Entrevista a Juan Mayorga: «Los yugoslavos és una obra sobre el misteri de la tristesa»

• El dramaturg espanyol viu més representat s’estrena al Gran Teatre de Xàtiva
• Al capdavant de l’elenc d’aquesta funció figura el conegut actor Javier Gutiérrez

BEGOÑA CHORQUES FUSTER

Juan Mayorga (Madrid, 1965) és el dramaturg espanyol viu més representat més enllà de les nostres fronteres. Les seues obres han rebut nombrosos premis i reconeixements. Tanmateix, manté la passió i el treball constant d’un principiant. Per primera vegada, una obra seua, Los yugoslavos, serà representada en el Gran Teatre de Xàtiva. Serà aquest diumenge (19.30h), amb Javier Gutiérrez al capdavant de l’elenc. Vaig conèixer el Juan Mayorga dramaturg a través de la veu de Carmen Machi a La tortuga de Darwin, representada en 2008 en el teatre que ell mateix dirigeix en la actualitat. Vaig tenir la sort de conèixer el Juan Mayorga ésser humà, en 2015 en el Ateneo de Madrid, en la representació de Famélica. El més important que puc dir del Juan Mayorga amic és que aplica el principi kantià en cada interacció: tota persona és un fi en si mateixa.

Com un llicenciat en Matemàtiques i en Filosofia acaba escrivint teatre? Per què teatre, i no novel·la o poesia?

J.M. Vaig ser un xiquet i adolescent lector i vaig voler ser escriptor. En la meua joventut vaig escriure poesia i narració. La nostra professora de Literatura de 2º BUP ens va dur a veure Doña Rosita la soltera de Lorca, dirigida per Jorge Lavelli i protagonitzada per la gran Núria Espert. Hi vaig descobrir el teatre com art de la reunió i la imaginació. A diferència d’altres companys d’ofici, vaig arribar a l’escriptura teatral des del pati de butaques, des de la meua afició com a espectador. Escric per a l’adolescent que vaig ser i, a més, aquell narrador que vaig ser i aquell poeta que vaig voler ser estan en l’autor teatral que soc. El teatre m’ha permès assaltar la llengua. De jove, no vaig acceptar l’emboscada de triar entre ciències o lletres i reconec la Filosofia i les Matemàtiques en la meua dramatúrgia. 

Premi Princesa de Astúries, Acadèmic de la RAE, Premi Nacional de Literatura Dramàtica, diversos Premis Max… Pateix Juan Mayorga el síndrome de l’impostor? Què li diu el Juan Mayorga adolescent al dramaturg d’avui?  

J.M. Tots els reconeixements rebuts els agraïsc i els prenc com esperons per seguir treballant. Sempre dic que no reps els premis pel que has fet sinó pel que esperen que faces. Intente treballar dur per merèixer aquests premis. No sé què pensaria l’adolescent de la persona que soc ara. És possible que esperara més. Jo mire al xicot que vaig ser amb afecte. En la meua obra Noli me tangere parle precisament de la distància insalvable entre qui som i qui vam ser. Intentem comprendre aquell que vam ser, però no podem entendre-ho tot perquè el temps i la vida ens separa.

Jo defineix al meu amic Juan Mayorga com un tipus normal. Aquest individu és un home optimista o pessimista? Per què? Hi ha motius per l’esperança?

J.M. No podem permetre’ns ser pessimistes perquè condueix a la resignació i aquest és reaccionari. Walter Benjamin parlava d’organitzar el pessimisme que és una forma paradoxal d’optimisme. No podem acceptar el discurs que ens imposa que qualsevol acció és inútil, perquè és radicalment fals. Els éssers humans som desiguals en força i estem temptats a aprofitar la nostra superioritat econòmica, física o intel·lectual sobre els altres. Però també és cert que hi ha éssers humans que ajuden i acudeixen en auxili d’altres. Cadascuna d’aquestes accions embelleix el món i és una raó per l’esperança.

En què han millorat els textos dramàtics de Juan Mayorga des que es va llençar a la sorra de la direcció teatral fa ja més d’una dècada?

J.M. El textos que he posat en escena dirigint el muntatge (La lengua en pedazos, Reikiavik o El cartógrafo, por exemple) s’han enriquit i agitat en la trobada amb els actors en la sala d’assaig. I crec que aquest procés els ha millorat. A més, estar més a prop dels actors i del joc dels seus cossos en el temps i en l’espai ha enriquit la mirada de l’escriptor que soc. Dirigir aquests muntatges m’ha ajudat en el procés solitari d’escriptura a l’hora d’imaginar el que escric. Tanmateix, considere que Himmelweg i El chico de la última fila són els meus millors textos i aquests els vaig compondre abans de saltar a la sorra de la direcció. Vaig tenir sort d’escriure’ls.

