La Nit Jove suspesa per la pluja el passat dia 15 reuneix dissabte en la Murta a unes 8.000 persones en l’històric recital de comiat de la banda d’Alzira
AGUSTÍ GARZÓ
«Adónde irán los besos que guardamos, que no damos. Dónde se va ese abrazo si no llegas nunca a darlo…», canta Víctor Manuel. A quin dipòsit sideral hagueren anat a parar les tones de felicitat, energia i emocions del concert d’aquest dissabte si el dia 15 s’haguera suspés sense nova data? Com que no va passar, allò de suspendre i au, la pròrroga de la Fira d’Agost de 2026 va reunir en la Murta totes eixes ganes de festa pel concert ajornat. I les va convertir en el que ja és un dels grans espectacles en la memòria de Xàtiva. Com el d’Ana Belén i Víctor Manuel del 84, com els de Miguel Bosé i Mecano del 88 i el 89. Com el de Julio Iglesias en 2001, el de Chenoa i Bisbal de 2002, el d’Elton John de 2007, el de Raphael en 2011… O el de La Fúmiga en 2024. Amb la intensitat addicional que era el concert de comiat del grup, eixa cerimònia de l’excepcionalitat va cobrar major intensitat. I el camp de futbol fou una festa colossal. A la una i trenta-cinc minuts de la matinada, tot era ja història.
Amb tres estades prèvies a Xàtiva (en la Nit Jove de la Fira de 2019, amb Diluvi i Auxili; en la de 2021, amb Maluks i Oques Grasses, i en 2024, al costat de The Tyets i Lia Kali), La Fúmiga conta els seus concerts per èxits. Ja fa dos anys, les entrades s’acabaren unes quantes setmanes abans. Enguany, amb l’horitzó d’una retirada dels escenaris coronada amb els concerts en el Roig Arena en octubre, la banda d’Alzira ho va repetir: 7.000 localitats venudes i una expectació inusitada. La resposta definitiva, dissabte: una hora i mitja de música intensa; desenfrenada per moments. Uns músics entregats. I un públic que assistia, conscient, a un fet artístic si no irrepetible (qui sap…) sí, almenys, que no tindrà lloc en molts anys. Amb Gràcies per tant es va acabar tot, i com diu la lletra: ara ens queden les cançons.
Per arribar a l’èxtasi amb La Fúmiga, en la Murta van passar abans altres coses interessants. L’aroma de Smoking Souls es feu present en la figura de Romàntic Dimoni. Carles Caselles (Pego, 1989) té ara un projecte en solitari i els concerts poen del seu nou disc, Primer moviment i del passat amb la banda. Mentre que la figura emergent de la nit no fou altra que la joveníssima Naina (Algemesí, 2006), una nova aportació a la música urbana en valencià i compromesa que només té un disc encara, i que per tant va oferir uns quants covers de gran repercussió com La Perla, de Rosalía, o Superestrella, d’Aitana.
Romàntic Dimoni començà el concert amb tres seguides: Osca, Batec i Malbé. «Boniques, bonics. Un plaer, qué xulo», saludà seguidament. Després de La Trinxera cridà «Visca el País Valencià, visca Xàtiva. Defensem el que és nostre». Per la paret del nou edifici annex del Josep de Ribera es van despenjar, secretament, dues pancartes on es llegia «Educació pública». L’artista va seguir amb Escorpí, la guerrera Un comando; L’únic cérvol del comtat i, del repertori amb Smoking Souls, Eterna força, L’incendi i Volves de neu, per tornar a les cançons de 2026 amb L’amor contra la màquina, La voràgine i Aurora roja. I per tancar, eixa successió de brindis per les coses que cal salvar que és Salut! Poc més d’una hora de concert i tota una exhibició de rock en valencià.
