Els dos pianistes oferiren a la Casa de la Cultura una brillant actuació dins d’un programa de més de dues hores que va rebre l’afecte i el reconeixement del públic
AGUSTÍ GARZÓ
Recent encara el magnífic tot Chopin de febrer, Ferran López Carrasquer tornava a la Casa de la Cultura de Xàtiva dissabte amb un nou repte: la suite Goyescas, de Granados. Però, a més a més, la cita era compartida: actuà igualment el pianista romanés establit a Alemanya Constantin Andrei Preda. Quina exhibició. Tots dos, motivats especialment per què Xàtiva és una plaça amb una forta càrrega afectiva per a Ferran —i Andrei és molt amic seu—, van estar sublims. Amb vigor i entusiasme. Amb serenitat i delicadesa, també. Ferran mai defrauda. L’actuació fou, novament, una cita amb les emocions intenses i la bellesa d’una interpretació virtuosa i entregada.
Era d’esperar: les dues hores i quart de concert —més les propines— i l’excel·lencia dels dos instrumentistes donà com a resultat una memorable vesprada i un final previsible, el de les grans ovacions i el públic dempeus. Una llàstima, però, que els condicionants de la Casa de la Cultura (ha de tancar, tant sí com no, a les set de la vesprada els dissabtes) obligara al fet que el concert començara a la desbaratada hora de les quatre i mitja, ingredient indispensable per a minvar l’assistència tot i que la sala obtingué una acceptable entrada en un juny que semblava juliol. Es veu que un minúscul ajust en la gestió de personal i permetre que el recital començara a la més sensata hora de les huit és tasca inabordable per als responsables municipals.
La tenia en el radar des de ja feia temps, però fa dos mesos es va llançar a estudiar-la i assajar-la de manera intensiva. Així va arribar dissabte López Carrasquer a l’estrena absoluta en públic de Goyescas, un dels pilars del repertori espanyol per a piano junt amb la suite Iberia d’Albéniz. «Per a un pianista, tocar Goyescas no sols és repte tècnic: és una carrera de fons, requereix una gran precisió. És una orfebreria del so; el pedal és importantíssim… Per a mi és una obra de la qual sempre he estat a prop, l’he escoltada molt, i crec que tocava ja fer-la. Tenia ganes i aquests últims mesos l’he preparada i l’he assajada intensament», explicà Ferran en acabar l’actuació. El resultat fou impecable. I l’ovació no es feu esperar. Oferí en la primera part del concert Los Requiebros, El coloquio en la reja, El fandango del candil i Quejas o la maja y el ruiseñor. En la segona, Intermezzo, El amor y la muerte, Serenata del espectro, i El pelele.
Preda, per la seua banda, tocava com a peça central de la vesprada les 32 Variacions en do menor, de Beethoven, on un tema simple i auster evoluciona a través d’una àmplia gamma de caràcters contrastats. «La insistència rítmica suggereix una dansa subjacent, però d’un caràcter més interior i inquiet, anticipant gairebé el món expressiu del Romanticisme. És una obra de concentració i intensitat, on l’energia no arriba mai a una resolució completa», explicà López Carrasquer, que fou qui dissenyà el programa. El repertori arriba al seu clímax amb el Mephisto waltz, de Franz Liszt, «on la dansa esdevé salvatge, seductora i gairebé diabòlica. Ací, el vals abandona la seua elegància i es transforma en una força incontrolable, plena de virtuosisme i contrastos dramàtics. És una visió de la dansa portada a l’extrem, on la fascinació i el perill conviuen, conduint tot el programa cap a una conclusió poderosa i teatral», afig López Carrasquer, qui en aquesta ocasió deixà Chopin per al seu company. Preda tocà Quatre masurques opus 30 i el concert emanava bellesa. Portentosa, la seua actuació.