Com veus el panorama teatral actual? Quina aportació esteu fent des del Teatro de la Abadía?  

J.M. El panorama teatral és molt interessant. Cada temporada hi ha espectables excel·lents i hi ha una extraordinària diversitat. Em produeix molta il·lusió observar que gent molt jove ha triat el teatre com a mode de relacionar-se amb la seua societat i amb el món.  És notable la presència cada vegada major de dones liderant espectacles teatrals, dramaturgues i directores d’escena. La Abadía intenta estar a l’altura de tots aquests desafiaments. Té preferència pels espectables encapçalats per dones, vol donar suport a les creadores i directores més joves i, per descomptat, la Abadía és un teatre de barri, de la ciutat, però també de l’Estat. Per això, estem desitjant rebre espectacles de tota Espanya. Voldríem acollir més però no és possible per qüestions econòmiques i d’espai. És fascinant dirigir un teatre tan bell com la Abadía, perquè consisteix a imaginar ocasions de reunió i és possible acompanyar altres creadors i ajudar-los a realitzar els seus desitjos.

Los yugoslavos tracta sobre la tristesa. Què és “ser feliç”, senyor Juan Mayorga filòsof? És possible ser-ho en la nostra societat? És pot ser feliç i trist alhora?

J.M. És una obra sobre el misteri de la tristesa. Com diu un personatge, “la tristeza siempre está acechando”. Cau sobre l’ésser humà i no sempre és fàcil saber per què. La tristesa pot ser compatible amb la felicitat, que és l’estat que tot ésser humà desitja. El que passa és que la felicitat té distinta forma per cadascú. Jo he sigut feliç en algun moment cada dia de la meua vida i també he tingut alguna raó per la tristesa. Crec que és possible ser feliç en aquest món, al mateix temps que pense que hi ha moltes raons per la tristesa.

Los yugoslavos parla del poder sanador de les paraules… Posseïm nosaltres el llenguatge? O ens posseeix ell a nosaltres? 

J.M. Naixem en un llenguatge. Això ja ho va dir també el vell Aristòtil. Estem envoltats de paraules i travessats per elles. En bona mesura, som dependents de les paraules. La pregunta important que hem de fer-nos és si podem ser autors del nostres propis textos. La nostra relació amb el llenguatge ens duu a dues responsabilitats: per una banda, hem de ser crítics amb els textos que ens envolten i reflexionar sobre qui els enuncia i pensar en les nostres condicions de recepció quan ens arriben. Però, a més, hem de ser especialment responsables i crítics amb els nostres propis textos. Podem contribuir a la felicitat i a l’enriquiment dels altres o, pel contrari, podem tractar-los injustament i danyar-los amb els nostres mots. Podem ser maledicents i això és molt greu. Hem de trobar la paraula que ajude a l’altre a viure.

Però també ens has advertit del seu poder destructiu. ¿Creus que es pot tornar a complir la predicció de Harriet, La tortuga de Darwin: “Las palabras preparan muertes; las palabras matan. Las palabras marcan a la gente que hay que eliminar: “judío”, “fascista”, “terrorista””?

J.M. Aquell diagnòstic de Harriet s’està complint cada dia i avui es dona amb especial intensitat. Només cal obrir un diari o escoltar un noticiari. Ara mateix, al món, s’estan utilitzant paraules per legitimar injustícies, per justificar-les i, inclús, per presentar-les com necessàries. En particular, s’està assenyalant a éssers humans per marcar-los amb paraules que els desacrediten, que els assenyalen com a enemics. La paraula “terrorista”, que ja mencionava en La paz perpetua, està essent utilitzada per assenyalar a persones contra les quals es considera que es pot fer qualsevol cosa.

Ocorre el mateix amb el Silenci, títol del teu discurs d’ingrés en la RAE? És sanador o destructor? Imprescindible o un simple recurs teatral?

J.M. El silenci té valors extraordinaris. El primer és que ens permet escoltar. El nostre silencia permet escoltar la veu de l’altre, el seu argument i la seua raó. Aquest silenci avui està proscrit. Hi ha poca escolta i, tanmateix, aquesta és una virtut moral. El silenci té moltes cares i pot tenir una cara vergonyosa: la del que calla quan hauria de parla, la del que calla per covardia. Davant determinades situacions cal alçar la veu. El teatre és un espai de silenci on espectadors molt diversos acorden reunir-se i callar per escoltar els actors i els personatges, i també per escoltar els seus silencis. El teatre és un art on s’escolta el silenci.

