- El duo va triomfar amb un seu repertori entusiasta i en català que trenca barreres
- Uns 3.500 espectadors gaudiren també a la Murta de Quinto, Mushkaa i Julieta
AGUSTÍ GARZÓ
Figa Flawas era l’estrella. El dúo català format per Pep Velasco i Xavier Cartanyà fou dissabte a la Murta allò que se’n diu cabeza de cartel de la Nit Jove, espectacle que produeix Pro21. I la seua apoteòsica proposta feu ballar el públic, convertint el recinte en una descomunal pista de ball feliç i entusiasta. Però, abans, van ocórrer moltes més coses. Des de les nou i mitja de la nit fins a les tres de la matinada, uns 3.500 espectadors van gaudir de quatre de les propostes musicals més engrescadores del moment. Si sumem, són cinc hores i mitja. Però, musicalment, en van ser quatre per què que amb cada canvi d’escenari van transcórrer fins i tot quaranta inacabables minuts en algun dels casos. Per a alegria de les barres de venda de beguda, envoltades d’un núvol de gent amb la gola seca. Apunt sociològic: veure milers de joves d’una edat enquadrada (deixarem les excepcions) entre els 18 i els 22, 23 anys vibrant i cantant en valencià-català cançons senceres és un fenomen del que ja sabem gràcies a Zoo o La Fúmiga, però que sembla haver adquirit una nova dimensió amb Figa Flawas o amb la resta d’artistes de la nit, que no eren altres que el pegolí Quinto i les catalanes Mushkaa i Julieta. Com diria Vicent Frechina, el gran savi de l’estudi de la música en valencià, les noves sonoritats han fet molt més per la llengua que algunes sacrosantes institucions.
Obrí la nit Quinto, el raper de Pego. Com molt bé han dit d’ell, el seu repertori és un diari en vers. En les seues lletres trobem passió, força, sentiments, futbol, contundència, ràbia i compromís. Va suar la camiseta, literalment, durant el seu concret d’una hora. I va agrair de manera sincera poder cantar a Xàtiva. Llàstima, però, que una cita com la de dissabte, amb quatre concerts i un horitzó de vora sis hores, generara una assistència d’espectadors al degoteig: quan Quinto va començar, el camp de futbol, immens, oferia un desolador aspecte amb poc més de 300 espectadors i la grada buida. Evidentment, la cosa es va animar al llarg de tota la nit. I ja amb Julieta, el nombre d’espectadors rondava els 3.000. Es van vendre unes 3.100 entrades, segons dades oficials. Parlàvem de Quinto. Peces com Ethos, Però o Les hores mortes (una de les noves) van donar idea de la seua proposta, amb un directe cañero. Cantà, també, per aquest ordre Il·lusionistes, Petjades, Blanc i negre, Zktiles, 128, Tota la nit…. El concert acabà amb eixe propòsit d’esmena que és Demà canvie de vida («Demà canvie de vida, però jo mai canviaré...») i, finalment, amb la ruptura descrita en Ara què fem («Deu missatges teus sense contestar. Alguns diuen que és millor deixar-ho estar. Tinc un àngel i un dimoni. I no sé a qui fer-li cas…»). Contundent i sense miraments va demanar «presó per als assassins» de la DANA, i per als corruptes; va criticar «els influencers de merda» que amb el genocidi de Gaza parlen de «problema a Palestina, amb mitges tintes» i, també, defensà «la llengua i el País Valencià».
El relleu fou Mushkaa. La germana de la megafamosa Bad Gyal transita pel reggaeton, la música urbana o fins i tot alguns ritmes caribenys i la salsa. Sense deixar de banda cert apropament a la música romàntica, si és que podem emprar el treme en el sentit més clàssic. Amb un brutal desgast físic en escena i una complicitat extraordinària amb els seus músics, la majoria dones, la de Vilassar de Mar va estructurar el seu recital en sis blocs. Les arrels i el posicionament personal estan en les lletres de Zigzag, Mambo i Xarnega. L’increment passional (dalt de l’escenari i en la pista) vingué amb Miau, miau; Mimenina, Cumbia, Lotus, No m’estima i Vaya liada. Continuà amb Habibi («Li dic habibi, Habibi. Que em miri quan està a dalt i se’m motivi. Se’m motivi. Que es posi sexy i malvada en la intimitat. I que em cridi»). De nou, els ritmes (Nova bossa, Señal de respeto i Barras warras. I el mix gairebé final de Diabla, Soltera i Rifle talibán, més Sembla mentida. L’esclafit arribaria amb Sexesexy i Mushkina let’s play samba. Un final tan apoteòsic i rotund va donar pas, només, a un senzill «fins aviat» dirigit als espectadors, entre ells molta gent del col·lectiu LGTBI+.
