Es presenta a la Casa de la Cultura el llibre de relats sobre el bombardeig de l’estació de 1939 que fou guardonat amb el XXV Premi Ciutat de Sagunt
AGUSTÍ GARZÓ
Begoña Chorques presenta aquest divendres a Xàtiva (18.30 hores, Casa de la Cultura) el seu nou llibre, Només una. Que si no, faré tard. Guardonada amb el 25 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2023, l’obra conta el bombardeig de l’aviació italiana feixista a Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, i a Manuel. A través de 39 relats, l’autora aporta ficció a la història. Una ficció, en tot cas, que pretén «omplir els buits que els documents històrics no sempre recullen. He volgut recuperar —afig— aquest episodi tràgic de la història de la nostra ciutat». Autora de poemaris com Olor de poma verda o Absència, professora a un institut de Madrid i prolífica crítica teatral des del blog Una cambra pròpia, Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974) irromp amb èxit en aquest debut en la narrativa. Intervindran l’autora i l’escriptor Toni Cucarella, qui a més a més és autor del pròleg.
—La seua irrupció en la novel·la després d’una producció bàsicament poètica quin canvi de rumb significa en la seua trajectòria si, a més a més, rep aquest important guardó només debutar?
—M’interessa la literatura i tots els seus gèneres. De fet, és la meua passió. No obstant això, per mi, la poesia és un gènere molt visceral, que ix de molt endins. Marta Pessarodona diu que un poeta mai no sap quin serà el seu darrer llibre. De fet, em costa molt considerar-me poeta i, fins i tot, escriptora. Per això, m’agrada dir-me ‘professora que escriu’. Em prenc la meua trajectòria en la literatura com la vida mateixa: mai no saps per on anirà. Escric el que puc, per la limitació de temps que m’imposa la meua feina de docent. Però també el que vull: no viure de la literatura et dona una gran llibertat. I escric sobre el que em va interessant i sorgint. Que un text siga publicat ja és una altra història que molt sovint no té a veure amb la decisió de qui l’ha escrit. De totes maneres, estic molt contenta amb el premi que ha rebut la novel·la per l’espenta que suposa perquè l’obra i la història que conta siga coneguda més enllà de Xàtiva i també del País Valencià.
—Quines claus de la narrativa desconeixia, temia, se li han fet pesades, inesperades…
—En el gènere de la narrativa, soc una debutant. Sé que tinc molts camins per indagar i descobrir. L’escriptura de Només una. Que si no, faré tard sí que em va permetre experimentar com la idea inicial que tu tens del que vols fer acaba prenent vida pròpia i modelant-se per si mateix. Sincerament, voldria tenir la disponibilitat de temps per poder construir una novel·la més llarga que aquesta. Idees al temps no em falten. Espere algun dia fer-ho.
—Coincideix en el temps la presentació de la seua novel·la i el sorprenent regrés de Toni Cucarella si no a l’escriptura, que no ha deixat mai, sí la novel·la de gran ambició literària. Quines concomitàncies hi ha al respecte?
—Considere que Toni Cucarella és un dels escriptors més sòlids que hi ha ara mateix a la Costera i al País Valencià. La seua obra no ha estat suficientment reconeguda. Amb Toni he compartit converses de lectures, d’escriptura i de desenganys literaris, durant anys, cada vegada que vinc a Xàtiva. Ha estat una casualitat bonica que la publicació d’ambdues novel·les coincidisca, perquè no sabíem si arribarien a la lletra impresa. Mira, també podríem fer-ne literatura… Toni és un narrador de raça que fa un ús magistral del llenguatge genuí del poble, que sap integrar perfectament en el registre literari. Sempre dic que quan siga gran vull escriure com Toni Cucarella.
—Ha llegit la nova obra de Cucarella?
—Sí, la vaig llegir farà un parell d’anys i vaig reconéixer la prosa inconfusible de Toni. Crec que és una de les seues obres magnes com Quina lenta agonia i El temps dels vençuts. Em va fer un honor passant-me-la i li vaig dir el que pensava. En Sant Jordi, ens vam trobar a Barcelona i ja tinc el llibre. Vull tornar-la a llegir i gaudir d’aquesta història on la memòria i el pas del temps són elements fonamentals.
—I ell, què li diu de la seua? A més a més, guiarà les presentacions a Xàtiva i Canals i fa el pròleg…
—Toni va llegir Només una fa anys. Abans de la pandèmia. Encara no es deia així, perquè el seu primer títol va ser Solsida, 1939. Per mi va ser una prova de foc perquè la seua opinió era molt respectada per mi. És veritat que Ignasi Riera l’havia llegida ja i m’havia dit que era un bon text. Em va fer alguns comentaris i em va dir les seues impressions. Quan escrius, és important conèixer l’opinió de persones que escriuen perquè, amb els seus comentaris i amb el diàleg que s’estableix, defenses el teu text, verbalitzes per què has decidit contar una cosa d’una determinada manera. Altres vegades et fan veure aspectes millorables en el text. És una tasca molt enriquidora.