Digues el primer que se t’ocórrega sobre els mapes en la dramatúrgia de Juan Mayorga. Pista: “Mujeres que intercambian mapas”

J.M. Els mapes m’encisen. Un mapa és un objecte d’esperança perquè qualsevol dels llocs que estan assenyalats poder ser espais de miracle. Potser aquesta creença meua vinga perquè vaig fer sis vegades l’Interrail i el primer que fèiem, en arribar a una estació, era aconseguir un mapa davant del qual es desplegava un conte amb tots els itineraris possible on es desplegaven llocs marcats, però també els no marcats que eren misteriosos. A Los yugoslavos, els homes intercanvien paraules i les dones, mapes. Em resulta interessant la imatge de viatjar amb el mapa d’un altre, caminar amb un mapa que no has fet ni elegit tu, amb un mapa trobat o que t’ha donat una altra persona.

I quin paper juga l’amor en tot això?

J.M. L’amor és a l’arrencada de l’obra i en la resta; és fonamental. Martin estima la seua dona fins el punt que està disposat a sacrificar-s’hi. Per salvar-la posa en el seu camí algú més atractiu que ell sabent que pot arribar a perdre-la. Martín té un altre amor, que és el bar, i haurà de triar entre l’amor a aquest lloc que el constitueix i l’amor a la seua esposa. En la vida, l’amor és el més important, especialment aquest amor que arriba a lliurar alguna cosa.

Com ha resolt Juan Mayorga la relació conflictiva que manté amb els finals de les seues obres en el cas de Los yugoslavos?

J.M. És cert que estic en permanent conflicte amb els meus textos i amb aquest moment fonamental que és el final que acomiada al lector o espectador. Com es diu a El chico de la última fila, els finals han de ser imprevistos però necessaris. El final té el poder de resignificar l’obra. Hi ha finals amb els quals no em sent insatisfet i que m’interessen: Himmelweg, El cartógrafo, La paz perpetua, La lengua en pedazos o El chico de la última fila. M’he barallat especialment amb el final de Los yugoslavos, perquè hi ha quelcom en joc molt important en ell. És fonamental pel seu sentit el que farà Àngela finalment. És una incògnita com ho acollirà l’espectador i un motiu d’interrogant per a mi.

»Deberíamos haber ido donde los yugoslavos. Allí se juega de verdad. Mientras las mujeres bailan». On és aquest lloc? Creus que és possible trobar-lo en el context mundial actual?

J.M. És el lloc on es troben persones perdudes. S’hi troben no per atzar, sinó perquè busquen aquest lloc on van a trobar-se. Aquest lloc pot estar molt a prop, encara que mai arribes a descobrir-lo, però potser que el descobreixes avui.

Aquesta primavera podrem veure El jardín quemado en La Abadía. Aquesta és una de les teues primeres obres. Ha arribat el moment de revisar el que has fet? Prepares la teua herència com el matrimoni de La colección?

J.M. És de les primeres, però també una de les últimes en què he treballat. Mai done per acabat un text. Té diferències fonamentals en relació amb el primer text que vaig escriure: ara els personatges protagonistes són dones. És una obra sobre la memòria. Cada vegada soc més conscient que no vivim sols per nosaltres. Hem de treballar pensant en altres que vindran. En Herencia al·ludeix als astrònoms medievals que prenen notes de fenòmens que ells no podien explicar, però ho feien pels astrònoms futurs. Aquells científics tenien consciència de l’herència i que feien una feina que els excedia, que no té una compensació immediata, com la tasca dels que ens dediquem a l’educació.

Per últim, des de quan corres maratons? Ja no nades amb les teues ulleres intensament blaves?

J.M. M’agrada molt córrer i he conclòs tres maratons. Còrrec totes les setmanes. És bo per les cames, pels pulmons i pel cor, i sobretot, per al cap. La marató té a veure amb la vida, perquè és una carrera de llarga distància: s’han de mesurar les forces, de vegades pots accelerar i altres has de passar sots. Soc pitjor nadador, però també m’agrada nadar. I m’agrada anar per la vida amb aquestes ulleres “intensament blaves”.

Gràcies, amic, per fer-nos pensar. Una abraçada forta i bon any 2026.

FOTOS: Javier Mantrana