Dissabte: Desperta la història i assaboreix la cuina local

Comença el teu cap de setmana matinejant per a aprofitar al màxim l’accés gratuït al Castell de Xàtiva, una de les grans fortaleses de la Comunitat Valenciana i símbol indiscutible de la ciutat. El conjunt, format pel Castell Menor i el Castell Major units per una muralla, et permetrà descobrir a peu de castell enclavaments tan fascinants com les seues muralles i torres defensives, l’històric accés de la Porta Ferrissa, la Plaça d’Armes al cor del recinte, o la medieval Capella de Sant Jordi.

Durant la passejada també topetaràs amb l’antiga presó, els aljubs i restes arqueològiques que narren la vida quotidiana d’antany, a més de gaudir de jardins i miradors exteriors amb panoràmiques impressionants de la comarca. De baixada, a la Costa del Castell, no oblides contemplar joies patrimonials com la Nevera, la Cova de les Gotetes, el Bellveret i la Torre del Sol.

Després d’una matí d’exploració, res millor que fer una parada en el camí per a recarregar forces. La ciutat ha preparat una àmplia i suculenta oferta gastronòmica per a aquest cap de setmana: dinar i sopar als seus restaurants locals et permetrà submergir-te en els sabors autèntics de la terra, combinant tradició i producte de qualitat ideal per a gaudir en bona companyia.

A la vesprada, aprofita per a moure’t còmodament gràcies a la gratuïtat del tren turístic, que eixirà des de la Tourist Info o Oficina de Turisme en horari de matí (de 10.00 a 14.00 h) i de vesprada (de 16.00 a 18.00 h) —recorda que l’accés és per ordre d’arribada sense reserva prèvia fins a completar aforament—. Aquest trajecte et portarà directament a descobrir els racons urbans i museus municipals que participen en la festa cultural de la ciutat.

Diumenge: Arquitectura d’Open House i museus imprescindibles

El diumenge comença amb un matí cultural ben complet a partir de les 13.00 hores, hora en què tornarà a rodar el tren turístic des de l’Oficina de Turisme. La teua ruta ha de continuar obligatòriament pels espais museístics de la localitat, amb entrada lliure durant aquest cap de setmana:

• Al Museu de l’Ensenyament trobaràs el símbol més icònic de la ciutat: el quadre de Felip V col·locat cap per avall, penjat així en represàlia perquè el monarca borbònic va anul·lar els furs valencians i va manar incendiar Xàtiva durant la Guerra de Successió. Podràs admirar també obres de José de Ribera (El Españoleto), una col·lecció pictòrica del Prado i un ric llegat històric i religiós.

• Al Museu Arqueològic t’espera La Pila de l’Almodí, una magnífica peça del segle XI tallada en màrmol rosa amb relleus de músics i figures humanes considerada una autèntica joia de l’escultura islàmica, a més de restes de la Cova Negra, l’època ibèrica, romana, visigoda i islàmica.

A més a més, durant tot el cap de setmana Xàtiva participa com a Municipi Convidat d’Open House Valencia, oferint visites guiades gratuïtes a un total de nou edificis patrimonials i rutes urbanes (recorda aconseguir prèviament el Carnet OHV o formalitzar les inscripcions requerides per a determinades activitats).

Per a tancar el cap de setmana amb un bon sabor de boca, tria un dels acollidors locals de la restauració xativina per a gaudir d’un sopar memorable abans de tornar a casa. Gastronomia, arquitectura, història i oci lliure s’alien en una escapada que no et pots perdre!

La entrada Guia d’escapada: Celebra el Dia Internacional del Turisme entre història, arquitectura i bona gastronomia a Xàtiva aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

AGUSTÍ GARZÓ

Ciutat de Mèxic, 1967. Raimon canta en la Casa Regional de València convidat pels republicans espanyols exiliats al país asteca. Entre el públic hi ha un xiquet d’origen valencià que té huit anys i ha acudit al recital amb els seus avis. Eixe xiquet, amb el temps, serà el cantautor panameny Rómulo Castro, autor d’algunes cançons que va popularitzar el mític Rubén Blades i que figuren en tres discos guardonats amb el Grammy llatí. I eixe xiquet, ara un home de 66 anys, viu a Xàtiva, la Xàtiva del Carrer Blanc de Raimon. Un cercle de gairebé seixanta anys.

Gràcies a un amfitrió insuperable, Vicent Gimeno, Rómulo va familiaritzant-se amb la cultura local. Vicent, president de Republicans de Xàtiva, i la seua dona Rosa Micó, els porten (a Rómulo i a la seua esposa, Gina Toro) d’ací cap allà: no paren en torreta. Rómulo ja coneix la Casa Cuesa de Botifarra (ha gravat allí un parell de vídeos); ha gaudit de la Nit d’Estellés en l’acte anual del Parc de Sariers o va assistir al concert tribut a The Beatles en la cloenda de la darrera Fira d’Agost. Ara porta entre mans una tasca de molta alçada: traduir (per a arranjar i cantar) més cançons seues al valencià. Ja en va fer dues fa uns anys. Un gran concert a Xàtiva amb eixe repertori és el seu somni artístic més immediat.

Eixe acostament conscient i progressiu a la València dels seus majors ha pres més de vint anys, en els quals Rómulo agraeix en particular les investigacions sobre la seua saga familiar i l’amistat amb Vicent Gual (Castelló de la Plana), Carmen Agulló i Ramón Juan. «Fou Ramón —explica— qui em va posar en contacte amb l’obra d’Al Tall i de Pep Botifarra». D’eixa amistat i col·laboració, inicialment virtual, va nàixer la sorprenent versió a dues riberes de l’U d’Aielo que es pot veure i sentir en el seu canal de YouTube i que va ser realitzada en 2009.

