El conegut periodista valencià presentà el llibre que repassa les 75 edicions de la prestigiosa carrera que han guanyat mites de la bicicleta com Hinault, Eddy Merckx o Pogačar
AGUSTÍ GARZÓ
El conegut periodista valencià Paco Lloret va presentar dies enrere a la Casa de la Cultura de Xàtiva el seu llibre Historia de la Vuelta Ciclista a la Comunidad Valenciana, un compendi de les setanta-cinc edicions (entre 1929 i 2024) de la prestigiosa prova ciclista per terres valencianes. En la presentació, Lloret va animar al seu company de taula, el regidor d’Esports de l’Ajuntament de Xàtiva, Vicent Lluch, a gestionar l’arribada d’una etapa a la ciutat. Aquesta prova no té final en Xàtiva des de fa vint-i-cinc anys, en concret des de l’edició de l’any 2000. Aquell any, en l’Albereda, el recentment proclamat campió del món, Òscar Freire, es va imposar vestit amb el mallot de l’arc de Sant Martí en un emocionant esprint en l’etapa Calp-Xàtiva del 24 de febrer d’aquell any. Però abans, Lloret va destacar que durant quatre anys seguits (1974, 75, 76 i 77) la carrera va tindre final en Xàtiva. El regidor va dir que ho estudiarà.
Lloret va fer una brillant intervenció amb el suport audiovisual de diferents imatges de la història de la carrera, que ha passat per diverses denominacions: Vuelta a la Región Valenciana, Vuelta a Levante o Vuelta a la Comunitat Valenciana. Sense oblidar una denominació efímera (i falsa, segons Lloret), la de Vuelta a la Tres Provincias. Falsa per què no passava o per Castelló o per Alacant; només per València amb una sola de les altres dues. Lloret recordà grans noms valencians de la Volta com Escuriet, Molina, Botella, Angelino Soler, Vicent Belda, Àngel Casero… i el xativí d’adopció nascut a Llocnou d’En Fenollet Diego Cháfer, qui el 1942 va quedar segon en la general de la Vuelta Ciclista a España i que hui dona nom al poliesportiu del seu poble. Dos nets i un fill de Cháfer estaven presents en l’acte, així com l’exciclista Salvador Sanchis, qui va recordar el seu pas per la carrera i, en concret, una etapa infernal de Bocairent a Alzira que a causa del fred extrem i la neu es va suspendre durant unes hores i quedà neutralitzada dins del nucli urbà de Xàtiva. També estava Miguel Soro, l’exciclista i pintor de temàtica ciclista de gran èxit. De fet, dos quadres d’ell presidien l’acte.
Xàtiva ha acollit tant eixides com arribades de la Volta, que es celebra en febrer. La primera, en 1942 amb victòria de Salvador Molina, de Castelló de la Ribera. La següent, el 1955. Alguna més en els seixanta. I després, les esmentades quatre arribades seguides dels anys setanta, una a finals dels huitanta i la darrera, la de 2000. Tanmateix, la carrera ha travessat pels carrers de Xàtiva o pels voltants tot i que de passada en nombroses ocasions. L’última, en 2024, quan va circular per la ronda exterior procedent de Canals, que va acollir l’eixida, i rumb al Genovés i al port de Benigànim.
L’autor del llibre va destacar que la ronda valenciana té un historial de grans figures entre els seus guanyadors que parla per ell sol: Eddy Merckx, Hinault, Petacchi, Álex Zulle, Abraham Olano, Melcior Mauri, Perurena, González Linares, Pérez Francés, Stepehen Roche, Laurent Jalabert… I el més gran del present i del futur, Pogačar, que va guanyar la general de 2020 en plena commoció mundial per la situació d’imminent pandèmia. El guanyador més veterà viu dels qui han guanyat és el mític Bernardo Ruiz, qui té actualment cent anys. I Alejandro Valverde ostenta un increïble rècord: a banda de ser l’únic ciclista que s’ha imposat en la general tres vegades, entre la primera i la tercera victòria van passar catorze anys, segons resaltà Lloret.
Tot i això, la Volta també compta amb una llista de noms que no han guanyat però que, amb la seua participació, han ajudat a fer d’ella una de les proves per etapes d’una setmana més conegudes del calendari mundial, com puguen ser Induráin, Bahamontes, Coppi, Perico Delgado, Felice Gimondi, Sean Kelly, Marino Lejarreta, Thevenet, Jan Ulrich, Virenque, Tony Rominger, Evenepoel o Pantani, entre d’altres.
Malauradament, tot i que la Volta farà cent anys el 2029 les edicions no en són tantes. Ha patit moltes interrupcions, a banda de les lògiques per la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. De 2009 a 2015 no es va celebrar. Ara per ara travessa un gran moment per la professionalització i pel suport, principalment, del Banc Sabadell. La del febrer passat, que està fora del llibre, editat en desembre, fou la 76ª.
Historia de la Vuelta Ciclista a la Comunidad Valenciana ha estat editat per l’editorial Àrbena i és un impressionant treball periodístic ja que detalla, una per una, totes les etapes de les setanta-cinc edicions, i inclou material gràfic de gran valor històric així com estadístiques, quadre d’honor o anècdotes com la més recordada: la de 1986. En l’etapa final de tràmit pel centre de València, va recordar Lloret, Blanco Villar ja era el virtual guanyador. Corria amb un avantatge de dos segons sobre Bernard Hinault, aleshores ja cinc vegades guanyador del Tour. Ningú esperava que el Caiman intentara fer res en una etapa concebuda per a l’esprint massiu. I així fou. Però durant la carrera, una bossa de plàstic es va enredrar en la cadena de Blanco Villar. El cotxe del director li va donar una bici nova i ell, simplement, es va quedar un poc despenjat del pilot. Va tornar al grup i res feia pensar que l’organització havia decidit sancionar-lo amb cinc segons per haver-se recolzat en el cotxe durant uns metres. Amb eixa penalització, la general fou per a Hinault. Lloret recorda que el francés no volia acceptar la victòria. I, de fet, ja se n’havia anat a l’hotel. Finalment, Hinault va acudir al podi i les càmeres van immortalitzar dues imatges: la del gran ciclista francés ficant-se el mallot groc damunt de la roba de carrer, per què ja s’havia canviat i de fet se n’anava cap a l’aeroport, i la del jove corredor gallec plorant a llàgrima viva per aquella insospitada derrota.
Foto Portada: VCV.
