- La Maria ofereix un intens concert a la Fira de Xàtiva on mescla la música tradicional valenciana amb l’electrònica
- Botifarra i Mireia Vives es sumen a la festa i el concert oficial conclou amb un insòlit bis de la famosa «Angelitos negros», d’Antonio Machín
AGUSTÍ GARZÓ
Era un repte, i Maria Bertomeu Soria va sortir airosa. El Festival de la Cançó de la Fira de Xàtiva és una fita. No és qualsevol recital; desprén una mena d’excepcionalitat i de transcendència que va més enllà de la cosa estrictament musical. Qui hi canta, ho sap. El públic, també. Ah, Maria Bertomeu Soria és la Maria (Oliva, 1997) i només amb dos discos, un d’enguany, ja s’ha fet un nom propi dins del panorama musical valencià. Ara, amb un espectacle que mescla música d’arrel amb noves sonoritats; fins i tot l’electrònica. I un Festival de la Cançó de la Fira, naturalment, i per allò de la transcendència que acabem de dir, no pot deixar de banda actualitats i compromisos. I la Maria, allà a mitjan concert, ho va dir alt i clar. Va recordar que després de deu mesos de la catàstrofe de la DANA, encara hi ha carrers amb fang, escoles que no han obert, negocis arruinats i gent que recorda els seus morts… «I encara hi ha un president que no ha dimitit. Fem-lo dimitir!», va exclamar. El públic, sense cap indicació més, va escridassar «Mazón, dimissió; Mazón, dimissió». La petició fou àmpliament secundada. No fou l’únic posicionament de la nit. Amb Mireia Vives de convidada, totes dues van cantar Palestina, entre la pell i la ràbia («Nascuda a Palestina, nascuda a Palestina, jo no soc d’enlloc, jo no tinc paisatge, jo no tinc pàtria…»), del disc de Vives amb altres músics, el grup Ovidi4, de 2021 i que hui té més vigència i més capacitat de denúncia que aleshores donada la situació no de guerra sinó directament d’extermini que Israel escomet diàriament sobre Gaza.
Pel que fa a la vessant artística, la Maria (que va actuar al MiL de 2023, al Gran Teatre, la mateixa nit que Pi de la Serra) va portar a Xàtiva un espectacle molt més ambiciós, lògicament. Amb quatre músics (Tere Núñez, al baix; Silvia Martí amb les percussions, Marina Alcantud als teclats, i Darío González a la guitarra) i una mise en escène on unes teles blanques feien que l’acció tinguera lloc sobre uns núvols imaginaris, el concert fou el que s’espera de la Maria: líric, poètic, sensorial… i consagrat a la seua veu prístina… Tot, amb una espectacular il·luminació i potent de decibels, solos de guitarra, percussions i eixa part electrònica que situen la proposta de la cantautora de la Safor dins d’uns paràmetres ben diferents del que alguns, encara, esperen de la cançó en valencià. Va interpretar 16 peces, pràcticament els dos discos complets: L’Assumpció (2023) i Robina, l’actual, que és de març d’enguany.
Consagració va sonar brillant i plena, amb un final als teclats d’una especial emoció. Potent i intensa, amb unes percussions d’impacte, s’escoltà Havanera de les papallones. Amb aquesta mateixa peça, la Maria va lligar la interpretació amb la presentació dels músics un per un, aconseguint un poderós efecte. Va tancar el recital amb Perdona, Maria. Amb versos com «Són tan tristos que han apedregat el teu cor infant dins del teu cor obscur, el teu cor de cristall que has deixat trencar. Amb lo bonica que eres, dis-me, qui t’ha fet creure que no mereixies tant?».
Des que fa uns anys algun suïcidi mediàtic ha reobert el debat sobre la salut emocional i la nova manera d’afrontar-la, més obertament. Allò de què de salut mental no es parla públicament ha passat a ser que, de salut mental, tal vegada es parla moltíssim. És el que feu la Maria, qui va confessar la seua inestabilitat emocionals, la teràpia a que s’ha sotmés en diverses ocasions o les recaigudes anímiques que pateix. I més que amb les seues paraules dirigides al públic, que també, ho va contar amb les lletres de les seues cançons; un ventall que abasta les relacions familiars, les ruptures, els enamoraments, la figura de les iaies o la mort.
«Neu al Carrer, l’oficina que em porta, té la seua ací a Xàtiva. Tocar a Xàtiva em posa, per tant, molt, molt nerviosa. Moltíssimes gràcies per assistir. Venim a presentar el meu segon disc, Robina. El primer, l’Assumpció, ja el vàrem presentar a Xàtiva també. Robina és un disc que parla de la salut mental, he volgut plasmar el meu procés de molts anys en teràpia, i donar gràcies als psicòlegs, que m’han salvat. Tots tenim diverses cares, bones i també obscures. Jo soc bona i mala, tots ho som, i ho hem d’assumir…», va explicar els espectadors.
Botifarra i Mireia Vives
Veure en la primera fila a Pep Gimeno, Botifarra, va donar una pista. I sí, efectivament, la Maria el va convidar a pujar a l’escenari, tal com estava previst. Tots dos junts, ella amb l’acordió, van cantar Trenquen vinyes, del primer disc de la cantautora. També Mireia Vives fou convidada a cantar, oferint la ja esmentada Palestina, entre la pell i la ràbia. La Maria va continuar amb el tram final del concert i, després del previsible final, va oferir un bis. Va bromejar amb el fet que aquesta peça, en molts casos, és l’única de tot el repertori que se saben alguns espectadors… Afegí que els referents musicals de les persones provenen de ramificacions familiars, personals, veïnals…; dels grups d’amics o de les influències més insospitades. Així, va començar a cantar una insòlita Angelitos negros, la celebèrrima cançó de Machín. Ho feu sola, sense música, però amb un tram final de la peça on feu servir un aparell per a mesclar ella mateixa la seua veu en directe, allò que se’n diu un loop (o bucle). És a dir, un fragment d’àudio que es repeteix creant una base rítmica d’una cançó. Era el final? No. De nou, Botifarra i Mireia van accedir a l’escenari de la plaça de la Seu i tots dos, amb la Maria, van tancar, ara sí, amb La malaguenya de Barxeta. Tots tres… i el públic, que la va corejar amb entusiasme. Concloïa així el XXVIII Festival de la Cançó, amb una enorme i esperançadora resposta de públic i un èxit artístic incontestable. La Maria va signar discos de vinil i CD a tots aquells que es va apropar a saludar-la, i fou molt atenta amb tots ells.