A les 22.30 apareixia en l’escenari Naina, amb la vigorosa Tot i res. Donà pas a Enamorar-me de mi i Blanca. Per passar a cantar la versió de Superestrella, d’Aitana. La cantant de la Ribera Alta no va ocultar la ilusió que li feia aquesta gran cita de Xàtiva. «La veritat és que ens fa molta il·lusió estar ací, és la nostra primera gira i la primera vegada que cantem ací a Xàtiva. I em fa molta ilusió també oferir-vos la primera cançó que vaig traure. Es titula Estima’m. Algú se la sap?», preguntà. Després de la intensitat dels temes inicials, aquesta la tocà ella sola amb la guitarra. El recital continuà amb La Perla, Solet, Vives o mortes (títol del disc), la versió del Que tia!, de La Fúmiga, i un altre cover, el de La dansa del vestit, de Txarango, per a Naina «la millor cançó en valencià que s’ha escrit mai». Ahí queda això.
Més temes: Fàcil, Tabú, Diuen per ahí, Capaç… I una altra versió, la de la famosa La revolución sexual, de La Casa Azul. Per cert, totes les versions tenien una durada mínima. Coses de l’era Tiktok? Aquest tram donà pas a una de les sorpreses de la nit: l’aparició en l’escenari, per anticipat, d’Artur Martínez de La Fúmiga. Van cantar junts No sé ballar i un tast, només un tast, de Nuevayol. El tram final fou Al meu país (no, no confondre amb el país on la pluja no sap ploure, de Raimon); 184, Atrevida i finalment Pecat Original, de Figa Flawas. Però no. Dues propines: Finals i La penúltima. Eren les 23.40 hores, i Naina (Aina Escrivà) va mostrar que el valencià, també, pot ser l’eina de comunicació per a ritmes urbans, vivències adolescents o preocupacions de l’era digital.
I arribà el que tots esperaven. Eren les dotze. «Bona nit, Xàtiva. Un dels llocs preferits per a fer la nostra música!», digué la veu principal de la banda. Al ritme de Ja no fa mal començava forteta una festa que no decauria. «Xàtiva, gràcies per tots aquestos anys. Ha estat un plaer. Que cante Xàtiva, que cante la Costera, que cante tot el País Valencià!». El concert enlairava amb Koales, Rebobinar, Rècord mundial, Her, Tornar, Fanàtics de la serendipitat, L’aposta… Tot un seguit d’emocions, de gent cantant-les, d’alegria desbordada davant la fanfàrria dels metalls i la bogeria de xaranga desenfrenada de La Fúmiga. I com no, l’efecte multiplicador d’un recinte de gom a gom.
Però quedava material. Cançó que mai s’acaba, No sé ballar (ara era Naina qui tornava la visita); Hora blava, Fotosíntesi, Principis, L’orquestra del Titànic, Espremedors i, per rematar, la desbordant Gent de la Mediterrània. Era, però, un fals final. Artur prenia la paraula de nou per anunciar que, malauradament, la sorpresa del dia 15 no estava disponible aquest dissabte 21. «La persona més bonica del món, que conserva la nostra música i la nostra cultura popular, no pot donar-nos hui eixa sorpresa per què té actuació». Es referia a Pep Gimeno, Botifarra. I per suplir-lo, Martínez demanà que el cor immens de la Murta cantara La malaguenya de Barxeta, en concret la tornada «Vinc del cor de la Costera. Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d’allà on renaix de les cendres. D’allà on renaix de les cendres, el meu País Valencià». I el cor, com una sola veu, secundà la demanda i es creà un moment d’enorme emoció. «Que visca Xàtiva, la Costera i el País Valencià antifeixista!», coronà Martínez.
Però era un final tan fals que, en realitat, quedaven Covards, Havia de passar, Ja dormiré… i el fermall apoteòsic i irresistible de Gràcies per tant. Una i mitja de la matinada. S’havia acabat el que, ara per ara, potser el concert més intergeneracional que eixsteix: cap perfil majoritari. Gent de 40, 50, 60 anys. Adolescents, joves parelles; pares i mares amb els seus fills, una barbaritat de xiquets… Una immensa pista de ball, en valencià i amb eixa sensació de plenitud de les nits màgiques i tal vegada irrepetibles. Ja no era la Fira. Però ni es notava. La productora Pro21, un exemple de compromís per la llengua i per portar el valencià als grans recintes i amb els ritmes actuals, ho ha fet possible de nou. Ja van deu anys de Nit Jove. Que no s’acabe.
