Carmen Ibarra Damià (València, 1962). Llicenciada en Pedagogia, treballa en el sector d’atenció a la discapacitat des que tenia 15 anys, com a voluntària. Com a professional, des que va acabar la carrera, en 1985. Presidenta de FEADCV, és gerent de l’associació Atenció a la Diversitat Les Sorts (ADIS) a el Villar, que gestiona una residència, centre ocupacional, centre de dia i habitatge tutelat, a més d’atenció a famílies, respirs familiars, club d’oci i viatges.
Paco González
Abans de començar l’entrevista m’agradaria traslladar el meu més sentit condol a totes les persones i familiars afectats per la DANA. La tràgica pèrdua de vides, llars i treballs s’ha gravat a foc en la societat valenciana, i més si cap en col·lectius vulnerables com les persones amb discapacitat. Hem estat treballant des del primer minut per a oferir el nostre suport tant a la Conselleria d’Assumptes Socials com a totes les entitats afectades i des d’ací vull enviar-los una forta abraçada i seguim a la seua disposició per al que faça falta.
Després d’uns mesos en el càrrec, ja que va ser triada al juny de 2024, i des de la seua experiència anterior, quina és la situació general del sector?
El sistema públic valencià de serveis socials, a través de l’acció concertada, ha tingut un avanç important. Encara que és veritat que hem progressat molt, encara cal reconéixer que dista molt de ser l’òptim; és a dir, encara és necessari que continue millorant i hi ha coses pendents encara per treballar, per optimitzar i per avançar. Per exemple, és molt important, i això encara és un repte, aconseguir que l’administració realment cobrisca el 100% del cost dels nostres serveis. Les nostres entitats estem oferint els nostres serveis allí on l’administració no arriba. De fet, els centres i serveis que gestionem formen part del Sistema Públic Valencià de Serveis Socials i, per tant, han d’estar coberts les despeses al 100%; no podem ser centres deficitaris perquè, sinó, a la llarga farà que no puguem sobreviure. I això no ens interessa a ningú: ni a les entitats, ni a les persones, ni a les famílies. Però tampoc a l’Administració.
Si no ho cobreix la Generalitat, com es cobreix eixe dèficit?
Perquè com sempre hem funcionat. Totes som entitats sense ànim de lucre i has de recórrer a buscar finançament d’altres parts: bé siguen altres administracions, ajudes a través de programes, bé siguen rifes, loteries, gales, actes benèfics…. Però clar, això no ha de ser així. Està molt bé que eixes coses vengen, però només per a activitats o despeses afegides i no ens podem estancar. Per a créixer cal invertir i necessitem ingressos, i és important que l’Administració done suport al 100% de les despeses de funcionament, per exemple, el transport; encara que ha millorat, continua sent molt insuficient.
Com es concreta aquest finançament insuficient?
L’accés de les persones ateses als nostres centres no és fàcil realitzar-lo en transport públic, fins i tot en molts casos és inviable (més d’un 90%) i necessitem realitzar transport privat. El cost d’eixe transport a les entitats ens suposa una despesa molt important que no està cobert pel finançament que ens dona la conselleria. Un exemple molt clar: les comarques rurals, on el transport públic no existeix i es necessita fer rutes privades a totes les localitats, per a arreplegar als usuaris, amb distàncies quilomètriques molt llargues. Un altre cas és el de les cadires de rodes: per cada cadira de rodes lleves tres o quatre places en una furgoneta o un microbús, que de 25 places se’t queda en nou, o sis, o quatre… a més de ser necessària la figura de l’auxiliar. Tot això encareix molt el servei de transport.
Centrant-nos en FEADCV. Quina és la seua representativitat en el sector? A quantes entitats agrupa i quin nombre d’usuaris, o persones ateses, i familiars aglutina?
FEADCV agrupa 40 entitats sòcies, però representa a més de 130 associacions del sector, perquè els afecten totes les negociacions, decisions i acords de la patronal. Representem a més de 300 serveis d’atenció a la discapacitat intel·lectual i salut mental: centres de dia, centres ocupacionals, centres d’atenció precoç, centres residencials, habitatges, col·legis específics i la gestió de programes que duen a terme moltes de les entitats.
Els programes que es gestionen a través de les nostres entitats també mereixen de dotar-los de la rellevància que tenen, perquè proporcionen serveis a moltes persones amb discapacitat, i cal proporcionar-los la seguretat econòmica per a la seua viabilitat i manteniment.
En quines línies de treball esteu centrats ara mateix des de la federació FEADCV?
