El cantant xativí protagonitza amb èxit el XXIX Festival de la Cançó de la Fira d’Agost presentant gran part del nou disc, «Tot el que hem guanyat perdent»
AGUSTÍ GARZÓ
Ja tocava un concert de Feliu Ventura. Ja tocava —feia deu anys— que el músic xativí obsequiara els seguidors amb un magnífic recital, ara el de presentació del nou disc. Però no només era això. La plaça de la Seu de Xàtiva acollia el sempre icònic Festival de la Cançó, i el concert únic (edició XXIX) es presentava amb un complement artístic enriquidor: el quartet de cordes Sons de Dones, quatre xativines que recuperen el repertori de dones compositores. La seua presència en gran part del concert donà profunditat clàssica a l’actuació, que ja era potent amb un quartet de guitarra, baix, bateria i teclats (més acordió) i l’ocasional presència de la viola de roda. Adeu, la cançó que al tímid patològic que és Feliu Ventura li permet acomiadar-se cantant, va ser de nou la peça amb la que tancà un recital d’un compromís brutal: amb l’educació pública, pel feminisme, pels damnificats de la DANA, pel valencià, per la lluita. No sabem si sorda. Però constant.
El concert començà amb tres de les peces principals del nou dis: Com un sol segant el cel, Un intrús en el meu son, i En guàrdia. Pertanyen al novíssim Tot el que hem guanyat perdent. I quan els directes i les escoltes facen el seu paper, estan en posició d’eixida per quedar-se en els directes com tres de les cançons més importants de la ja extensa trajectòria del cantautor de Xàtiva. Una, pel pes de la nostàlgia (Hui t’he recordat en un altre lloc on nosaltres érem tu i jo) i per la pinzellada social (en un pis de la teua ciutat que ara no podríem pagar). L’altra, per allò de refer-se: (Ara que han passat un parell d’anys i he empassat el tràngol coll avall. Fa dos anys que ja no som amics i em trobe bé i crec que ja puc parlar d’això...). I la tercera, per l’inocultable desencant (desencant optimista, valga l’oxímoron) d’una lletra que diu «Vas cansat, no tens temps, volen les hores: Decebut, tot t’ho mires sense ganes. Lluny dels anys de combat a la intempèrie. Ara et quedes adormit a mitja sèrie» i que, tot i això, enllaça amb «I si apagues tot el que tingues encés, per a encendre allò que havies apagat? No és moment de llançar la tovallola: Tanca els punys, joc de peus, posa’t en guàrdia».
«Vinc a presentar-vos el disc Tot el que hem guanyat perdent, que té un títol contradictori, ja ho aniré explicant… Encara que semble que anem perdent, no vos preocupeu: a la fi, guanyarem». Eren les primeres paraules de la nit. Tot seguit, es succeïren Cançó de bressol enmig del col·lapse, Torn de preguntes (un al·legat contra els polítics que no accepten preguntes en les seues compareixences públiques) o Finalment, una defensa del cantautor Pablo Hasél, qui porta sis anys empresonat per dir «el que tots sabem: els borbons són uns lladres. Els lladres són ells, però el que està en la presó és qui ho denuncia…».
No sé què sent la dedicà a la família de Guillem Agulló, el jove assassinat pels feixistes el 1993 amb qui Feliu, segons confessà, sempre ha sentit l’evident afinitat ideològica però també la personal: tenien la mateixa edat, escoltaven les mateixes cançons i proclamaven les mateixes consignes, digué. La seua terrible mort fou, paradoxalment, un punt de partida per a ser més forts en la lluita, afegí. Continuà amb Memòria d’una fibra sota acrílic i metall, dedicada al pintor Antoni Miró. Curiosament, l’artista plàstic alcoià fou qui li va permetre apropar-se de manera més directa a la memòria d’Ovidi Montllor per què, tot i ser un dels seus referents, Feliu no el va tractar personalment. Això sí, com ja ha recordat en alguna ocasió, el cantant xativí guarda memòria mítica dels recitals a Xàtiva de 1987 i 1994, als qui ell va assistir sent un xiquet i un adolescent i on es va forjar, sense saber-ho encara, l’estil de Feliu: «la cançó protesta des de la dolçor i la tranquil·litat», com molt bé diu el professor Pere Molina.
Soledat, la gran aproximació de Feliu als versos d’Estellés, tancà eixe tram més íntim sense músics. Tornarien amb la següent cançó, Habitar-te, dedicada a totes les dones que fan dels homes millors persones, va proclamar. A les dotze de la nit, expressament, va sonar El que diuen els arbres. Peça del Ventura més arrelat a la infantesa i el passat, la va dedicar al seu avi Agustí, qui el recollia de la guarderia a pocs metres d’on ell estava cantant ara. Va prosseguir amb Me’n vaig i amb Quan el cel es torne negre, aquesta última sobre els estralls de la DANA i la indigna actuació de l’aleshores president Mazón. La cantà amb la convidada de la nit, La Maria, qui l’any passat protagonitzà aquest festival. Història d’un sofà, el poètic arrelament als objectes, va coronar el fals final.
Amb la represa tenia guardades encara quatre cançons. Tot el que hem guanyat, títol del nou disc i declaració d’intencions de la fe en una victòria final; Tu dona-ho tot, dedicada al seu fill (Menja’t el món, somia més. Et done el temps, tu dona-ho tot!), i Lloc 2 (Tornar al meu carrer. Trobar la mateixa gent. Udolar com un gos perdut. A la porta de casa. Entrar al mateix bar. Seure, on solíem, junts…), amb l’esmentada Adéu, ara sí, final absolut i enorme ovació.
Suport a les reivindicacions educatives
Feliu va prestar l’escenari als representants d’ASME, Associació de Suport Mutu Educatiu, que van plantar un punt informatiu en la plaça. Dues d’elles, Dolors Pérez i Núria Orquín, van sortir a l’escenari per llegir dos manifestos en defensa de l’ensenyament públic. Entre altres missatges, Orquín va demanar la mobilització «per la millora i la normalització de l’ús i de l’ensenyament en valencià, que els darrers anys s’ha vist atacat amb lleis i decrets que redueixen la seua presència en les aules», mentre que Dolors feu un agraïment al suport rebut en la vaga i la defensa compartida de les reivindicacions. «Sabem que vosaltres, no docents, heu entés la importància de la creació d’un sistema educatiu fort. I vos heu unit a nosaltres donant-nos forces per continuar. Moltes gràcies».
