- El cantautor és net de valencians republicans exiliats a Mèxic i està traduint al valencià el seu repertori
- Ha escrit algunes cançons per a Rubén Blades i actuat amb Sabina i Serrat. Des de fa uns mesos s’ha establert a la ciutat
AGUSTÍ GARZÓ
Ciutat de Mèxic, 1967. Raimon canta en la Casa Regional de València convidat pels republicans espanyols exiliats al país asteca. Entre el públic hi ha un xiquet d’origen valencià que té huit anys i ha acudit al recital amb els seus avis. Eixe xiquet, amb el temps, serà el cantautor panameny Rómulo Castro, autor d’algunes cançons que va popularitzar el mític Rubén Blades i que figuren en tres discos guardonats amb el Grammy llatí. I eixe xiquet, ara un home de 66 anys, viu a Xàtiva, la Xàtiva del Carrer Blanc de Raimon. Un cercle de gairebé seixanta anys.
Gràcies a un amfitrió insuperable, Vicent Gimeno, Rómulo va familiaritzant-se amb la cultura local. Vicent, president de Republicans de Xàtiva, i la seua dona Rosa Micó, els porten (a Rómulo i a la seua esposa, Gina Toro) d’ací cap allà: no paren en torreta. Rómulo ja coneix la Casa Cuesa de Botifarra (ha gravat allí un parell de vídeos); ha gaudit de la Nit d’Estellés en l’acte anual del Parc de Sariers o va assistir al concert tribut a The Beatles en la cloenda de la darrera Fira d’Agost. Ara porta entre mans una tasca de molta alçada: traduir (per a arranjar i cantar) més cançons seues al valencià. Ja en va fer dues fa uns anys. Un gran concert a Xàtiva amb eixe repertori és el seu somni artístic més immediat.
Eixe acostament conscient i progressiu a la València dels seus majors ha pres més de vint anys, en els quals Rómulo agraeix en particular les investigacions sobre la seua saga familiar i l’amistat amb Vicent Gual (Castelló de la Plana), Carmen Agulló i Ramón Juan. «Fou Ramón —explica— qui em va posar en contacte amb l’obra d’Al Tall i de Pep Botifarra». D’eixa amistat i col·laboració, inicialment virtual, va nàixer la sorprenent versió a dues riberes de l’U d’Aielo que es pot veure i sentir en el seu canal de YouTube i que va ser realitzada en 2009.
Amb l’ajuda de Ramón Juan i Blanca Juan Agulló, Rómulo ja té traduïdes un bon grapat de cançons. «Volem que aquestes traduccions resulten poètiques, clar, però que a més a més s’ajusten en mètrica i rima per a cantar-les igual que en castellà», explica el cantautor. «Tres d’aquests temes —afig— ja han estat arranjats i fins i tot gravats: l’art de les teues mans (Travesías, 2003), Tornar (Multiverso, 2019) i Mare ànima (Sep7em, 2024), aquesta última dedicada a sa mare, Adela. Segons Rómulo, la traducció inicial de l’art de les teus mans «la va fer la meua àvia Enriqueta, qui no va perdre mai el seu valencià. Fou poc abans de morir, l’any 1998», explica. La traducció de més cançons hauria d’esperar a 2025. Ja a València, «li vaig demanar al meu bon amic Ramón i a la seua filla Blanca la traducció de deu cançons adiccionals. El projecte està molt avançat. Es tracta dels títols Como rocío, Del tiempo y sus olivos, Donde nos lleve la vida, El Sur que soy, El tío José, El turno de la Esperanza, La Rosa de los Vientos, ¿Quién? i Retorno. «Seria fantàstic poder cantar tot el repertori en valencià ací a Xàtiva, al Gran Teatre per exemple. És un espai que ja conec com espectador i que m’encanta», explica Rómulo. De fet, Vicent Gimeno ja li ha gestionat el contacte amb alguns músics de Xàtiva per anar provant. I com no, Botifarra, que ja coneix sobradament Rómulo, s’ha brindat a cantar amb ell.
L’exilli republicà a França i a Amèrica
Castro és un claríssim exemple de descendent d’eixa diàspora d’espanyols que la Guerra Civil va portar a fugir a França i que en compte de quedar-se allà van marxar a Amèrica; en especial a Mèxic, Argentina i Veneçuela. Allà van refer, com varen poder, les seues vides; vides arrabassades per la criminal repressió franquista. Les històries són de tota mena. I moltes d’elles tenen un final trist: alguns dels exiliats no van conéixer la fi del franquisme. Altres, tot i l’arribada de la democràcia a Espanya, no van tornar fins molts anys després. I uns quants van renunciar a fer-ho: ja no era la seua pàtria. Dècades després, amb la Llei de Memòria Històrica de 2009, podien reclamar la nacionalitat tots aquells descendents dels qui van haver d’abandonar Espanya entre 1936 i 1955. Una petició secundada inicialment per uns 900.000 fills i nets d’aquells expulsats del país. L’han obtingut, aproximadament, uns 400.000, segons dades del Govern d’Espanya. Rómulo Castro és un d’ells. En setembre de 2024, a més a més, va decidir instal·lar-se a València. I, des de fa uns mesos, a Xàtiva.