Amb l’ajuda de Ramón Juan i Blanca Juan Agulló, Rómulo ja té traduïdes un bon grapat de cançons. «Volem que aquestes traduccions resulten poètiques, clar, però que a més a més s’ajusten en mètrica i rima per a cantar-les igual que en castellà», explica el cantautor. «Tres d’aquests temes —afig— ja han estat arranjats i fins i tot gravats: l’art de les teues mans (Travesías, 2003), Tornar (Multiverso, 2019) i Mare ànima (Sep7em, 2024), aquesta última dedicada a sa mare, Adela. Segons Rómulo, la traducció inicial de l’art de les teus mans «la va fer la meua àvia Enriqueta, qui no va perdre mai el seu valencià. Fou poc abans de morir, l’any 1998», explica. La traducció de més cançons hauria d’esperar a 2025. Ja a València, «li vaig demanar al meu bon amic Ramón i a la seua filla Blanca la traducció de deu cançons adiccionals. El projecte està molt avançat. Es tracta dels títols Como rocío, Del tiempo y sus olivos, Donde nos lleve la vida, El Sur que soy, El tío José, El turno de la Esperanza, La Rosa de los Vientos, ¿Quién? i Retorno. «Seria fantàstic poder cantar tot el repertori en valencià ací a Xàtiva, al Gran Teatre per exemple. És un espai que ja conec com espectador i que m’encanta», explica Rómulo. De fet, Vicent Gimeno ja li ha gestionat el contacte amb alguns músics de Xàtiva per anar provant. I com no, Botifarra, que ja coneix sobradament Rómulo, s’ha brindat a cantar amb ell.

L’exilli republicà a França i a Amèrica

Castro és un claríssim exemple de descendent d’eixa diàspora d’espanyols que la Guerra Civil va portar a fugir a França i que en compte de quedar-se allà van marxar a Amèrica; en especial a Mèxic, Argentina i Veneçuela. Allà van refer, com varen poder, les seues vides; vides arrabassades per la criminal repressió franquista. Les històries són de tota mena. I moltes d’elles tenen un final trist: alguns dels exiliats no van conéixer la fi del franquisme. Altres, tot i l’arribada de la democràcia a Espanya, no van tornar fins molts anys després. I uns quants van renunciar a fer-ho: ja no era la seua pàtria. Dècades després, amb la Llei de Memòria Històrica de 2009, podien reclamar la nacionalitat tots aquells descendents dels qui van haver d’abandonar Espanya entre 1936 i 1955. Una petició secundada inicialment per uns 900.000 fills i nets d’aquells expulsats del país. L’han obtingut, aproximadament, uns 400.000, segons dades del Govern d’Espanya. Rómulo Castro és un d’ells. En setembre de 2024, a més a més, va decidir instal·lar-se a València. I, des de fa uns mesos, a Xàtiva.

Les arrels espanyoles (i, concretament, valencianes) de Castro resulten ben evidents. La seua àvia materna era Enriqueta Agut Armer. I el seu avi matern, Rómulo García Salcedo. Enriqueta (Castelló de la Plana, 1912-Mèxic D. F., 1998) fou una mestra feminista i republicana que exercí de secretària de l’Agrupació Femenina d’Izquierda Republicana i de l’Agrupació de Dones Antifeixistes, ja a València, a més de redactora de la revista Pasionaria. Fou mestra en les primeres escoles d’adults i, segons Memòria Valencianista (www.memoriavalencianista.cat) participà de manera activa en les Missions Pedagògiques. Destacà pel seu paper en la delegació valenciana. Com a dona molt compromesa, s’afilià a la FETE i a les Joventuts d’Esquerra Republicana i al Front Popular Femení. Fou una de les oradores més actives de València, fet que li va valdre el sobrenom de la Palometa del Front Popular. Des de 2016, té un carrer a València: «Carrer d’Enriqueta Agut Armer. Mestra».

El marit d’Enriqueta, Rómulo (València, 1904-Mèxic D. F., 1985) era membre del Sindicat d’Arquitectura i Enginyeria de la UGT, del qual va ser president. Afiliat al Partit Comunista a València, també fou el fundador de la Secció Valenciana de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Era enginyer industrial, formació que el va portar a ser director de la prestigiosa Alpha Printer, empresa dedicada a la industrialització de procediments per a l’exportació de fruites, especialment cítrics, i enginyer cap de la coneguda Cros, S.A. de fabricació d’àcids, superfosfats i productes químics.

Finalitzada la guerra i perseguits per la repressió franquista, Enriqueta i Rómulo es van exiliar a França. Ella estava embarassada quan van travessar els Pirineus a peu. En Grenoble va nàixer Adela García Agut, mare del futur cantautor. També va travessar la frontera francesa, per una ruta alterna, un germà d’Enriqueta, el conegut artista plàstic José Agut Armer. Les dones, els xiquets i els ancians van creuar primer. Enriqueta, amb el suport d’una família obrera de Perpignan, va aconseguir esquivar a la gendarmeria i va prosseguir viatge a Grenoble, on residia la seua cunyada, Ketty. Ròmul i José no van tindre tanta sort quan van creuar els homes: van ser internats en el camp de concentració d’Argeles-sur-mer, on van romandre reclosos en condicions infames durant alguns mesos. Després de complicades gestions familiars i polítiques, amb l’ajuda de la Junta de Cultura Espanyola a París van poder traslladar-se a Amèrica. El 24 de maig de 1939, tots quatre van embarcar en el vapor Sinaia des del port de Sète, prop de Montpeller, rumb a Mèxic. Aquest èxode fou possible gràcies al president mexicà, Lázaro Cárdenas. Van arribar a Veracruz el 13 de juny.

José Agut Armer (Castelló de la Plana, 1910-Mèxic DF, 1984) fou un reconegut pintor, escultor, decorador i escenògraf cinematogràfic. Va participar activament en la Revolució d’Astúries (1934). Ja en la guerra, com a capità en el bàndol republicà, va participar en la defensa de Madrid, en els fronts de Terol i l’Ebre i en la Batalla de Levante, on caigué greument ferit. Rebé la Medalla del Valor, la màxima condecoració militar del govern republicà. Amb la desfeta del front de Catalunya, en 1939, va haver de fugir a França.