A les 12.10 de la nit arribava Julieta. Amb força, sí, també. Però amb una proposta diríem que una mica més reposada. Almenys, per comparació. I, això sí, amb més decibels als altaveus. Amb eixa mescla de reggaeton, electrònica i pop, i eixes lletres on s’escolta el català, el castellà i el francés, de vegades en insondable barreja, la de Barcelona oferí un recital intens, amb un grup de ball a lo popstar o amb moments més suaus, com en la tercera de la nit, Full romance, cantada des de dalt de l’arbre que presidia l’escenari. Després d’aquesta peça, va saludar entusiasta: «Bona nit, Xàtiva!». Sonaren també peces com En mi coche, Bikini rojo, Thelma y Louise o Avions volant. Tancà amb Locura. I tot i les ganes de bis, només s’escoltà (la veu, sense ella ja a l’escenari) Amics per sempre, bella versió d’aquell Amigos para siempre de Los Manolos i la Barcelona del 92. Era la una i cinc minuts de la matinada.
A la una i quaranta, com de llarga fou l’espera, el directe contundent i incansable Figa Flawas es va apoderar de la nit. Quina energia la de Pep Velasco i (en segon pla) Caratanyà. Quina complicitat, la de la banda. Les projeccions, la decoració; el grup fent pinya en un passatge flamenc de la nit o la taula amb beguda i meló d’alger servida en el tram final, per moments, ens recordaren la parafernàlia de la darrera gira de C-Tangana, amb aquella cerimònia tan musical com teatral. Van obrir amb Xtraterrestres, per continuar amb 4 Sissus i Desbocat. El Figa Flawas de totes les etiquetes musicals possibles va prosseguir amb La salsa, Bacaneria o la versió de Baile inolvidable.
Però tot i l’aquelarre físic de Velasco, venien plats forts encara més potents. I Xalalà sonà com el que ja és, un himne a la despreocupació i les ganes de viure. I el públic, amb més entusiasme i entrega, la cantava amb ells i la Murta era ja un espai màgic i replet de pura felicitat. No es podia baixar el ritme, i sonaren Toca i la ja també imprescindible A la fresKa amb la seua tornada ja famosa («I si no, i si no, i si no m’estima… I si no, i si no, i si no m’estima. A cagar a la vi. A cagar a la via…».) que així de romàntic és canta al desamor en 2025. El bloc el tancà Diabla. En un següent tram, més peces ja totèmiques: Tabarra, Aurora, Espurna… Pep Velasco era la imatge de l’extasi. I no es cansava de escridassar «vingaaaa, Xàtivaaaaaa!» Fins i tot la reina de la Fira, Irene Díez, i la seua cort, es sumaven a la festa de Figa Flawas, eixe grup tan indispensable per als joves com desconegut per als pares. Així és la bretxa generacional.
Quedaven Mussegu, un tast de It’s Not Unusual, de Tom Jones (uns segons, només. Per què no la ven fer tota per als espectadors boomers?) i La Marina. Per rematar amb la cançó de tan encertat títol per cloure un concert: Que no s’acabi. («Que no s’acabi, que no s’acabi l’estiu; que no s’acabi…»). I l’estiu, no. Però l’actuació, sí. Tot i que després de l’adéu sonà de nou, amb la formació en retirada, A la fresKa, la qual cosa podria considerar-se un bis. Eren les 2.55 de la matinada. Dejé mi corazón en San Francisco, cantava fa mil anys Tony Bennett. Figa Flawas també va deixar el seu cor a Xàtiva el dissabte. Quin concert. Quina energia. Quin espectacle.
