- La reunió a Xàtiva està promoguda per l’Associació d’Amics de la Costera i pretén aprofundir en les arrels compartides per dues cultures amb un origen comú
- Pep Gimeno explica a l’experta el seu procés de recerca del patrimoni oral valencià dut a terme al llarg de més de quatre dècades
AGUSTÍ GARZÓ
Diu Vicent Frechina que el mar Mediterrani és un espai d’entesa. O que hauria de ser-ho, per què ara per ara només hem de veure el que passa a Gaza… El musicòleg valencià va escriure en 2018 les seues reflexions sobre les concomitàncies entre l’univers musical àrab i el valencià en aquell disc de germanor (més bé de retrobament) entre dues cultures que, en el passat, eren una mateixa. Ho feu al disc De banda a banda del Mediterrani, un notable esforç de Pep Gimeno, Botifarra, i del seu músic i col·laborador habitual Ahmed Touzani, per mostrar al públic «avinences melòdiques estretes, ritmes consanguinis, afinitats subtilíssimes…», segons la paraula experta de Frechina. El disc contenia en el llibret totes les lletres de les deu cançons escrites en valencià i traduïdes a l’àrab, en un esforç d’apropament que es va substanciar, també, en una gira de concerts. Doncs bé, ha vingut a Xàtiva per aprofundir en aquestes coincidències la professora de la Universitat de Granada Manuela Cortés, tota una especialista en músiques tradicionals del món i, en particular, de la música aràbiga-andalusí. L’experta cordovesa està a la capital de la Costera des de dilluns per establir lligams i trobar punts de connexió amb la tradició valenciana. I està portant-ho a terme, bàsicament, amb una sèrie d’encontres amb Botifarra. La reunió ha estat auspiciada per l’Associació d’Amics de la Costera a través del seu president, Vicent Torregrossa, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura. El regidor, Alfred Boluda, ha anunciat el suport a les accions que puguen derivar-se d’aquest encontre: un llibre, unes conferències o fins i tot la gravació d’un disc i tal vegada la realització d’uns quants concerts. Diari Digital ha coincidit en l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, on es reuneixen diàriament, amb Manuela i Pep acompanyats de dos savis més: Juanra Martí, músic i fundador de la colla la Socarrà, i el professor Sebastià Garrido, pare de la recuperació de la riquesa folklòrica del Corpus de Xàtiva.
«Aquesta —explica Manuela— és la meua tercera visita a Xàtiva: estigué en el cicle de conferències sobre Ibn Hazm de Còrdova. Vaig participar en eixe cicle de conferències, en 2022. Després vaig tornar per a la presentació de la revista Papers de la Costera, i en eixe acte vaig tindre ocasió de veure a Pep. Una amiga meua, Amparo Vico, ja m’havia parlat de la meravella que és Pep. Efectivament, era veritat; és un enorme divulgador del patrimoni de transmissió oral», assenyala. Per a afegir: «Jo soc arabista, jo no he fet estudis de musicologia. Però treballe des del punt de vista de la investigació, i m’he centrat en al-Àndalus i les seues músiques tradicionals. Faig treballs de recerca, d’acarament entre eixes músiques del Mediterrani i les de la resta de zones peninsulars. Fins ara havia treballat sempre les músiques d’al-Àndalus, en la zona de la Saragossa islàmica; en tota la zona actual d’Andalusia… He publicat bastant també sobre aquesta zona: és molt interessant Xarq Al-Alandalus, és a dir, la zona del Llevant peninsular; els manuscrits que es conserven d’autors i savis d’aquesta zona, importantíssims, i dins de tot aquest context, com que em vaig assabentar que té molt pes la tradició oral i el pas d’aquesta a la tradició escrita, doncs la idea de Pep em va entusiasmar: és increïble el treball que ha fet al llarg de tota la seua vida pràcticament. És un home autodidacte que s’ha recorregut tots els pobles del seu voltant escoltant els diferents tipus de músiques que existien en la zona», destaca la professora.
Aquests encontres són molt útils, i tots fan servir molta informació. «Ara per ara, francament estic desbordada. La paraula és eixa: desbordada», bromeja Manuela. «Desbordada per tot el que estic trobant; és moltíssima informació». La professora incideix en la importància de la documentació, del registre de tot allò que només ens ha arribat des de l’oralitat. «Quan vam vindre l’última vegada a Xàtiva, ací en l’arxiu ja vaig conéixer més directament a Pep i al grup de Juan Ramón que estava digitalitzant eixe material. Em va agradar molt veure’ls treballar, perquè jo sempre dic que l’única manera de conservar les tradicions és fer un primer pas: de l’oralitat a l’escriptura. I després, la digitalització. Això és fonamental. S’ha fet amb el flamenc, amb la música andalusina, amb la berber, amb la sufí… Tota mena de música», destaca.
Preguntada per la relació entre les tradicions musicals de les dues zones, assegura: «Sí, sí, hi ha molta relació. Aquesta zona ha sigut importantíssima; jo ho comentava recentment amb col·legues de la Universitat d’Alacant. Sempre s’ha parlat d’al-Àndalus i de la seua història, però en aquesta zona del Llevant peninsular, els moriscos diguem-ne que van ser els que van estar fins a èpoques més tardanes: fins a l’expulsió del segle XVII. Per tant, eixa petjada està latent. Ho veig en tot: en l’àmbit gastronòmic, en festes populars, en les danses, en les tradicions en general… Quan parle amb Pep, moltes coses de les quals li compte o de les quals ell em compta a mi veiem que són iguals o paregudes en altres llocs. A Algèria, A Egipte, al Marroc…
La idea que tinc, no sé si la podrem dur a terme, és donar a conéixer aquesta riquesa, obrir-la a més territoris i altres zones… En eixe cas, el possible projecte abasta la recuperació de cants de la comunitat morisca», avança. «Podem dir que eren uns altres andalusins que es van quedar per ací i, pel que observe, existeixen pobles sencers en els quals encara perviu el ressò d’eixes comunitats morisques… Això no ho coneixia d’ací, ho coneixia de la Vall del Ricote, a Múrcia; de Granada, però d’ací no», admet.