Mentrestant, Enriqueta Amer Pons i José Agut Hernández, pares d’Enriqueta i José, sogres de Rómulo i avis de la xiqueta nascuda a França s’havien quedat a Espanya. Ella fou empresonada pel seu activisme d’esquerres, junt amb una altra de les seues filles, Luisa. Ell, maçó i militant d’Esquerra Republicana, va ser despullat dels seus havers i es refugià a Carcaixent. Havien gestionat abans el Café i Hotel Suizo, un famós establiment de Castelló de la Plana freqüentat per la intel·lectualitat local de l’època. Després es traslladaren a València, on José es dedicà a la comercialització de taronges. Quan Enriqueta Amer fou absolta emigrà a Mèxic per a reunir-se amb els seus fills exiliats. Alguns anys després va seguir les seues passes el mateix José Agut, pare.

D’Espanya, en canvi, no va poder escapar un cosí de Rómulo García: el també artista plàstic Enrique García Carrilero (València, 1900-Madrid, 1989). Militant de la UGT en Sòria i president de la Casa del Pueblo d’aquest municipi, on havia arribat per exercir de professor en l’Escola d’Arts i Oficis, fou dels primers condemnats a mort del colp d’estat del 36. Se li va commutar la pena capital per dotze anys de presó, dels quuals va complir deu: de 1936 a 1946, segons dades de la Fundación Pablo Iglesias. Ja amb una certa edat, 56 anys, es va poder establir a Madrid i encara va assolir una carrera pictòrica rellevant com a autor (membre del Grupo Velázquez) i acadèmic: fou membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de San Carlos de Valencia. En els últims anys de la dictadura va participar en gestions clandestines per reorganitzar el socialisme a Sòria, resultat de les quals fou la constitució de l’agrupació local del PSOE el 9 de juny de 1976. Va morir el dia 11 de gener de 1989.

Adela, la mare del cantautor, va créixer al Mèxic solidari amb la II República Espanyola. Va conéixer en la universitat al jove panameny Nils Castro, amb qui es va casar en 1958. Ella, estudiant d’Història; ell de Filosofia i Lletres, van marxar a Cuba en 1961, junt amb els seus fills Rómulo, Ligia i Adela, per a col·laborar com a professors universitaris amb la jove Revolució cubana. I en 1977 van emigrar al Panamà de Nils, per a sumar-se a les tasques nacionalistes de la recuperació de la sobirania panamenya sobre el Canal de Panamà.

Històrics concerts amb Sabina i Serrat

Cantautor panameny, espanyol, mexicà i cubà, Rómulo Castro és compositor d’una extensa obra musical en la qual destaca el seu treball amb el teclista i productor Luis Thomas i el grup Tuira, amb els que ha editat els àlbums Herencia (1997), Amor a medias (1999), Travesías (2003), Intermedio (2009), Multiverso (2019), Identidad (2023) i Sep7em (2024). Ha col·laborat amb el célebre músic panameny Rubén Blades en els discos La Rosa de los Vientos (Premi Grammy 1996), Tiempos (Premi Grammy 1999) i Son de Panamá (Premi Grammy 2015), amb els temes La Rosa de los Vientos, (Hay un) supermercado en el semáforo, Encrucijada (Tiempo de encrucijadas), Tú y mi ciudad (Mi tierra y tú), El Puente del Mundo i Otra canción de amor. Dos més de les seues cançons formen part de l’antologia The Rough Guide to the Music of Central America, del World Music Network (Londres, 2001). En 2006 va publicar el llibre-disc Palabra decantada, que incorpora els textos i les històries de 48 de les seues cançons.

Rómulo Castro (sols o amb el grup Tuira) ha cantat a Panamà, Mèxic, Cuba, República Dominicana, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Estats Units, Espanya, Brasil, Israel, Algèria, Nova Zelanda, Uruguai i Argentina. I ha compartit escenari amb artistes com Daniel Viglietti, Javier Ruibal, Guillermo Anderson, Danilo Pérez, Vicente Feliú i Rubén Blades (autor, aquest últim, de les conegudes Pedro Navaja, Decisiones… entre d’altres). Però altres dos noms destaquen dins d’eixa trajectòria: Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina. Rómulo fou teloner dels concerts de debut en Panamà d’ambdós cantautors espanyols: en 1999, el de Serrat. I en 2015, el de Joaquín Sabina. Resulta sorprenent que tot i ser uns artistes ja molt reeixits en Amèrica, ni Serrat ni Sabina havien cantat en directe en Panamà fins eixe moment. El primer ho feu amb 56 anys. I Sabina, amb 66. Tant l’un com l’altre van ser dos dels esdeveniments musicals més rellevants en la història recent del país.

Del concert de Sabina en el colossal teatre Anayansi, de la Ciutat de Panamà, el diari La Prensa digué: «Había una vieja deuda, de ambas vías; existía una necesidad, entre las partes, ya que el trovador español nunca se había presentado en el istmo y sus fanáticos nacionales nunca lo habían visto en directo en suelo patrio […] La noche fabulosa comenzó con un notable talento nuestro: Rómulo Castro y el grupo Tuira, quienes demostraron su estirpe con un repertorio breve, pero completo de su amplia trayectoria. Un dato curioso […] antes que abriera el telón, ingresó al teatro, como un espectador más, Miguel Bosé, nacido en Panamá y donde tiene residencia». Pel que fa a la memorable actuació de Serrat, fou dins la gira americana de Sombras de la China, del 13 de gener al 5 de març de 1999, per diversos escenaris de Centreamèrica i el Carib. La vetllada panamenya posterior al concert va permetre l’encontre de Rómulo amb Serrat i Blades.

«Arribe a la terreta —assenyala Rómulo—amb el propòsit confés de dedicar aquesta fase madura de la meua obra artística a conrear la memòria de la meua estirp valenciana, endinsant-me tant en els sabers musicals locals que aspire a aprendre del meu amic Botifarra, com en l’obra musical de Raimon i la poesia d’Ibn Hazm, Ausiàs March i Vicent Estellés, per exemple. El temps dirà… Però, de moment, ací estic entre vosaltres», conclou.

