales o memorias de Játiva, 1833-1861. Ulleye, 2016.