Sobre la possibilitat que aquest encontre porte a fer més coses, no tanca la porta a res. «Espere que puga’m fer coses en el futur; n’hi ha moltíssim. Tinc molt d’interés a parlar també amb Ahmed Touzani [són paraules de dimecres passat, abans de l’encontre de dijous], perquè és clau en aquest projecte. És molt bon músic i, damunt, pot fer-nos de pont amb els dos idiomes que ell domina. I toca el llaüt, els cròtals, el violí… La sort que estic tenint ací a Xàtiva és immensa. L’ànima de tota aquesta idea és Vicent Torregrossa; ell ens guia, ell ens ha apropat a Pep. I el seu entusiasme per les coses de Xàtiva és desbordant. Estem en les mateixes coordenades. Ens agraden aquests temes. I damunt, ells [Garrido, Martí, Touzani, Pep…] són tots gent sàvia però molt senzilla. I per a mi això és importantíssim. En això estem, per tant. Podríem fer una selecció de cançons que Pep puga interpretar, però clar, és només una proposta encara… He triat unes coses, a veure si a ell li semblen bé. La idea, efectivament, és fer algun registre sonor. He escoltat els registres digitalitzats i hi ha una gran nitidesa. Felicite els qui estan treballant en això, perquè està quedant molt bé. És importantíssim el que van fer aquestes àvies, que van ser potser les últimes transmissores d’eixes cançons. Sense elles, i sense que Pep les haguera gravades, tot això s’hauria perdut», resumeix l’experta.
Aquest encontre fou «una casualitat», manifestava per la seua banda Botifarra. «Vicent Torregrossa em comentà que havia parlat de mi amb Manuela. I quan va sorgir l’ocasió, estiguérem parlant més de dues hores d’allò que ens agrada. I en la conversa va sorgir el tema dels moriscos, i jo li vaig dir de casos com els d’Alcalà de la Jovada, de la Torre, d’Atzeneta… Li vaig dir una paraula morisca: sandinga. I quan programaren la presentació de Papers, Vicent em preguntà: tu no cantaries la Sandinga? Clar que sí. La vaig cantar amb el pandero, i eixe dia quedàrem ja amb Manuela en veure’ns i parlar de tot açò. La veritat és que és una passada el que sap… Ha vingut a ma casa, a la Casa Cuesa, i em va explicar coses que ni jo sabia, per què ella és un pou de saviesa», remarca el cantaor xativí.
Sebastià Garrido, per la seua banda, ha trobat en Manuela una persona d’uns coneixements superlatius. «Ella és qui ens ha transmés coses que desconeixem totalment; senzillament, nosaltres ens limitem a ser massa vegades el melic del món i, en canvi, ella igual està ara en Fes que després en Egipte, en no sé on, ací i allà… Arreu del món. I la visió de tot allò que estem parlant i, en especial, de la tradició morisca és molt més ampla; és espectacular el que sap Manuela», assenyala el professor per resumir l’encontre. «Ens ha mostrat poemes, estudis, articles, llibres publicats per ella… He de confessar que són quantitat de llibres que jo desconec. I no es queda ací: té no sé quants projectes per portar endavant. Diu de nosaltres que sabem? Nosaltres no sabem res comparats amb ella», insisteix. Tot i la modèstia de Garrido, és evident que ell és un expert en el Corpus. «És tan ample tot allò relacionat amb la tradició del Corpus que pense que la marege amb tantes dades… Jo li vull explicar què és ball, què és dansa, què són balls processionals… Que no són balls, són danses. Com són les devocions en cada poble, per què dels cristos, si tenen a veure o no amb un patró o una patrona. També hem parlat dels boleros, de la Tarasca… Ella ens explica que en Granada i en Toledo existeix la Tarasca [peça que representa una figura mitològica]. I jo li he dit: i en València! Ací tenim Tarasca. Li he explicat també que la processó del Corpus de València és la més barroca d’Espanya; la més esplendorosa. I ací a Xàtiva tenim com a referència València però no és igual, igual que en València… Ací el Corpus és una altra cosa. Té alguna cosa especial i diferent, i tenim tant una forta tradició com algunes coses noves que hem anat aportant. I això també és bo. Sempre que no te’n vages a coses molt rares… En fi, totes les particularitats del nostre Corpus li les estem contant», explica Garrido.
Abans de parlar del treball actual amb les gravacions de Pep, finalment Juanra Martí abunda en el debat assenyalant un detalla: que detecta «molta similitud entre els palos musicals dels àrabs i els nostres; hi ha una connexió total. De fet, només com un xicotet exemple: en les músiques del Corpus hi ha melodies orientals», destaca. Pel que fa a les tasques de neteja del material sonor que ell dirigeix, explica: «La meua funció en aquest cas és la digitalització que estem fent de les fonts de transmissió oral de Pep; estem en eixe procés. M’he fet càrrec jo un poc de passar eixes cintes velles de cassete, que alguna té quasi cinquanta anys, a un format digital abans que es perda. Fem la neteja, filtrem el so que es puga filtrar sense perdre informació…», detalla.