La entrada De Panamà a Xàtiva: la travessia musical de Rómulo Castro aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Casa l’Abuela compleix 75 anys. I ho fa ni més ni menys que amb la segona generació (Pepe Reig) encara al capdavant i amb Ricardo Reig Insa, net dels fundadors, en la gerència. El restaurant va iniciar el seu recorregut al carrer de la Reina de Xàtiva en 1950, de la mà del matrimoni format per María Pastor Ferri i Manuel Reig Sanchis, naturals d’Ontinyent i Albaida.

Aquest aniversari de 2025 té una indiscutible solera ja que Casa l’Abuela celebra tres quarts de segle en mans de la mateixa família fundadora, amb el mateix nom i en idèntic emplaçament. A més d’amb la mateixa aspiració culinària i amb un mateix plat estrela, l’arròs al forn. En el local presumeixen de cuinar aquest suculent guisat tots els dies de l’any que Casa l’Abuela obri les seues portes. Sense excepció. L’encàrrec pot ser una cassola xicoteta o una gran fins per a quinze o vint persones. Encara que no sols d’arròs al forn pot presumir Casa l’Abuela. La seua carta està atenta als productes de proximitat així com les carns i el peix de qualitat. I en les postres solen estar presents altres dos preparacions autòctones, la monjàvena o l’arnadí.

Casa l’Abuela pensa festejar els seus 75 anys amb una publicació: una revista els exemplars de la qual es regalaran en el local. La publicació reflectirà la història del restaurant, rica en anècdotes i curiositats perquè per Casa l’Abuela ha passat tota Xàtiva i milers i milers de clients de tot arreu; de valencians del poble del costat fins a una excursió de noruecs; de madrilenys curiosos de l’arròs enfornat a andalusos expectants davant aquesta preparació…

Casa l’Abuela té dos etapes. Des de 1950 fins a finals dels anys seixanta, va ser una casa de menjars d’ambient molt casolà i celler que dispensava vi a granel. La clientela del restaurant era, majoritàriament, la formada per treballadors de la zona perquè el carrer era poc menys que el polígon industrial de Xàtiva: un espai replet de tallers professionals (mecànics, carrossers, fusters…). Hi havia molt a prop dues licoreres, dos molins d’arròs i una fàbrica de sabó. També era el lloc preferit dels ferroviaris, de quan Xàtiva era punt de proveïment per a les últimes màquines de vapor. Manuel Reig va morir en 1960. En 1967, un dels tres fills, Manolo, assumeix la direcció de la cuina i actualitza la carta. A més, el local es modernitza i adopta l’estètica sesentera de l’època. María, que havia continuat ajudant en els fogons, es jubilaria en 1988. Abans, el 1982, la família decideix fer un pas molt important: reformar el local per a refer-lo amb l’estil anterior. Es recupera l’aspecte original de la casa, del segle XIX, encara que millorat amb una decoració costumista, bigues de fusta a la vista, taulell… Un altre dels nets de María, José Reig, va ser el cuiner titular de la casa de 1997 fins a 2015.

La entrada El restaurant Casa l’Abuela de Xàtiva compleix 75 anys aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Un problema en aumento

El detective Quilis confirma lo que muchos empresarios ya temen: los casos de bajas fingidas se han disparado. «En el último año, hemos recibido un número significativamente mayor de solicitudes para investigar este tipo de absentismo», comenta. Las consecuencias, explica, van mucho más allá del coste salarial. La pérdida de productividad, los gastos de formación para el personal sustituto y la pérdida de oportunidades son solo algunos de los efectos secundarios que merman la economía de las empresas.

¿Cómo se contrata una investigación?

Para quienes sospechan de una situación de este tipo, el proceso es sencillo y discreto. Según Quilis, el primer paso es contactar con la agencia y exponer brevemente el problema. Esto se puede hacer llamando al teléfono 600 44 55 44 o enviando un correo electrónico a admin@detektibe.com. «Ofrecemos una consulta inicial sin compromiso para asesorar al cliente de la mejor manera», añade el detective.

El trabajo de DeteKtiBe ® culmina en un informe de investigación detallado que documenta todo lo observado durante el servicio. Para respaldar las conclusiones, el informe se complementa con fotografías y/o vídeos.

Garantía y validez legal

Un punto crucial es la validez de las pruebas. Marcos Quilis subraya que DeteKtiBe ® opera con todas las habilitaciones y licencias necesarias del Ministerio del Interior, inscrita en el Registro Nacional de Seguridad Privada (RNSP) con el número 11.656. «Respetamos en todas nuestras investigaciones los derechos fundamentales de las personas investigadas», asegura Quilis, garantizando que sus pruebas sean objetivas, veraces y válidas legalmente.

En caso de que el informe de investigación termine en los juzgados o tribunales de justicia, el detective responsable está preparado para ratificar de manera objetiva el contenido del informe, dando así un valor legal innegable a la investigación. De esta forma, DeteKtiBe ® se posiciona como una herramienta clave para aquellos que buscan la verdad y la justicia en el ámbito laboral.

La entrada Ojos que no ven: la verdad detrás de las bajas laborales fingidas aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Les bicicletes i patinets continuen sent el quart tipus vehicle que més accidents laborals de trànsit amb baixa produeixen per darrere d’automòbils, motocicletes i vehicles lleugers de càrrega o de passatgers. En nou anys el nombre d’accidents laborals de trànsit amb baixa amb aquesta mena de vehicles s’ha incrementat un 208’7%, passant de 1.537 accidents en 2016 a 4.745 l’any 2024 (amb un total de 27.048 accidents laborals amb baixa esdevinguts en el període estudiat).

Són dades extretes de l’estudi realitzat des del Servei d’Activitats Preventives de Riscos Laborals de la mútua Umivale Activa amb motiu de la Setmana Europea de la Mobilitat.

Els accidents de treball amb baixa amb aquesta mena de vehicles han suposat un total d’1.427.691 dies perduts en aquests nou anys, incrementant-se un 263’37% el total de dies perduts en 2024 respecte a 2016.