Les arrels espanyoles (i, concretament, valencianes) de Castro resulten ben evidents. La seua àvia materna era Enriqueta Agut Armer. I el seu avi matern, Rómulo García Salcedo. Enriqueta (Castelló de la Plana, 1912-Mèxic D. F., 1998) fou una mestra feminista i republicana que exercí de secretària de l’Agrupació Femenina d’Izquierda Republicana i de l’Agrupació de Dones Antifeixistes, ja a València, a més de redactora de la revista Pasionaria. Fou mestra en les primeres escoles d’adults i, segons Memòria Valencianista (www.memoriavalencianista.cat) participà de manera activa en les Missions Pedagògiques. Destacà pel seu paper en la delegació valenciana. Com a dona molt compromesa, s’afilià a la FETE i a les Joventuts d’Esquerra Republicana i al Front Popular Femení. Fou una de les oradores més actives de València, fet que li va valdre el sobrenom de la Palometa del Front Popular. Des de 2016, té un carrer a València: «Carrer d’Enriqueta Agut Armer. Mestra».
El marit d’Enriqueta, Rómulo (València, 1904-Mèxic D. F., 1985) era membre del Sindicat d’Arquitectura i Enginyeria de la UGT, del qual va ser president. Afiliat al Partit Comunista a València, també fou el fundador de la Secció Valenciana de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Era enginyer industrial, formació que el va portar a ser director de la prestigiosa Alpha Printer, empresa dedicada a la industrialització de procediments per a l’exportació de fruites, especialment cítrics, i enginyer cap de la coneguda Cros, S.A. de fabricació d’àcids, superfosfats i productes químics.
Finalitzada la guerra i perseguits per la repressió franquista, Enriqueta i Rómulo es van exiliar a França. Ella estava embarassada quan van travessar els Pirineus a peu. En Grenoble va nàixer Adela García Agut, mare del futur cantautor. També va travessar la frontera francesa, per una ruta alterna, un germà d’Enriqueta, el conegut artista plàstic José Agut Armer. Les dones, els xiquets i els ancians van creuar primer. Enriqueta, amb el suport d’una família obrera de Perpignan, va aconseguir esquivar a la gendarmeria i va prosseguir viatge a Grenoble, on residia la seua cunyada, Ketty. Ròmul i José no van tindre tanta sort quan van creuar els homes: van ser internats en el camp de concentració d’Argeles-sur-mer, on van romandre reclosos en condicions infames durant alguns mesos. Després de complicades gestions familiars i polítiques, amb l’ajuda de la Junta de Cultura Espanyola a París van poder traslladar-se a Amèrica. El 24 de maig de 1939, tots quatre van embarcar en el vapor Sinaia des del port de Sète, prop de Montpeller, rumb a Mèxic. Aquest èxode fou possible gràcies al president mexicà, Lázaro Cárdenas. Van arribar a Veracruz el 13 de juny.
José Agut Armer (Castelló de la Plana, 1910-Mèxic DF, 1984) fou un reconegut pintor, escultor, decorador i escenògraf cinematogràfic. Va participar activament en la Revolució d’Astúries (1934). Ja en la guerra, com a capità en el bàndol republicà, va participar en la defensa de Madrid, en els fronts de Terol i l’Ebre i en la Batalla de Levante, on caigué greument ferit. Rebé la Medalla del Valor, la màxima condecoració militar del govern republicà. Amb la desfeta del front de Catalunya, en 1939, va haver de fugir a França.
Mentrestant, Enriqueta Amer Pons i José Agut Hernández, pares d’Enriqueta i José, sogres de Rómulo i avis de la xiqueta nascuda a França s’havien quedat a Espanya. Ella fou empresonada pel seu activisme d’esquerres, junt amb una altra de les seues filles, Luisa. Ell, maçó i militant d’Esquerra Republicana, va ser despullat dels seus havers i es refugià a Carcaixent. Havien gestionat abans el Café i Hotel Suizo, un famós establiment de Castelló de la Plana freqüentat per la intel·lectualitat local de l’època. Després es traslladaren a València, on José es dedicà a la comercialització de taronges. Quan Enriqueta Amer fou absolta emigrà a Mèxic per a reunir-se amb els seus fills exiliats. Alguns anys després va seguir les seues passes el mateix José Agut, pare.
