El trio de Lleó ofereix un gran concert d’inauguració del XXVI Festival de Xàtiva amb un repàs pel seu repertori bolerístic, els seus grans èxits i peces de l’actual «Miami 1990»
Xàtiva 7 de juliol de 2025.- AGUSTÍ GARZÓ
Un directe vigorós i entregat. Una proposta musical estilísticament molt ampla. I un públic a favor. Són els ingredients que van convertir l’estrena del XXVI Festival Nits al Castell en una gran festa. En l’escenari, Café Quijano. El trio lleonés va caps als trenta anys de trajectòria i la seua carrera, que bascula entre el pop-rock i el bolero, manté vigent aquell encertat títol del seu segon disc: La extraordinaria paradoja del sonido Quijano. Precisament un dels extrems del seu repertori, el bolero, fou la carta de presentació dissabte a Xàtiva. Amb americanes de gala blanques de solapa negra i corbata de llacet, els tres components del grup van escometre un primer terç del recital gairebé consagrat en exclusiva a aquest estil, amb bellesses com la que obrí la nit, No, no soy yo, o No me reproches. En aquest tram sonaren també Qué será de mí, Me dejaste solo, Con el sueño entre mis brazos… El concert, però, anava endinsant-se en terrenys més potents instrumentalment: Mexicana, Cuatro palabras, i ja dos dels seus temes coneguts, Me enamoras con todo i Robarle tiempo al tiempo. Acabava, així, el primer bloc.
En la represa, amb canvi de vestuari i després d’un llarguíssim instrumental per donar-los temps a vestir-se, Raúl, Manuel i Óscar van afrontar un repertori més vigorós. Sería mejor callarse i Tequila van intensificar notablement la sonoritat. El concert continuaria amb Dame de esa boca, per donar pas a la impactant Solo te puedo decir, un dels èxits de Quijano (Manuel Quijano, la veu principal del trio) de quan els germans es van separar per un temps i ell va adoptar com a nom artístic el seu cognom, sense Café. Es van succeïr després La primera noche, No tienes corazón, Perdonarme… i La Lola. Lluny d’afrontar aquest gran èxit amb la peresa d’haver de cantar-la de per vida i fer-ho des de fa més de vint-i-cinc anys, Café Quijano la va embolcallar amb la participació del públic, que va haver de corejar uns «Loooooola, Loooooola» de prova en una intro inacabable que feia que tothom desitjara ja d’una vegada escoltar allò de… «Se llama Lola y tiene una historia, aunque más que historia…». El final de la cançó fou, de nou, un espectacle bidireccional. Els tres germans i els quatre músics, a la vora de l’escenari, feren que el públic compassara unes palmes i que, amb una intensitat de més a menys, la peça es coronara amb un «Es el tiempo de la arruga, que no perdona. Es el tiempo de la fruta…». Per a que el públic responguera: «Y la pintura». Comunió total, i retirada.
Però era un fals final. De nou en l’escenari, Café Quijano cantà una altra de les peces de l’actual disc i gira, Miami 1990: la que dona nom a la gravació, un homenatge a la mítica sèrie Miami Vice; i per a rematar, en un medley sense pauses: Desde Brasil, Nada de ná i La taberna del Buda. En aquest tram final i per invitació del grup, el públic ja ballava dempeus i la tranquil·la platea dels boleros de dues hores abans era una festa desbocada.
Sonaren un total de 23 cançons i el concert tingué una durada de dues hores i quart. L’escenari comptava amb una pantalla que en el primer tram del concert projectava els títols de les cançons en lletres blanques sobre fons negre, per a donar pas a composicions visuals coloristes i de gran plasticitat en el següent recorregut musical de la nit. Manuel Quijano estigué molt comunicatiu, amb extenses presentacions de cada peça. Feu una fervorosa defensa del «romanticisme», i assegurà que les històries de les seues cançons els han ocasionat una «immerescuda fama de golfos». El líder de la formació va elogiar l’espai, i digué que era el lloc «més especial de la gira. Un espai —afegí— dels que es recorden després». Els tres germans van dedicar el concert a «nuestra familia de aquí» i, de fet, Manuel va sopar amb ells en el restaurant del Castell abans del recital. Es tracta d’un grup de persones de Xàtiva amb lligams familiars i d’amistat amb els Quijano.