Els accidents amb motocicletes ascendeixen a 124.606 en els últims nou anys

L’estudi també analitza els accidents laborals de trànsit amb baixa amb motocicletes, velomotores i escúteres, el segon tipus de vehicle amb més sinistralitat laboral. Amb un total de 124.606 accidents amb baixa en el període estudiat (un 20’8% del total d’accidents laborals de trànsit), han suposat un total de 7.408.271 dies perduts, amb un increment del 16’6% respecte a 2016.

Les motocicletes són el tercer tipus de vehicle amb més morts en accident laboral de trànsit (un 15’3% del total dels morts en accidents de trànsit laborals). De mitjana 32 persones moren a l’any en accident laboral de trànsit amb motocicletes, produint-se a més 333 accidents catalogats com a greus o molt greus anualment amb aquests vehicles.

Perfil de l’accident

El gruix d’aquesta mena d’accidents laborals continua produint-se en els trajectes d’anada o volta del treball. De fet, el 89,7% dels accidents laborals de trànsit amb bicicletes i patinets a Espanya es produeixen in itinere, enfront del 10,3% de sinistres que se succeeixen durant la jornada laboral. Si parlem d’accidents amb motocicletes eixe percentatge se situa en el 62’5% enfront del 37’5% dels accidents en jornada.

Per gènere són els homes els que pateixen el gruix dels accidents amb bicicletes i patinets a Espanya, amb un 63% respecte al 37% de dones. En el cas de motocicletes eixe percentatge ascendeix al 79’9% d’homes, enfront del 20’2% de dones.

El sector serveis de menjars i begudes segueix al capdavant en sinistralitat amb aquesta mena de vehicles, aglutinant el 27% dels accidents laborals de trànsit ambmotocicletes, velomotores i escúteres i el 17’3% dels accidents laborals de trànsit amb bicicletes i patinets.

Des de la mútua Umivale Activa, José Luis Cebrián, coordinador del Servei d’Activitats Preventives, destaca la necessitat de realitzar campanyes preventives posant el focus en els usuaris més vulnerables, els vianants, usuaris de patinets, ciclistes i motociclistes, «els qui tenen major risc de patir danys greus en un accident de trànsit».

Les principals causes de accidentabilidad en motoristes són les eixides de via «el tipus de sinistre més comú en vies interurbanes», col·lisions laterals i frontals i els abastos. Pel que respecta a ciclistes, «la col·lisió per darrere és l’accident més freqüent amb aquesta mena de vehicles i el que més es registra en zones urbanes».

Foto de Marek Rucinski en Unsplash

La entrada Els accidents laborals de trànsit amb bicicletes i patinets s’han incrementat un 208% en nou anys aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

JAVIER PÉREZ FERRI

Fa vint anys que va tancar. Però ara en fa cinquanta (1975) que es va inaugurar i va situar Xàtiva en el punt més alt de l’exhibició cinematogràfica amb una colossal sala de gairebé mil butaques i uns accessos de primeríssim nivell. Era el Saetabis, enyorat cinema xativí com enyorats són l’Avenida, el Gran Teatro, el Terraza Alameda i fins i tot el modest Vernisa o, més enrere en el temps, el Setabense, el Violeta o l’Españoleto. Va arribar a tancar una primera vegada, al voltant de 1995. Però el va comprar l’empresari José Ramón Gascó, qui en 1997 reobrí els dos Saetabis: la sala gran i el Saetabis 2, tots dos amb el nom d’Alucine. Els Alucine encara funcionen en Sagunt, lloc originari de l’empresa de Gascó. En 2005, va tancar el de Xàtiva; el vell Saetabis. Hui, el seu lloc l’ocupa un supermercat de la cadena Consum.

El Saetabis fou la sala de cinema més important de Xàtiva. S’inaugurà en el mes d’octubre de 1975. Diverses generacions no paren de recordar-la en xarxes socials; esmentant les importants pel·lícules que van poder veure: Los Santos Inocentes, Titanic, El Rey León, Furtivos, Cazafantasmas, Yo te saludo, María; Apocalipsis Now, El Padrino III, El Club de los Poetas Muertos, El último emperador, Instinto básico, Ghost, Forrest Gump, Pretty Woman, Volver a empezar, Terminator, Amadeus… Lorenzo García —fill d’un dels promotors i director de l’hotel Vernisa— ens mostra fotos tant de l’interior com de la seua façana i ens conta detalladament els orígens. De totes maneres, com que formava part d’un gran projecte global (edifici residencial, més un hotel en les dues primeres plantes), el Saetabis ben a prop va estar de ser, en realitat, una sala de festes o una discoteca del mateix hotel. La promotora va ser Promogar, SL (Promociones Mompó y García). El primer, un distribuïdor de cinema d’Ontinyent, i els segons, uns coneguts constructors de Xàtiva, els germans García Gozálbez.

Situat en l’encreuament del carrer Acadèmic Maravall amb Baixada del Carme, va tindre un cost de dotze milions de les antigues pessetes (72.000 euros); pressupost que es va incrementar per la complicada orografia del solar. Disposava d’un ampli espai per a totes les seues dependències: un enorme vestíbul on es podien contemplar els cartells de les futures estrenes, una cafeteria, una zona de projecció còmoda per als professionals i unes eixides d’emergència com mai s’havia vist. Es van habilitar dues taquilles per a minvar les temudes cues. En total, un espai a banda de la sala d’una extensió de 165 metres quadrats.

Pel que fa al pati de butaques, fregava les mil localitats i comptava amb set portes d’accés per evitar aglomeracions a l’eixida. Era més ample que llarg, i la disposició dels seients era lleugerament corbada. Aquest disseny li donava un formidable aspecte d’auditori. Tenia una impressionant pantalla panoràmica perfecta per a les produccions en Cinemascope. I disposava del Dolby Stereo, una nova tecnologia que convertia en immersiva l’experiència dins la sala amb un so que els espectadors rebien des de diversos punts. Era una sala dissenyada a la mida de les més luxoses de les capitals, i amb la qual pretenien fidelitzar els espectadors locals que, per veure una gran producció de l’època, optaven per anar-se’n a València. A més a més, la gerència del Saetabis tenia la intenció d’estrenar al mateix temps que en el cap i casal alguna de les pel·lícules, cosa que fins al moment rarament ocorria —no com ara— per què les còpies de cada film eren molt poques i les amarraven les grans ciutats durants moltes setmanes.

