El músic gallec ofereix en l’estrena del festival un show impecable i ompli l’escenari d’espectadors en el tram final cantant i ballant al costat d’ell i els instrumentistes
AGUSTÍ GARZÓ
Que un gaiter i flautista que recupera la música celta es faça famós fins al punt d’ocupar el número u de Los 40 Principales sembla, hui, una heroïcitat; una raresa impossible de repetir. Allò, però, tenia certa normalitat dins d’un sistema musical on el mainstream intergeneracional encara existia. Fins i tot va arribar a disputar-li la fama i les vendes un altre gaiter, l’asturià Hevia. Només uns pocs anys abans també va esdevindre una estrella del pop, en aquest cas d’abast mundial, una cantant com Enya i la seua proposta onírico-instrumental. Com també arribà a el més alt de les llistes Enigma, amb aquella mescla d’electrònica i cant gregorià.
Trenta anys després del seu debut, Carlos Núñez (Vigo, 1971) gaudeix d’una popularitat matisada. Sí, sense cap dubte, és per a un públic de més de quaranta anys un músic d’un prestigi artístic colossal i d’una fama considerable. Per als joves, un desconegut. Però, efectivament, del 30 de setembre al 7 d’octubre de 2000, en la ràdio-fórmula més famosa i emissora paradigma d’allò que més pega entre els adolescents va sonar com a líder total El pozo de Arán. Aleshores, en la veu d’Anabela Pires. Dissabte, en Nits al Castell, cantada per la catalana María Sánchez. I sí, han passat més de vint-i-cinc anys però eixa peça és una meravella que dissabte va gaudir de l’efecte multiplicador del Castell de Xàtiva; ja saben: eixe espai on una cosa corrent esdevé bona, i una bona es torna sublim.
Amb Pancho Álvarez a la guitarra, Alan Sousa amb les percussions i María Sánchez amb veu i violí, el concert començà puntual: a les onze de la nit. I ho feu amb Amanecer, una de les melodies més conegudes del músic. Una peça dolça i tranquil·la d’aquell debut de 1996 que fou A irmandade das estrelas. «Bona nit, Xàtiva. Esto es el paraíso», digué no sabem si fent broma de l’infern que és la prova de so en la fortalesa a les cinc de la vesprada. Va continuar amb Cantigueiras, l’homenatge sonor i vocal a les pandereteiras gallegues. Fou evident que, tot i ser un dels majúsculs instrumentistes espanyols, la proposta de Carlos Núñez és clarament vocal també. I ací estan les peces cantades, tan importants.
Lela, amb lletra del poeta Castelao, va ser un dels apropaments de la nit a la lírica gallega. L’altre, naturalment, havia de ser cap a la figura de Rosalía de Castro, amb Astros, fuentes y flores. Però no Negra noche.
Com que Carlos Núñez ja té una cabalosa i brillant trajectòria, s’han de quedar moltes coses fora. Ni rastre de les versions de Concierto de Aranjuez i Bolero, de Ravel, que fa en alguns concerts. Però sí de la seua prolífica col·laboració amb The Chieftains o de les versions del francés Dan Ar Braz. D’aquest últim oferí Costa de Galicia i —sobretot— la bellíssima Borders of Salt. En aquesta última, la veu de María Sánchez sembra el terreny amb una intro candorosa i melancòlica en la que, de sobte, Carlos Núñez irromp amb tota la força sonora i l’èpica descomunal de la gaita escocesa. Espectacular, formidable.
El concert, però, es convertiria en el gran aquelarre celta amb El pozo de Arán, o amb el viatge cap a altres sonoritats, com en la llatina Pa Vigo me voy, de Compay Segundo, coronada amb un inacabable solo de pandereta de Sousa interactiu amb el públic o amb el canvi de lletra: Pa Xàtiva me voy. Tot era ja una festa. I Carlos Núñez va enllaçar un tram final sense treva que conduiria a Rianxeira. Va recórrer el pati de butaques i, directament, va reclutar un per un a una dotzena d’espectadors. Els va portar a l’escenari i la festa i el ball ja no pararen ni allí dalt ni als seients. Apoteòsic. Quan el concert va acabar era prop de l’una de la matinada. I tots contents.
Ningú ha explicat, per altra banda, que tot i el magnífic concert de dissabte, aquesta de Nits de 2026 ha estat una cita diferent que l’anunciada fa sis anys. Per al festival de 2020, en gener, setmanes abans que la pandèmia anul·lara les agendes de tot el planeta, es va anunciar un espectacle específic per a Nits de Carlos Núñez amb Pep Gimeno, Botifarra. Un duet artístic, tot i que ocasional, que es va dissoldre abans de debutar i del que hui ningú explica per què es va quedar pel camí i per què enguany ha vingut Núñez només i no amb aquell concert amb el cantaor de Xàtiva que tanta expectació artística creà, sobretot quan han tingut sis anys per poder reconduir-ho.