D’Espanya, en canvi, no va poder escapar un cosí de Rómulo García: el també artista plàstic Enrique García Carrilero (València, 1900-Madrid, 1989). Militant de la UGT en Sòria i president de la Casa del Pueblo d’aquest municipi, on havia arribat per exercir de professor en l’Escola d’Arts i Oficis, fou dels primers condemnats a mort del colp d’estat del 36. Se li va commutar la pena capital per dotze anys de presó, dels quuals va complir deu: de 1936 a 1946, segons dades de la Fundación Pablo Iglesias. Ja amb una certa edat, 56 anys, es va poder establir a Madrid i encara va assolir una carrera pictòrica rellevant com a autor (membre del Grupo Velázquez) i acadèmic: fou membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de San Carlos de Valencia. En els últims anys de la dictadura va participar en gestions clandestines per reorganitzar el socialisme a Sòria, resultat de les quals fou la constitució de l’agrupació local del PSOE el 9 de juny de 1976. Va morir el dia 11 de gener de 1989.
Adela, la mare del cantautor, va créixer al Mèxic solidari amb la II República Espanyola. Va conéixer en la universitat al jove panameny Nils Castro, amb qui es va casar en 1958. Ella, estudiant d’Història; ell de Filosofia i Lletres, van marxar a Cuba en 1961, junt amb els seus fills Rómulo, Ligia i Adela, per a col·laborar com a professors universitaris amb la jove Revolució cubana. I en 1977 van emigrar al Panamà de Nils, per a sumar-se a les tasques nacionalistes de la recuperació de la sobirania panamenya sobre el Canal de Panamà.
Històrics concerts amb Sabina i Serrat
Cantautor panameny, espanyol, mexicà i cubà, Rómulo Castro és compositor d’una extensa obra musical en la qual destaca el seu treball amb el teclista i productor Luis Thomas i el grup Tuira, amb els que ha editat els àlbums Herencia (1997), Amor a medias (1999), Travesías (2003), Intermedio (2009), Multiverso (2019), Identidad (2023) i Sep7em (2024). Ha col·laborat amb el célebre músic panameny Rubén Blades en els discos La Rosa de los Vientos (Premi Grammy 1996), Tiempos (Premi Grammy 1999) i Son de Panamá (Premi Grammy 2015), amb els temes La Rosa de los Vientos, (Hay un) supermercado en el semáforo, Encrucijada (Tiempo de encrucijadas), Tú y mi ciudad (Mi tierra y tú), El Puente del Mundo i Otra canción de amor. Dos més de les seues cançons formen part de l’antologia The Rough Guide to the Music of Central America, del World Music Network (Londres, 2001). En 2006 va publicar el llibre-disc Palabra decantada, que incorpora els textos i les històries de 48 de les seues cançons.
Rómulo Castro (sols o amb el grup Tuira) ha cantat a Panamà, Mèxic, Cuba, República Dominicana, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Estats Units, Espanya, Brasil, Israel, Algèria, Nova Zelanda, Uruguai i Argentina. I ha compartit escenari amb artistes com Daniel Viglietti, Javier Ruibal, Guillermo Anderson, Danilo Pérez, Vicente Feliú i Rubén Blades (autor, aquest últim, de les conegudes Pedro Navaja, Decisiones… entre d’altres). Però altres dos noms destaquen dins d’eixa trajectòria: Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina. Rómulo fou teloner dels concerts de debut en Panamà d’ambdós cantautors espanyols: en 1999, el de Serrat. I en 2015, el de Joaquín Sabina. Resulta sorprenent que tot i ser uns artistes ja molt reeixits en Amèrica, ni Serrat ni Sabina havien cantat en directe en Panamà fins eixe moment. El primer ho feu amb 56 anys. I Sabina, amb 66. Tant l’un com l’altre van ser dos dels esdeveniments musicals més rellevants en la història recent del país.
Del concert de Sabina en el colossal teatre Anayansi, de la Ciutat de Panamà, el diari La Prensa digué: «Había una vieja deuda, de ambas vías; existía una necesidad, entre las partes, ya que el trovador español nunca se había presentado en el istmo y sus fanáticos nacionales nunca lo habían visto en directo en suelo patrio […] La noche fabulosa comenzó con un notable talento nuestro: Rómulo Castro y el grupo Tuira, quienes demostraron su estirpe con un repertorio breve, pero completo de su amplia trayectoria. Un dato curioso […] antes que abriera el telón, ingresó al teatro, como un espectador más, Miguel Bosé, nacido en Panamá y donde tiene residencia». Pel que fa a la memorable actuació de Serrat, fou dins la gira americana de Sombras de la China, del 13 de gener al 5 de març de 1999, per diversos escenaris de Centreamèrica i el Carib. La vetllada panamenya posterior al concert va permetre l’encontre de Rómulo amb Serrat i Blades.
«Arribe a la terreta —assenyala Rómulo—amb el propòsit confés de dedicar aquesta fase madura de la meua obra artística a conrear la memòria de la meua estirp valenciana, endinsant-me tant en els sabers musicals locals que aspire a aprendre del meu amic Botifarra, com en l’obra musical de Raimon i la poesia d’Ibn Hazm, Ausiàs March i Vicent Estellés, per exemple. El temps dirà… Però, de moment, ací estic entre vosaltres», conclou.