I és que la indústria del seté art accelerava el seu ressorgiment, després d’uns anys de crisi. S’albirava una explosió de produccions de la mà d’una nova fornada de directors independents com Francis Ford Coppola, George Lucas, Martin Scorsese o Steven Spielberg. També estava pegant fort un cinema espanyol de comèdia de la mà de directors com el recentment mort Mariano Ozores, amb una producció capaç de rebentar les taquilles. Seua, precisament, va ser la primera pel·lícula que es projectà al Saetabis: Tío, ¿de verdad vienen de París? Però, sobretot, la pel·lícula Tiburón, d’aquell mateix any, avisava també de la importància del blockbuster. Eren pel·lícules amb un gran desplegament publicitari que atreien un gran nombre d’espectadors. Les sales havien de projectar-les cada dia durant setmanes. Altres exemples d’aquesta tendència van ser, uns anys més tard, E.T. El extraterrestre —que va col·lapsar durant setmanes l’Avenida— o Titanic, que en el recuperat Saetabis de 1997 va causar una expectació hui insòlita amb els usos i costums actuals. De totes maneres, Tiburón no s’estrenà en el Saetabis. I té una explicació. Tots pensen, amb raó, que el cine Avenida fou sempre de la família Segrelles. I és així. Però, curiosament, quan naix el Saetabis els García lloguen l’Avenida durant un temps. La idea era gestionar el volum més gran possible de pel·lícules i repartir-les: en l’Avenida, ja que estava més allunyant del centre, les grans produccions. Per això la mítica pel·lícula de Spielberg es projectà en eixa sala.

El temps va convertir al Saetabis, a més a més, en un espai divers, capaç d’acollir també teatre, cicles, convencions, actuacions en directe o fins i tot presentacions falleres, així com per exemple les recordades passes per a alumnes de l’institut Josep de Ribera. Els estudiants acudien ocasionalment a l’hora de la classe d’història a veure pel·lícules d’època i així reforçar el temari. Sobre aquest tema, un veí de Xàtiva, Rafa Cucarella, ens conta una anècdota. «Eren les deu del matí i tocava classe d’història en l’institut, la professora ens va dir que aniríem al Saetabis 2 a veure Esquilache, protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, pel·lícula d’època sobre la història d’Espanya basada en fets reals. No sé si per com era d’inusual anar al cine a eixes hores, de bon matí, o per la meua pròpia naturalesa cinèfila —pel·lícula que no m’agradava significa adormir-me— la qüestió és que em vaig quedar fregit i no vaig despertar fins al final. En veure a la professora jo, de seguida li vaig dir que no m’havia agradat, i ella somrient em va mostrar un zero format amb els dits».

Uns pocs anys més tard de l’estrena de la sala gran, a finals dels setanta, es va obrir la sala annexa, el Saetabis 2, molt més xicoteta i convencional (200 butaques). Anava a tindre una cartellera amb un marcat tipus de produccions, com les pel·lícules de terror (es van projectar clàssics com La matanza de Texas, Posesión infernal, Un hombre lobo americano en Londres o Aquella casa al lado del cementerio) així com títols eròtics de l’època, les pel·lícules classificades S que advertien d’imatges escabroses i amb actrius que es mostraven nues. D’aquesta mena de gènere, l’anomenada etapa del destape o pit i cuixa en denominació cinèfila valenciana, el cinema espanyol va produir un extens catàleg, amb títols cridaners com El fontanero, su mujer, y otras cosas de meter o La caliente niña Julieta. Un dels formats per al qual estava preparada també la segona sala era el de les produccions en tres dimensions. Encara que no era una novetat, va tornar a posar-se de moda a principis dels vuitanta. Carne para Frankenstein fou la que estrenava aquestes produccions. La seua projecció va ser àmpliament publicitada per tota la ciutat amb els anomenats programes de mà. Els qui van poder accedir a la sala van embogir amb l’escena en què, utilitzant unes tisores de podar gegants, decapiten al personatge i el cap roda fins a quedar a escassos centímetres de l’espectador, que ha d’apartar la cara per què l’efecte de les ulleres de 3-D (lliurades en taquilla) oferia un realisme brutal. També acollia obres comercials la sala 2 si la 1 tenia una pel·lícula potent. Són casos com els d’El nombre de la rosa o Big. Així com l’estrena de Sufre, mamón, dels famosíssims Hombres G.

La xicoteta sala també va ser l’escenari d’un polèmic i interessant cicle: el Festival de Cinema de les Nacionalitats, ideat i dirigit pel catedràtic Antoni López Alemany. Tingué dues edicions (1982 i 1983) i va permetre gaudir de pel·lícules en versió original i ben polèmiques, com La verdad sobre el caso Savolta, l’Affaire Dominici, Asesinato en el Comité Central… O la mítica Hèctor, protagonitzada per Ovidi Montllor. La segona edició va ser coberta per un equip de RTVE; l’equip que venia de Hollywood de cobrir les repercussions de l’Oscar a Garci per Volver a empezar. I el festival tingué un espai en el popular programa De película, antecessor de l’actual Días de Cine. Anys més tard, un altre cicle a destacar fou el dedicat a l’obra de Picasso. Es van projectar llargmetratges amb influències de la seua vida i obra, a més de l’estrena de Sobrevivir a Picasso, on Anthony Hopkins interpretava al geni.

