- L’exduet de pop electrònic i ara proposta solista de Jordi Sánchez corona el seu concert a Xàtiva amb la monumental «Historias de amor»
- El sextet xativí liderat per Patiño i Egea fa vibrar al públic amb «hits» inoblidables
AGUSTÍ GARZÓ
Entre que OBK viu una segona joventut musical i que Cara B oferia tot el seu potencial en un escenari amb plenitud de mitjans, la nit de dimarts en la Murta de Xàtiva va esdevindre un espectacle redó. Tres hores de música i sis mil espectadors contents, tot i que Jordi Sánchez deia des de l’escenari que n’érem quinze mil. El sextet xativí va embarcar el públic en un repertori netament ochentero, on Duncan Dhu i Loquillo van destacar. OBK, per la seua banda, va demostrar que el pas de solista a duet no minva la potència de la seua proposta, un pop electrònic de molta pegada. I que Sánchez, als 58 anys, està molt en forma.
Cara B és, sens dubte, una de les formacions locals més sòlides. El seu èxit es basa gairebé en exclusiva en els covers o versions. Al sextet liderat pel showman suprem dels xativins, Ángel Patiño, l’hem vist actuar en espais i magnituds de tota mena. En massa ocasions, amb poca ajuda per al lluïment. Així que una Murta immensa, un escenari de grans dimensions i la potència de llum i so del format eren, en principi, una arma de doble fulla: o els venia gran o triomfaven. Van triomfar. El concert s’encetà puntualíssim, a les onze, amb un encertat vídeo que ja havia circulat per xarxes. I acabà a la 1.34.
La nit començà amb Guárdalo, Dame más i La sangre de tu tristeza (Los Ronaldos, Loquillo i Gabinete Caligari). «Estem molt contents de cantar en la nostra terreta, és una passada aquest escenari. Ens a endinsarem en una galàxia meravellosa», convidà el sempre creïble Patiño, que cantà de cine i que va tenir en Paco Egea un formidable suport vocal. El recital proseguí amb eixa oda a l’ofegament de les penes amb l’alcohol que és Licor, de Comité Cisne. I dos peces de gran intensitat: Lobo Hombre en París de La Unión (escoltada en directe fa un mes en Nits al Castell en la veu del seu cantant, Rafa Sánchez) i No hay manera, de Ronaldos-Coque Malla. Curiosa, aquesta peça. És, en realitat, de 2007 i s’escriví per a la tornada als escenaris de Los Ronaldos, tot i que Coque Malla, en solitari, l’ha situat en l’òrbita de les cançons més populars dels últims vint-i-cinc anys.
El concert va continuar amb Groenlandia, de Los Zombies. I amb tres classiquíssims, Sabor de amor, Cien gaviotas i En algún lugar, és a dir, Danza Invisible i Duncan Dhu per partida doble. La banda va introduïr a continuació Un beso y una flor de Nino Bravo, però en eixa versió reggae de Seguridad Social, de 1996. Per tornar a Loquillo amb Feo, fuerte y formal. I fer enlairar la nit encara més amb Mescalina (Los Rebeldes).
No és de les previsibles en un revival dels vuitanta Enfermera de noche, de La Mode. I tampoc, per altres motius, Bohemian Rhapsody, de Queen. En aquesta, Patiño va apareixr en l’escenari amb corona i túnica, a la manera de Freddie Mercury. A continuació tocaren Esos ojos negros, de Duncan Dhu (introduïda, per cert, amb una ràfega de It’s a hare, de Bonnie Tyler), 20 de abril, Celtas Cortos, i una inesperada Viviendo deprisa, d’Alejandro Sanz, poc representatiu dels vuitanta però sempre efectiu. Per recular als setanta amb Gloria, molt versionada però essencialment d’Umberto Tozzi. Barco a Venus (Mecano), seguidament, donà pas a l’eufòria col·lectiva que suposà A quién le importa, d’Alaska y Dinarama. I un remat de concert d’allò més sofisticat: el Don’t You (Forget About Me) de Simple Minds.
Patiño, veu solista; Paco Egea (veu i guitarra); Masahiro Aramaki (guitarra eléctrica solista), Quino Sanchis (baix elèctric), Genís Ibáñez (teclats) i Gaspar Nadal (bateria) van oferir possiblement el concert de les seues vides. El públic, així ho pensa. Segurament, ells també.
I arribà el torn d’OBK, que rebia a un públic festiu i entregat a la causa musical. Feia 23 anys de l’únic concert anterior a Xàtiva: en la Fira d’Agost de 2003, amb Los Secretos i en idèntic escenari. Amb una trajectòria de 35 anys, el duet de Sánchez i Miguel Arjona deixà de ser-ho en 2012. Des d’aleshores, amb el mateix nom, OBK és Jordi Sánchez en solitari. I els concerts poen de les primeres i reeixides produccions (1991, 1993…) com del disc de 2026, Vértigo, que és el primer treball d’estudi en onze anys. Amb pocs però contundents músics, ja que la proposta d’OBK es sustenta en les bases electròniques, el concert s’acompanyà d’una potent proposta audiovisual d’estètica futurista i de l’era robòtica.
Obrí amb el dos-miler Tú sigue así. Per continuar amb Oculta realidad, del 91. En Quiéreme otra vez i Dicen va alternar, de nou, l’etapa dels 2000 i la dels inicis. En la cinquena cançó, una de les fortes: De qué me sirve llorar (Nunca en la vida pude imaginar, que hubiera en el mundo tanta soledad. De que me sirve llorar. Jamás estás, de que me sirve llorar...). I Falsa moral, novament del 2000. Per tornar al 91 amb La princesa de mis sueños, tal vegada la part més reposada del recital i la que donaria pas a un dels temes del recent disc, Maldita mujer (Y vuelvo a caer, si te vuelvo a ver. Rendido a tus pies; veneno es tu piel…). Era la fi de les tres quartes parts del concert. Quedava, segons l’artista, la traca final.
Eixa traca adés esmentada era: Mi razón de ser, del 95. Lucifer (espectacular mise en escène per a aquesta peça de 2003; El cielo no entiende, del primer disc, i En Berlín, del disc nou i amb una potència i un estil OBK intactes. Per rematar amb dues de fa vint-i-cinc anys, Yo no me escondo i la versió del Personal Jesus de Depeche Mode. Se sabia, però, que no podia deixar l’escenari sense oferir eixe himne de 1991 que és Historias de amor. (Historias de amor. Ojos que miran con ilusión. Pasiones vividas entre los dos (entre los dos) imposibles de borrar…). Qui no la va cantar dimarts a la Murta? Pense que ningú. I més encara quan Jordi Sánchez, vigorós i entregat tota la nit, feu insistents invitacions a cantar-la i fer del recinte un monumental cor submergit en la nostàlgia. «Gràcies, gràcies, Xàtiva!», repetia en una inacabable cortesia amb el públic, saludant des de tots els angles de l’escenari. Se’l notava content. OBK ha tornat.
