- El Gran Teatre ha acollit aquest diumenge la gran cita solidària de la Setmana Santa
- Els músics de la simfònica de la Nova brillen dirigits pel mestre Enrique Marín
AGUSTÍ GARZÓ
Tal vegada des d’aquell recordat El so de les imatges (2017) que la música sacra i la fotografia no havien tingut cap altre espectacle conjunt a l’altura del d’aquest diumenge al Gran Teatre. I és que si bé se n’han fet alguns més entre aquell i el d’ara, aquest Concert Solidari de Setmana Santa d’enguany era ben especial. Darrere dels músics, en una pantalla de la grandària de la de l’enyorat cinema Saetabis, es van succeir unes 350 fotografies del gran documentalista gràfic de les festes i tradicions de Xàtiva: Antoni Marzal. Assegut al seu costat, qui subscriu es sentia com un convidat als Goya a qui havien situat al costat de Berlanga o de Fernán Gómez. Ell, discretament, anava gaudint de la projecció però continuava fent fotos. En fi, com sempre. Pel que fa a la cosa musical, la banda simfònica de la Nova feu el que s’esperava (que no vol dir que siga fàcil). Interpretà amb estima i precisió tant peces de figures mundials com Mozart o Pachelbel com innegociables del repertori sacre espanyol, en especial la suprema Mater mea de Dorado. Però sobretot, l’emotiva El Cachorro, del mestre xativí i intèrpret Rafael Sanz. Tot, dirigit amb rigor i mestratge per Enrique Marín Monfort.
L’acte es va canviar a les 12 de migdia (era, inicialment, a les sis de la vesprada) per què la cavalcada del Ninot infantil es va traslladar a aquest diumenge, i molts dels músics toquen en xarangues. Amb un horari tan matiner i una competència ferotge d’actes, com la mateixa cavalcada —que necessita organitzar-se moltes hores abans i dinar al casal— o la XXI Mitja Marató, a la mateixa hora, fou molt satisfactòria l’assistència: la platea fregava el ple absolut. Van presidir la regidora de Cultura Festiva, Maria Beltran, i el president de la Germandat de Confraries de Xàtiva, Julio Bellver. L’entrada costava tres euros, i la recaptació es destinarà íntegrament a accions benèfiques. Tots dos van fer un discurs des de l’escenari. Beltran va elogiar l’esforç de les confraries i l’aposta per la cultura i per la solidaritat que suposa un concert com el previst. Bellver va destacar la vessant solidària de les confraries, i ressaltà que no es podria entendre una expressió de fe com la Setmana Santa sense tenir en compte eixa aspiració d’ajudar als més necessitats. Feu les presentacions Ximo Mateu Vinaches.
Havia anunciat el director «un viatge espiritual a través de vuit obres emblemàtiques que combinen tradició, devoció i expressivitat […] des de la serenitat clàssica de Mozart fins a la intensitat dramàtica de la música processional espanyola dins d’un relat sonor coherent». Doncs així va ser. Una obertura discreta, com per començar el camí, amb Pavana. La riquesa de la Setmana Santa més expressiva, seguidament, amb Caridad del Guadalquivir i La Madrugá. A continuació, la part més canònica d’un repertori sacre: Ave Verum (sempre Mozart) i Mektub, de Sanmiguel. Per arribar a les emocions en clau local: El Cristo del Cachorro, la bellíssima i reconeixible composició del músic xativí Rafael Sanz Mayor. Després de la seua interpretació, el director convidà a Sanz, qui estava en l’escenari actuant dins de la formació, a saludar. I el xativí va rebre una gran i merescuda ovació com el compositor brillant que és. El Canon de Pachelbel, impactant, donà pas a Mater Mea, partitura indissolublement associada a la Setmana Santa en general i a la de Xàtiva en particular que sempre, sempre emociona. La Nova oferí un bis que el mateix director anuncià de viva veu: una nova peça de Sanz, El Santo Entierro.
Per què fou tan emotiu aquest concert i no sols per la música? Per què els espectadors, simultàniament, gaudiren de la projecció continuada però reposada (un aplaudiment per a Alfredo Sancho, l’editor del material) de centenars d’imatges de la Setmana Santa. Imatges amb eixa particular mirada del mestre Marzal, més anecdòtiques —sovint— que fervoroses. Però sempre belles. Les fotos, que abasten les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, són història de Xàtiva. Quin sentiment veure tanta gent que ha faltat; detectar comerços que ja no existeixen, endevinar quin adult és hui el xiquet o xiqueta que apareix en moltes d’elles o veure com era i també com és encara la Xàtiva de fa trenta o quaranta anys… I gairebé totes en eixe apoteòsic blanc i negre analògic que tanta nostàlgia genera. Una saludable sobredosi de fotografies marzaleres (ja s’ha guanyat l’adjectiu) que feu gaudir a tots. Recordem que també de la mà de Sancho, president del Sepulcre, una selecció de cinquanta fotos integrarà l’exposició que la Germandat dedica a Marzal i que s’inaugurarà el proper 26 de març.