El Saetabis fou el teatre de Xàtiva de 1995 a 2001

Segons Josep Sanchis Martínez (en el llibre Vint Aniversari del Gran Teatre de Xàtiva 2001-2021), en 1995 un acord amb la gerència del Saetabis permet a l’Ajuntament de Xàtiva programar el teatre en la sala principal. Fins aleshores, i des que va tancar el Gran Teatro, les funcions teatrals es van programar en el cine Avenida, en Sant Agustí o en el saló de convits Alan’Bon. «Com la sala no disposava d’escenari, es muntava l’entaulat municipal de 12 metres d’ample per 10 de fons a fi de permetre passadissos laterals per on poder entrar i eixir d’escena els actors amb major comoditat que als llocs anteriors. El públic també agraeix el nou espai per trobar-se més còmode en aquestes butaques i per l’accessibilitat a la sala, la qual cosa genera una major assistència d’espectadors». És així com de maig de 1995 a maig de 2001 actuen, d’entre altres, al Saetabis: Pepe Rubianes amb l’obra Ssscum!, Vol Ras amb Gagmania, Yllana amb 666 o Txalo Producciones amb La Ratonera, d’Agatha Chistie.

A banda del que conta Sanchis, cal afegir que, a més a més del teatre, en la primavera de 1995 el Saetabis va acollir un històric concert: el de Raimon, qui no actuava a Xàtiva des de 1988 i eixa nit va oferir una excepcional actuació. La sala es va quedar xicoteta. I el 2 de desembre de 1997, dins de la Setmana Cultural de la Junta Local Fallera que aleshores presidia Ximo Sánchez, el Saetabis va acollir tota una fita: la projecció de la pel·lícula muda Mientras arden las fallas, de 1929. Aquesta cinta —que va camí dels cent anys— és un document valuosíssim que mostra imatges úniques de València durant les falles. Fou dirigida per Miguel Monleón. En la projecció del Saetabis, va estar present el seu fill, el mític showman Joan Monleón, qui va rebre un obsequi de mans de la fallera major, Isabel Perigüell. La projecció va comptar amb música en directe a càrrec de dos joves pianistes.

En setembre de 1999, segons continua explicant Sanchis en el llibre de 2021, es produeix el canvi de denominació de la sala, passant a anomenar-se Alucine. La primera funció teatral que es fa amb eixe nom fou la de Manicòmic, per la segona companyia de Tricicle anomenada Clownic. Un actor que repeteix sovint en aquella època en el Saetabis va ser Xavi Castillo, que va posar en escena, entre d’altres, Defecte 2000.  Del 2000 cal esmentar que torna a actuar Rubianes amb Rubianes solamente i en abril és el Lazarillo de Tormes en versió de Fernando Fernán Gómez interpretat per Rafael Alvárez «El Brujo» qui ompli de gom a gom el local. L’última funció teatral a la Sala Alucine va tindre lloc en maig de 2001: Marlene Dietrich, un ángel azul, amb Esperanza Roy.

Amb el tancament de l’enyorat cinema Avenida, els Saetabis 1 i 2 quedaven com a úniques sales a la ciutat. Havien aconseguit sortejar el boom dels videoclubs, que a Xàtiva van proliferar. Per a contrarestar el seu efecte es va celebrar el dia de l’espectador, amb l’entrada a un preu més econòmic. El mercat espanyol segueix en constant evolució, i s’obria a produccions de diferents cinematografies fins i tot de països exòtics. És quan el Saetabis implanta els dijous de cineclub i es projecten aquest tipus de produccions de directors com Lars von Trier, Zhang Yimou, Jim Jarmusch, Kenneth Branagh… Es va crear una certa fidelitat a aquesta sessió única setmanal, on cal destacar que es va reprogramar Tiempos Modernos, de Chaplin.

Però ja a principis dels 2000 els cinemes dins del nucli urbà van deixant pas a les multisales per tot arreu. El retard en la construcció del centre comercial Plaza Mayor, que tindria multicinema, obligà a adequar el Saetabis per part de la franquícia Al·lucine, que es compromet a seguir projectar tots els títols del moment. Rafa Rubio es va quedar al càrrec del servei de bar, amb especial èmfasi a modernitzar-se i oferir els populars combos de crispetes i beguda.

La filmació de «Los Pornoaficinados»

Fins i tot, el Saetabis va acollir parcialment el rodatge d’una d’aquestes pel·lícules del destape, Los pornoaficionados (també coneguda amb el sobrenom de La perseguida hasta el catre), del director Félix Barón i el productor Ismael González. La història va d’un jove fotògraf (Emilio Linder) que admira al director Luis García Berlanga i que acaba fent cintes porno. Es va fer servir el vestíbul i la sala de butaques per a rodar algunes escenes, amb un doble fent-se passar per Berlanga. Es conta que se li va oferir a l’autèntic Berlanga protagonitzar eixe xicotet paper, el d’un director que des de la seua butaca contempla imatges eròtiques filmades pel seu admirador. Però ho va rebutjar. L’escena també permet veure per uns instants vehicles esperant en el semàfor de República Argentina, la Baixada del Carme, la Glorieta… En Los pornoafcionados (estrenada el 1982) té un paper de capellà viciós Joan Monleón, que fou filmat oficiant missa en el santuari de Bellús.

Amb el definitiu tancament de l’Alucine-Saetabis i des de la nostàlgia, qüestionem el batec de la ciutat ara que hi ha una campanya per a saber com podem millorar-la per al futur. Però de segur que ja tornarà mai eixa època en què el Saetabis, l’Avenida i el Gran Teatro formaven part d’una oferta d’oci hui desapareguda: els recreatius Jovi al costat de la font del Lleó, els també anomenats Saetabis ben a prop del cine o Cita 2000; les discoteques La Nit, Eli-T o Jamaica… Per tant, difícilment hi haurà una època tan daurada i bulliciosa com aquella. I aquesta sala era com el rei de copes de les grans produccions i d’un cinema inoblidable; el marc perfecte amb el qual recordar Xàtiva, la Saetabis dels nostres somnis.

La entrada Cinquanta anys del desaparegut cinema Saetabis de Xàtiva aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.