—Sembla que cada família de Xàtiva té la seua pròpia aproximació personal al bombardeig: testimonis directes com avis o besavis, testimonis indirectes però molt propers, transmissió oral, investigacions recents… Quina és la seua?
—La meua primera aproximació va ser per la meua àvia materna, quan jo era una xiqueta d’onze anys. Em va contar la història per a un treball de classe que ens van demanar. Aquell record es va quedar gravat a la meua memòria i sempre he volgut recuperar aquest episodi tràgic de la història de la nostra ciutat. També té molt a veure amb el fet que jo escriga en valencià, malgrat viure gairebé trenta anys a Madrid.
—Una ficció tan lliure corria el risc de banalitzar els fets? Ha tingut eixa por?
—No he tingut aquest temor, perquè no la considere una ficció diguem-ne massa lliure. He tractat de fer una aproximació absolutament respectuosa amb els fets, però he volgut omplir els buits que els documents històrics no sempre recullen. Vaig llegir tota la bibliografia que vaig trobar sobre el bombardeig publicada per Ulleye i articles anteriors d’historiadors com Germà Ramírez, Eladi Mainar i Ferran Belda. També em vaig fer amb els quatre expedients que hi ha a l’Arxiu Municipal sobre el bombardeig de Xàtiva i el de Manuel del dia abans. En realitat, el meu temor i el meu repte era com contar una història tan humanament insuportable d’una manera que poguera ser llegida amb amenitat, és a dir, d’una forma suportable. I fer-ne literatura…
—El fil conductor dels 39 relats és evident quin és, però quines diferències hi ha en el tractament dels personatges, la durada, la situació prèvia o posterior a les bombes?
—He pretés que la història siga contada des de diferents punts de vista, alguns d’ells antagònics. He recollit inclús la veu d’aquells que neguen la recuperació de la memòria històrica. Hi ha també diferents perspectives temporals, des del present fins al mateix dia, inclús minuts abans, del bombardeig. Vull que totes les víctimes es puguen sentir reflectides en l’obra, fins i tot, les víctimes econòmiques que també hi va haver. Com un fet tan bèstia va afectar la vida de tota una població i quin pòsit va deixar en la memòria col·lectiva i en la de les persones que ho van patir directament. Només una vol ser, sobretot, el relat del dolor intrahistòric d’un fet històric que mai hauria d’haver ocorregut.
—Creu que el silenci de més de quaranta anys al voltant d’aquest infame atac es trenca per fi, també, des de la ficció literària?
—Crec que la tasca de recuperació ve de lluny. Les investigacions dels historiadors que he nomenat abans van ser el principi. La tasca que va emprendre el Consell de la Joventut, des dels anys noranta, i l’homenatge que es ret cada any a l’estació. L’obra de Miquel Mollà Aixopluc i les dificultats que va tenir per erigir-se també són contades a l’obra. El nostre pintor Joan Ramos també li ha dedicat una sèrie de pintures a les víctimes del bombardeig, així com Desirée Pérez ho va fer amb la tècnica del gravat. Els vaig poder veure en la Casa de la Moneda de Madrid el 2019. En el camp de la Literatura, el mateix Toni Cucarella recull el fet en la seua novel·la curta però punyent Dones d’aigua, homes de fang. A més, el personatge d’Angeliu pega un salt de l’obra de Toni a la meua com si d’un personatge galdosià es tractara. Així la meua novel·la és una peça més d’aquest trencaclosques. Tant de bo Només una siga una fita important en la recuperació de la memòria i que els fets siguen coneguts més enllà de la Costera.
—Begoña Chorques és una gran consumidora de teatre. I una brillant crítica, com queda palés en el seu blog. Quin paper té el teatre en les seues apetències culturals?
—El teatre és un verí per mi. He de confessar que també he sentit la temptació de l’escriptura teatral. És un gènere literari que m’interessa moltíssim perquè, com diu el meu estimat Juan Mayorga, el teatre és l’àgora contemporània on s’estableix un diàleg enriquidor, on el multiperspectivisme que he volgut dur a terme en el meu text és causat per la convenció del gènere. He de dir que hi ha algun capítol de Només una on es veu molt clarament la influència del teatre, concretament el capítol referit a les víctimes de Manuel, que rep el nom d’Estruch. Citant a Mayorga de nou, el teatre no pot tenir ni un gram de greix.
