L’excantant de Presuntos Implicados va oferir a Xàtiva un brillant concert acompanyada per quatre músics sensacionals
AGUSTÍ GARZÓ
Una de les millors veus femenines del país i un quartet instrumental en estat de gràcia: la simbiosi perfecta entre Sole Giménez i els seus prodigiosos músics va donar com a resultat un dels millors concerts de Nits al Castell en molt de temps. I això que la present edició ja venia ben forta amb l’èxit set dies abans de Café Quijano. Amb gairebé tants anys ja en solitari com amb Presuntos Implicados, la cantant va oferir a Xàtiva, però, un concert en la línia dels que ha oferit des de 2023, any del seu 40 aniversari en la música. Així, tot i les seues aportacions en clau feminista amb discos com Dos gardenias o Mujeres de música, el repertori va poar un poc més que en altres gires dels inevitables de Sole, Juan Miguel i Nacho. Feia exactament vint anys que no actuava a Xàtiva. Encara amb Presuntos, i amb la gira Tres en acústico, Sole va cantar al Gran Teatre de Xàtiva la nit del 14 d’octubre de 2005.
Un total de setze temes, una durada que va fregar les dues hores i una permanent complicitat de l’artista amb el públic, que es va mostrar molt propera tota la nit, foren els ingredients per deixar als espectadors amb una sensació de plenitud. Més encara, atés que aquest concert es va frustrar ara fa un any. Sole va atendre personalment els fans en acabar el recital, en una paradeta on va signar exemplars dels seus discos. Durant l’actuació no es va amagar per fer servir unes quantes vegades un medicament per a la gola, un dosificador de pròpoli.
«Bona nit Xàtiva, ja estem ací per fi!», va exclamar en valencià després de la cançó amb què havia iniciat el concert, Ícaro. Va continuar amb dues de les conegudes de Presuntos: Me das el mar i Mil mariposas. Seguidament, Celebremos, tema festiu i peça més recent i desconeguda encara del seu repertori perquè és una cançó nova dins del disc en directe de l’aniversari de 2023. Després, va presentar la banda. Iván Cebrián, a les guitarres; David Gadea, amb la percussió; Yelsi Heredia amb el contrabaix, i Adrián Esteve, al piano. Una formació esqueta però contundent que va oferir moments d’extraordinari talent interpretatiu. La fabulosa versió oferida per Sole Giménez de la famosíssima Aguas de marzo, de Jobim, tancaria una mena de terç inicial del concert.
Amb el següent bloc feu una reivindicació de les dones compositores que el cànon i la historiografia musical han relegat. Recordà, per exemple, que alguns temes de la música popular americana més reeixida els van escriure dones (Júrame, Bésame mucho o el Muñequita linda de Nat King Cole). Precisament aquest últim dona peu per explicar l’enorme figura Maria Grever, autora de la referida peça. La discogràfica, però, va amagar la primera estrofa per fer creure que aquella muñequita era l’objecte de desig d’un home i no, com en realitat era en la lletra original, una bella cançó d’amor maternal dedicada a la filla de pocs mesos que Glever va perdre. Sole Giménez cantà la versió completa, que a més a més es titula Te quiero, dijiste. Continuant amb les compositores, de Chabuca Granda feu una renovada i impactant versió de La flor de la Canela, peça totèmica del repertori de María Dolores Pradera, així com Ramito de violetas, de Cecilia, que la banda va transformar amb aires llatins per a rematar amb quatre solos instrumentals sensacionals.
De nou amb Presuntos Implicados al faristol, el concert es dirigia cap al primer final. Van sonar Las palabras del amor; eixa oda discreta a la carnalitat que és Sentir tu calor, i l’himne a la maternitat Mi pequeño tesoro, per rematar la nit amb l’explosió entre melancòlica i entusiasta de Cómo hemos cambiado. Evidentment, era un fals acabament. Sole tornaria a l’escenari en uns pocs minuts i enmig d’una enorme ovació per oferir, sola amb el guitarrista, Fallen, i ja amb tots els músics Cada historia, Alma de blues (precedida d’una sentida defensa de la figura de Billie Holiday, a qui va dedicada la ja famossísima peça, escrita per la mateixa Sole el 1989) i Todas las flores, ara sí, com a final eufòric i definitiu.
Les entrades per al concert de dissabte es van exhaurir en dues hores després d’activar-se la venda per internet, el passat 14 de febrer. El recital era el mateix que es va suspendre la nit del 6 de juliol de l’any passat, quan a punt de començar i amb gent ja en el Castell, va començar a ploure de nou com ja ho havia fet de vesprada. Dissabte, Sole Giménez va elogiar insistentment l’espai. «Què preciós!», digué. És un dels millors llocs on ha actuat, va insistir. L’efecte multiplicador del Castell quan l’escenari és obert, com el dissabte, es va veure augmentat per una lluna plena que il·luminava més encara la nit. Amb 63 anys, es va mostrar alegre i vitalista tota la nit, ballant discretament els instrumentals. I va oferir moments de potència vocal i afinació certament enlluernadors. Tot i que viu a València des de fa quaranta anys (o tal vegada per això), la intèrpret de Yecla (nascuda a París) feu servir «Játiva» sempre. Només una vegada digué Xàtiva, i en un parell d’ocasions ben dosificades va dir «gràcies» en valencià.
