L’actor madrileny ofereix tot un recital interpretatiu amb «Oceanía», obra pòstuma i autobiogràfica del dramaturg i director de cinema Gerardo Vera
AGUSTÍ GARZÓ
De per què Carlos Hipólito és, ara com ara, un dels grans de l’escena espanyola poden donar compte els espectadors que, posats dempeus, van acomiadar divendres l’actor. El motiu de tan intensa ovació, que el va obligar a eixir a saludar fins a quatre vegades, fou la brillant interpretació d’Oceanía. La peça, obra pòstuma del dramaturg i cineasta Gerardo Vera, mort en 2020, és una confessió oberta d’aquest personatge clau en l’escena espanyola des de finals dels anys 70 fins la seva mort. Descarnada a vegades. Amb humor, subtil i en comptagotes. Però rotundament emotiva. Oceanía és el nu integral de Vera a través de la narració detallada de la seua infància, adolescència i joventut. Fins als primers èxits. Fins a la plena assumpció de la seua homosexualitat. Fins a la mort del seu pare, en 1977. Oceanía és el somni infantil de Vera, una zona del planeta tan allunyada que, en el seu despertar dels sentits, l’aleshores xiquet de només sis o set anys idealitzava com un altre món —màgic i inabastable— a través dels cromos o els segells que col·leccionava.
Hipólito és un actor de registre reposat que, no obstant això; o tal vegada per això mateix, aconsegueix una potent connexió amb l’espectador. L’obra, en un to confessional com dues obres recentment vistes a Xàtiva: la ja llegendària Cinco horas con Mario i Señora de rojo sobre fondo gris, aconsegueix que una proposta escenogràfica a priori poc atractiva, la d’un únic personatge en la tarima, es convertisca en un carrusel d’emocions en el qual només existeix el suport decoratiu d’una taula de despatx, un butacó i unes poques projeccions audiovisuals de reforç. I això ho aconsegueixen titans del teatre com Lola Herrera o José Sacristán en les esmentades obres de Delibes. I Hipólito —un altre dels grans— en aquesta imponent peça.
Tot i el to lleuger d’una gran part de la funció, la profunditat del text pren força en trams com la descripció del pare borratxo i violent. O, sobretot, amb la mort d’aquest, ja completament redimit malgrat tan tèrbol passat de ludopatia, ruïna econòmica i masclisme recalcitrant a l’Espanya franquista. És en eixe parell de passatges quan Hipólito aconsegueix uns moments de notabilíssima intensitat. Unes inocultables llàgrimes en el rostre de l’actor van contagiar el plor a més d’un en la seua butaca.
Però un goig teatral com el viscut en el Gran Teatre de Xàtiva divendres passat no va deixar tot el bon sabor de boca que cal esperar: l’assistència fou de les més pobres que es recorden últimament, amb tot just un centenar d’espectadors en platea. O l’obra no té el ganxo comercial que se li suposa —estrany, perquè Hipólito és la veu en off de Cuéntame i un dels grans del musical a Espanya, entre d’altres— o la promoció duta a terme des de Xàtiva és tal vegada insuficient. Oceanía venia de la mà de Traspasos Kultur, Coart-E i el Teatro Español de Madrid. El coautor del projecte juntament amb Vera, José Luis Collado, va estar present en la funció de Xàtiva en un seient de la primera fila. L’obra està dirigida per José Luis Arellano. El dissabte, l’endemà, es representava en el teatre Buero Vallejo de Guadalajara amb totes les localitats esgotades.
Foto: Carlos Hipólito en un moment de l’obra. JOSÉ ALBERTO PUERTAS/TEATRO ESPAÑOL
