La Nit del Ros a Xàtiva

Breu història de la tradició.  Per Jose Sanchis Martinez
Este costum és tradicional de dur-lo a terme coincidint amb el solstici de l’estiu. Es tracta de la nit del 23 de juny, la més curta de tot l‘any i conseqüentment la llum solar provoca que el día siga més llarg amb l’arribada del sol al seu punt més elevat.

San Joan Baptista encobreix o cristianitza una antiga festa pagana que era celebrada també pels musulmans, com està testimoniat als textos àrabs d’Espanya.
No és una celebració qualsevol perquè es tracta d’una nit màgica, quan allò fantàstic i amagat eix per a deixar-nos constància que res és tan raonable ni tan comprensible com es pensa.

La tradició més extesa a la ciutat de Xàtiva és la de proveïr-se als forns i pastisseries o condimentar a la pròpia casa la tradicional coca de pimentó i tomaca, a la fi de menjar-se-la durant el sopar, junt amb la familia i els amics, generalment en llocs a l’aire lliure del terme municipal, com ho són les zones de Bixquert, Carraixet, Bolbens… Es tracta de passar la major part de la nit en vela juntant-se els amigos per sopar a cel ras rebent la caiguda del reixiu al damunt del cap, costum ací prou extesa.

Després i esperant que siguen les dotze de la nit, solia calar-li foc fuego als coets, també característics d’esta nit però que les normes de seguretat i mediambientals han fet desapareixer quasi per complet actualment, sobretot en Bixquert per l’alt risc d’incendi; a les piscines dels xalets, al punt de la mitjanites sol submergir-se la gent en l’aigua be parcial, be completament, per a rebre la majoria el primer bany de la temporada i amb ell els efectes màgics de l’aigua en esta nit especial; actualment molta gent es sol desplaçar fins les playas mé aprop –Tabernes de la Valldigna, Cullera, Gandia- a la fi de realitzar este ritus de mullar els peus; així és com, segons la creença transmesa de pares a fills, augmenta la fertilitat, i si la rosada cau al damunt dels caps de les persones, s’espera previnga, d’entre altres coses, la caiguda del pèl. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en esta nit tan especial.

Tot es possible en una nit considerada des de ben antic, com a màgica. Altra llegenda és la que indica que a la popular planta coneguda com la falaguera (en castellà “helecho”) se li atribueix que les seues flors naixen, creixen i moren, de correcuita, realitzant tot este procés al punt de la mitjanit, i si en eixe moment de realitzar la floració, es troba front ella alguna persona, a ésta se le premiarà la troballa amb tot tipus de sort, fortuna i felicitat futures. Altra versió contraria indica que qui veja florir a la falaguera en esta nit va a tindre grans desvaris al cap que li poden produïr la demència i inclús la mort. El ben cert és que la falaguera no dona flor, degut que se reprodueix per espores, i per això és impossible que cap ser humà arribar a veure-la florir, ni per a la seua sort ni per a la seua desgràcia.

També diu la legenda que les plantes medicinals que s’arrepleguen en esta nit, segons la tradició popular, impliquen estar provistes de propiedats màgiques i curatives; així entre elles es troben la valeriana per a realitzar sortilegis de l’estima; la verbena que ens proporcionarà la sort si la duguem amb nosaltres; la falaguera que es creu produeix la invisibilitat de qui la duu damunt; la ruda que colocada al llit dels xiquets, els protegirà de les bruixes i del mal d’ull. Aíxí mateix ocorre amb el poder beneficiós d’altres plantes com l’alfalfa que procura estima eterna entre parelles si es revolquen sobre un camp d’ella en esta nit, l’orenga, el trébol, etc.

Arribat el temps de celebrar Sant Joan, és tradició també observar que els primers fruits de les figueraes apareixen a les seues rames, d’ahí el popular refrany, que la gent sol recitar així:
A Sant Joan, bacores,
verdes o madures, segures!.

Altre dels costums és que els xiquets i xiquetes buidaven un meló de xicotet tamany realitzant a la seua part exterior de la pell uns dibuixos que representen una escala, una casa, el sol, la lluna i en altres una carassa. Per dins, se li posa un ciri encés al centre que procura la iluminació en forma de farolet, sent així com es paseja pels carrers al so de la cançò:
De pepita melonera,
de meló un farol,
per a cantar el russignol.
Cotxe, cotxero,
ja ve l’agüelo,
li cau la moquita,
dins del caldero.
El farol s’apaga,
Anem-se’n a dormir,
en la camisa curta,
i en el cul arropit.
– Text extret del llibre: Festes i tradicions de Xàtiva, Autors: Mª Lourdes Boluda Perucho i Josep Sanchis Martínez. Ajuntament de Xàtiva 1999. Imprés a Matéu Editors

No hay comentarios

Dejar respuesta