- Debuta al Teatre Patraix de València amb una obra programada a Xàtiva el 23 de gener
- La producció dirigida per Joan Miquel Reig rellança la carrera de l’actriu xativina Rosa Barberà
AGUSTÍ GARZÓ
Desembre de 2022. L’actriu i dramaturga Paula Llorens imparteix al Centre Cultural de Xàtiva, CCX, un curset d’escriptura teatral. Els assistents escriuen cada setmana un text que després es llegirà en veu alta en l’aula. Molts queden bocabadats pel treball d’un d’ells, sempre brillant tot i la limitada acció de l’exercici. Eixe autor que apunta maneres podria ser un dramaturg tardà, diuen alguns. Sembla que tenien bon ull. Després d’any i mig de preparatius des de juliol de 2024 (fins i tot, la creació d’una companyia per a poder portar-ho tot a cap, Ful Art) el talent teatral de Pere Molina (Xàtiva, 1970) pren cos en La funció. Estrenada el passat dia 12 al Teatre Patraix de València, l’obra ve al Gran Teatre de Xàtiva el 23 de gener. La seua coprotagonista també és de Xàtiva: Rosa Barberà. Quin dels aficionats locals al teatre no la recorda en aquella brillant, dolorosa i emotiva Dones d’aigua, homes de fang?
En La funció, Flor i Toni són dos actors que es preparen per a eixir a escena. Un tercer, Joan, que sempre arriba tard, en aquest cas sembla que es retarda massa. Entre que ell defensa Joan i que Flor no té pietat amb l’absent, comencen les primeres diferències. Arriba un moment en què la representació està ja massa prop com per a no preocupar-se per Joan… Però no només és la figura imaginada de l’actor que no arriba allò que concentra l’atenció de l’espectador. Flor i Joan van parlant, debatent, discutint…, aproximant-se o separant-se, segons la tensió de la conversa.
La funció (jo li haguera millorat el títol, no m’agrada del tot aquest tan pla) recorda clarament a «Función de noche«, de Lola Herrera i Daniel Dicenta. Té a veure en les formes, no tant en el contingut: els protagonistes de la pel·lícula de Josefina Molina són una dona i el seu exmarit, que es retroben al camerino i es llegeixen la cartilla mútuament. I aquesta obra no va d’això. També té alguna coseta d’Actrius —primer, teatre (Benet i Jornet) i després cinema, amb Ventura Pons—, amb eixes pors i eixos dubtes que genera la professió en els nouvinguts i en els més veterans també. I per una altra raó que no podem avançar, i que no té a veure amb la professió teatral, trobem concomitàncies amb una de les últimes de Josep Maria Pou, El pare. És evident, per altra banda, que la relativament recent Que tinguem sort, amb Carles Alberola i Alfred Picó, és una obra amb la qual resulta inevitable establir algunes referències. «El viaje a ninguna parte» —tot i les abismals diferències de context— també traspunta un poc per La funció, però no podem revelar per què.
Un dels millors moments de la peça de Pere Molina és l’orfebreria argumental que es fa servir quan l’arribada del tercer actor sembla ja impossible. Tot i tan inversemblant coincidència com la plantejada en el text, que per a això estem davant d’una comèdia, l’actor absent podria ser substituït per una carambola del destí i una decisió a contrarellotge. És quan La funció es dispara, tot i que el text de Molina és més subtilment humorístic que obertament graciós.
Nando Pascual (Toni) ho fa molt bé. Mostra en escena eixe infantilisme que s’els atribueix als actors, i com que està fent d’actor… eixe és l’encertat registre que fa servir. I ho broda. Tant ell com Rosa brillen també especialment gràcies a la mà del director, qui els ha exigit —i ho obté— una actuació molt dinàmica que els obliga a simultaniejar amb encert els diàlegs amb les accions (vestir-se, maquillar-se…). Tal vegada (únic reprotxe) Nando es mostra excessiu en les dues respostes iracundes de les discussions amb Flor: igual no és per a tant. Tot i això, veient-lo actuar un es pregunta per quina insondable raó no està fent moltes més coses i pujat al carro de l’èxit que seria treballar més, i més continuadament. Talent el té per arroves.
La xativina Rosa Barberà (Flor) està esplèndida. Mostra tendresa, sempre. Però també és dura i exigent amb la situació de l’actor absent. I perfecta en el final. Aquest paper li arriba a l’actriu de Xàtiva en un moment important. Ella portava un camí molt prometedor que, en canvi, no tingué continuïtat en els termes en què esperava. I es va refugiar en el sempre agraït (però, gairebé anònim) teatre infantil; eixe teatre de somriures garantits i vesprades gratificants però injustament carent de repercussió. La funció és un caramelet per tornar a registres adults que no desaprofita. Viu el paper: desvalguda en un moment de la peça; demacrada i plorosa. Amb un descomunal contrast amb eixos moments de gimnàstica o del ball sensual del principi, on esclata de vida i entusiasme. Gran actuació la de Rosa. Que siga un punt de partida i no una meta.
Una futura col·laboració
El camerino d’un teatre, eixe sancta sanctorum tan evident com desconegut, és l’espai escollit per a aquesta funció de la qual el públic ho ignora gairebé tot. L’escenografia de Joan Miquel Reig (també director) és molt encertada. Molt bona la solució de les taules separades, ben lluny l’una de l’altra per a les alternances. I molt interessant també, tot i el minimalisme imperant en el teatre actual, eixa abundància d’elements que ressalten el realisme del lloc. Perfecte també no emmarcar els actors entre les bombetes de la taula de maquillatge i optar només per una tira lateral en vertical, sense entorpir la visió de l’espectador.
El text de La funció és de Molina, sí. Però la direcció de l’obra, en mans de l’esmentat Reig, és molt intervencionista. En el bon sentit. I gràcies a la mà d’un enorme professional del teatre com ell, la peça creix i fa millorar la inicial proposta de l’autor. Molina, tot i les bones maneres que ja apuntava en aquell curset, ha hagut de refinar l’estil; d’adaptar-se a l’economia en les frases. Evitar massa comes o massa subordinades, que diuen. I ho ha fet molt bé. És un molt esperançador primer treball, i ganes no li falten per mamprendre nous reptes ara mateix. El tàndem Reig-Molina no hauria de caducar amb aquesta obra. Pere Molina és llicenciat i doctor en Educació Física; professor titular a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de València. Aficionat a escriure textos breus per pura diversió, qualifica La funció com «un accident» que li ha fet descobir noves emocions.
La calidesa de la llum, el mal funcionament deliberat de les bombetes que Flor ha de resoldre durant la representació o l’atmosfera blanca i freda del final fan de la peça un artefacte teatral on la il·luminació té un paper subtil però cabdal. El mèrit és de Pablo Fernández. La xativina Alicia Herrero signa la coreografia. I José Vera, l’espai sonor.
