També esmenta els còmics, les òperes o els videojocs protagonitzats pel papa Alexandre VI o pels seus fills Lucrècia i Cèsar Borja
AGUSTÍ GARZÓ
Javier Pérez Ferri (Xàtiva, 1969) torna a les prestatgeries de les novetats amb un producte relacionat amb la ciutat i amb la seua passió: el cinema. Amb l’inequívoc títol de La familia Borgia en el cine (ha mantingut, deliberadament, el cognom italianitzat per què el valencià no el fan servir gairebé ni les produccions espanyoles) Pérez Ferri ha inventariat totes les ficcions i documentals de certa entitat protagonitzades pel papa de Xàtiva Aleixandre VI i els seus deixebles en un llibre autoeditat. Com a primera conclusió —n’hi ha més— Pérez lamenta la barroera llegenda negra fomentada per totes aquestes pel·lícules. Tant si són d’una certa importància, com la superproducció de la BBC The Borgia’s (1981), com si es tracta d’un film de sèrie B com la infame Las noches salvajes de Lucrecia Borgia, un subproducte eròtic de 1982. Ara bé, no solemnitza estes crítiques. Són productes de ficció, d’entreteniment nu i cru. I si el cinema ha deformat a tants i tant personatges històrics, o directament s’ha inventat les seues vides, els Borja no han estat una excepció.
De la llegenda negra dels Borja s’ha culpat, per ordre d’aparició: a la literatura romàntica francesa del XIX, a les primeres produccions cinematogràfiques de la dècada dels vint, al Hollywood dels quaranta i cinquanta o a la (dolentíssima) literatura de consum massiu dels anys noranta. Però la cosa no acaba ací: les barbaritats sobre la família valenciana arriben al còmic (Pérez Ferri cita la tetralogia de Jodorowsky i Menara Los Borgia), el manga japonés o els videojocs, com Borgia faith anf fear o The Pope: power & sin. Dels continguts desgavellats del còmic, amb entregues com Sangre para el papa, El poder y el incesto, El veneno y la hoguera i Todo es vanidad, poca cosa cal afegir després de llegir el títol. Per no abundar en les trames dels videojocs. Una d’elles descriu l’acció de la següent manera: «tomarás el rol del Papa Rodrigo Borgia y te convertirás en el capo de todos los capos…». Doncs, això.
Pérez abunda sobre eixa llegenda negra i explica que quan podia començar a ser superada, va créixer a la màxima expressió «quan Maria Puzo, autor de best-sellers i posterior guionista de les adaptacions al cinema de les seues obres (Il Padrino, Il Padrino II i Il Padrino III o tres de les quatre de Superman) va retratar els Borja com si foren la mateixa família que els Corleone de la mítica saga de Coppola: assassinats, un clan implacable, un padrí despietat; venjança, poder, sang… Al ser un autor de tant de renom, el gran públic pensava que això era fruit d’un procés d’investigació històrica amb tot el rigor… I no. Ni paregut». En la seua defensa, segons Pérez, cal dir que la novel·la (Los Borgia. La familia, de 2001) «és ficció, i ell es va prendre la llibertat de plantejar eixa ficció sobre una mínima base històrica», conta. I afig una curiositat: el llibre no el va poder acabar Puzo, per què va morir el 1999. El va rematar la vídua. En una recordada entrevista a Joan Francesc Mira, l’escriptor valencià —impulsor d’una relectura rigorosa sobre els Borja— va lamentar que amb la seua obra Puzo va situar a Aleixandre VI i Lucrècia Borja com a personatges de tebeo dins d’una trama pròpia de Mortadelo y Filemón, digué.
Però també s’han fet esforços (i ben recents) per fugir de la simplificació i el morbo. Així, Pérez Ferri cita un film italià a mitges entre el documental i la ficció que és de 2023: L’incantevole Lucrezia Biorgia. L’obra «es planteja un desafiament total: llevar-li de damunt a la rica figura de la duquessa de Ferrara les tones de fang i mentides que tant l’han distorsionada», explica. Finalment, fa una modesta contribució a aquest afany amb una llista dels llibres que han emprat el rigor per a apropar-se als Borja i oferir al lector una versió més aproximada als fets, que tampoc vol dir santificar-los. Són títols com Historia de una ambición, de Juan Antonio Cebrián; En el nombre de Borgia, de Juanjo Braulio, o Els Borja: família i mite, de l’esmentat Mira. També hi ha obres curioses, com Borja-Borgia, de Manuel Vicent (1995). En ella, l’escriptor castelloner confessava que no tenia cap intenció d’emblanquinar la llegenda negra. Però sí fer justícia a la seua colossal ambició i a l’indutable talent del papa xativí i dels seus fills.
Los Borgia en el cine fa un gran inventari que ho abasta tot. Així, trobem cintes com El velo de la Gioconda, de 2019; El cónclave, de 2006 (una de les poques on part del protagonisme recau en l’oncle de Roderic de Borja, el papa Calixte III) o La máscara de los Borgia, de 1949, una gran producció nord-americana. Sense oblidar la més antiga, Lucrezia Borgia (1922) o l’ambiciosa producció espanyola d’Atresmedia Los Borgia, dirigida per Antonio Hernández i protagonitzada per Lluís Homar en el paper del papa Aleixandre VI. Pérez també recorda les versions de l’òpera Lucrezia Borgia, de Donizetti, com una recent: la de 2011, dirigida pel cineasta Mike Figgis.
Grandíssim seguidor i estudiós dels rodatges de sèries i pel·lícules que han tingut lloc a Xàtiva, Pérez Ferri va inventariar totes les filmacions existents (des del documental dels anys vint a les seqüències d’El escarabajo al final de la calle, de 2016) en un article publicat al llibre de la Fira d’Agost de 2022. Encara no s’havia rodat en el Castell la sèrie de la saga Star Wars. És autor de Los cines y discotecas de Xàtiva (2018) i Cien años de cine en Alcoy (2019). Aquest Los Borgia en el cine es pot trobar a la venda en Marbau.