Una expansión estratégica en el corazón de la visión de SoCoo’c

Desde hace 17 años, SoCoo’c revoluciona el mercado de la cocina en Francia gracias a sus cocinas de calidad, accesibles y fabricadas en sus fábricas en Alta Saboya, Francia. Con más de 190 puntos de venta en todo el territorio francés y la ambición de alcanzar los 200 tiendas para finales de 2024, la marca ha sabido construir una sólida reputación. Hoy, SoCoo’c da un nuevo paso abriéndose al mercado internacional, comenzando por España. Una elección alineada con el proyecto estratégico de la marca: diversificar sus mercados y reforzar su presencia en el extranjero, basándose en un posicionamiento diferenciador y en la experiencia del grupo Fournier

La elección de España: un mercado prometedor

España ha sido identificada como el mercado ideal para esta primera aventura internacional debido a su proximidad geográfica con Francia, lo que facilita las operaciones logísticas. Este país, acostumbrado a los conceptos de franquicia, es un mercado dinámico y receptivo a las marcas francesas, con una fuerte demanda en el sector de la cocina. El mercado español cuenta con una población numerosa y un sector inmobiliario en pleno crecimiento, lo que ofrece un potencial importante para SoCoo’c. La ausencia de competidores en los segmentos apuntados por la marca representa una oportunidad.

Una apertura en agosto de 2024

La apertura oficial de la tienda de Valencia está prevista para el 20 de agosto de 2024 en la zona de Bonaire. Un emplazamiento estratégico gracias a su accesibilidad, su atractivo comercial y su entorno económico dinámico. La apertura de la tienda ha movilizado a todos los equipos de SoCoo’c, con un especial énfasis en el acompañamiento del franquiciado, desde la búsqueda del mejor emplazamiento, el apoyo en la financiación del proyecto hasta la formación de los equipos. Con su exitosa experiencia en Francia, SoCoo’c aborda esta nueva etapa con ambición, decidida a hacer brillar su marca y conquistar nuevos mercados con el mismo éxito que en Francia.

Encuentro con Alexandre, franquiciado en Valencia

Alexandre Sénécloze se suma a la aventura de SoCoo’c en 2022, haciéndose cargo de una tienda ubicada en Lyon, Francia. Tras su experiencia como empleado en el mundo de la cocinas, quiso empezar su emprendimiento como franquiciado. Es una historia familiar y un gusto por el desafío lo que le empujó a abrir la primera tienda de la marca en España.

El año pasado me enteré de que SoCoo’c buscaba expandirse internacionalmente, y más concretamente en España. Parte de mi familia vive allí, así que rápidamente expresé mi interés en el proyecto. Es un desafío increíble abrir la primera tienda de una red en un nuevo país.

España fue identificada como el mercado ideal para esta primera aventura internacional por su proximidad geográfica con Francia, facilitando las operaciones logísticas. España es un mercado costumbrado a los conceptos de franquicia, es un país dinámico y receptivo a las marcas francesas, con una fuerte demanda en el sector de la cocina.

El sector inmobiliario está creciendo en España, es un mercado que ofrece un importante potencial de desarrollo. Hay relativamente pocos competidores y el posicionamiento medio de SoCoo’c, que ofrece cocinas especializadas accesibles, funcionales y tendencias, aún no está presente en el mercado. La cocina es una estancia muy importante de la casa en España y vemos muchos proyectos de reforma que abren esta estancia históricamente cerrada, avanzando hacia modelos de cocina abierta integrada en el salón.

La tienda cuenta con una superficie comercial de 280m2.

La marca acompaña a los nuevos franquiciados durante todo el proyecto, en el inicio, durante la obra y después de la apertura. Les proporciona todas las claves del éxito. Para la tienda de Valencia, mi equipo se benefició de la formación con un formador de habla hispana. Al igual que los equipos de tienda en Francia, participaron en una inmersión en tienda pero acompañados por Kitcheners bilingües.

Esta apertura es un éxito colectivo entre la marca, Alexandre y el equipo formado localmente en Valencia.

Me lancé a la aventura porque tenía una red local, sin la cual probablemente no habría tenido éxito. Financiación, trabajo, referencias de socios de electrodomésticos… ¡gestionar todo esto de forma remota fue un verdadero desafío! Pude contar con Raphaël, mi cuñado, que fue mi socio en la obra y supervisó los trabajos. En cuanto al funcionamiento de la tienda, he formado un equipo formado por un gerente que se encargará de la gestión comercial y Kitcheners para recibir y asesorar a los clientes en sus proyectos de cocina.

Hacer brillar la singularidad de la marca a nivel internacional

La apertura de la tienda de Valencia es el fruto de una sinergia exitosa entre los equipos de SoCoo’c y uno de sus franquiciados. La marca ha sabido movilizar todos sus servicios para asegurar una instalación exitosa y un buen comienzo de la tienda en Valencia.
SoCoo’c llega a España con humildad, consciente de que la marca es todavía desconocida localmente. Confía en sus puntos fuertes para atraer a los consumidores: precios accesibles, calidad francesa, un enfoque cálido y amigable, y una audacia que marca la singularidad de sus cocinas.

Sobre SoCoo’c

• DE 190 TIENDAS EN TODA FRANCIA
  Creada en 2007, SoCoo’c rompe con las normas de su mercado al desdramatizar y simplificar la compra de una cocina. Su razón de ser: hacer accesible la cocina de especialista al mayor número de personas. Para ello, SoCoo’c coloca la claridad y la transparencia en el corazón de su filosofía y ofrece una relación calidad/precio muy competitiva. La marca diseña y fabrica todas sus cocinas en Francia, en sus fábricas situadas en el corazón de Alta Saboya.
  En cada etapa del proceso de compra, SoCoo’c acompaña a sus clientes con total transparencia: desde el precio pasando por las prácticas comerciales hasta el compartir su experiencia. En tienda, los Kitcheners diseñan para y con sus clientes la cocina que responderá a sus necesidades, con total transparencia, buen humor y simplicidad. Animados por este espíritu colectivo, los equipos de SoCoo’c, tanto en tiendas como en la sede, comparten juntos la ambición de convertirse en la marca de cocina más recomendada por sus clientes.

La entrada SoCoo’c trae el diseño de las cocinas francesas a España aparece primero en Periòdic de Xàtiva | Diari Digital Xàtiva.