Com a federació, els nostres objectius sempre els hem marcats en tres línies o eixos: les persones amb discapacitat, les entitats a les quals representem i la negociació amb l’administració. Són les tres línies de treball en les quals FEADCV com a patronal estableix la seua estratègia. Respecte a la primera, les persones amb discapacitat, evidentment, són la nostra referència i el nostre punt de partida és que les nostres entitats puguen prestar-los els suports necessaris per a dur a terme els seus millors projectes de vida.
Respecte al segon eix, quasi el 99% de les entitats a les quals representem està format per associacions, per les pròpies famílies. Totes sense ànim de lucre i/o d’utilitat pública. Venim d’un moviment associatiu familiar dels anys 60-80. I el nostre objectiu principal és la sostenibilitat d’aquestes associacions; és a dir, és fonamental ser viables econòmicament, que els centres i serveis que ofereixen les nostres entitats tinguen la suficient garantia econòmica de poder atendre totes les necessitats. És clar que representem, ara com ara, al voltant del 80% de les places públiques per a persones amb discapacitat de la Comunitat Valenciana i les nostres entitats no poden desaparéixer. Deixaríem sense atenció a milers de persones amb discapacitat, la qual cosa suposaria a les famílies l’haver de deixar els seus treballs per a poder atendre’ls.
D’ací la importància de la col·laboració i l’entesa amb la Generalitat…
És molt important treballar estretament amb l’Administració. Necessitem que l’Administració se sent amb nosaltres. Som els que estem a peu de carrer amb els centres, amb els problemes, amb la realitat. Ja hem iniciat alguna reunió per a, per exemple, millorar els pròxims concerts.
Quina és la situació dels concerts amb la Vicepresidència i Conselleria de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge després del canvi de Govern en 2023?
No m’agrada parlar d’anterior i actual, perquè crec que cada administració funciona d’acord amb els seus principis i a les seues polítiques. Nosaltres el que hem de fer és treballar, de la forma que siga. No podem dir ni valorar si una és millor o pitjor, sinó que el nostre objectiu és que se’ns escolte. Sí que és cert que a nivell de finançament de costos la nostra experiència és important, i sí que és veritat que la valoració que FEADCV, com a patronal, faça, defense, argumente i transmeta a l’administració sobre quin finançament necessitem per a cobrir els costos és crucial.
Bé, i que sense les entitats, centres i places de FEADCV, el sistema no funcionaria…
Però poder cobrir tots els costos és important. L’administració trau una convocatòria de concerts públics, de pública concurrència i competitiva, però abans d’eixa convocatòria ha de conéixer i contemplar les despeses de finançament necessaris per al personal, per a les despeses generals, el transport i les despeses d’obligat compliment, com són contractes de manteniment, auditories,… És a dir, totes les despeses que nosaltres coneixem a la perfecció, perquè estem a peu de carrer i hem de comunicar això a l’administració.
Quin és el dèficit que existeix en el finançament de les entitats?
Hi ha un dèficit important en el tema de despeses generals.
Sense incloure, ni tan sols, les despeses de transport.
No, transport a part. En despeses generals hi ha un dèficit important, doncs perquè portem funcionant amb mòduls de referència molt antics. Des del 2018 que es va estancar el mòdul fins a 2022. Sí que és cert que en el 2023 es va pujar el 5,7 de l’IPC i en el 2024 s’ha pujat el 3,1 de l’IPC, però si ens anem al dèficit acumulat des del 2018 al 2024, l’augment de l’IPC és molt major. Llavors, com a despeses generals, la qual cosa una factura de llum costava en 2018 i el que costa en el 2024, l’augment és considerable. No ho podem cobrir amb el finançament. I com la llum, podem parlar de l’alimentació: tots sabem el que ha pujat l’oli, la llet, el pa… Tot.
Llavors, les entitats tenen despeses a preus de 2024 i un finançament quasi als preus de 2018.
Tenim despeses de 2024 i finançament quasi a preus de 2018, perquè de 2018 a 2022 no es va pujar res. Hem de començar a treballar al més prompte possible en el pròxim concert. I que la convocatòria d’un concert a un altre siga el menys lesiva possible. Volem que s’actualitzen els mòduls en 2025, perquè les despeses pugen i no podem congelar els mòduls de finançament.
Es dona per fet que la convocatòria de concerts serà lesiva? Flama molt l’atenció.
A veure, no és que ho assumim, és que l’experiència última, és a dir, el pas dels concerts del 2000 que va acabar en 2022 a aquests del 2022-2026 va ser així. Va tardar molt a eixir la convocatòria, va tardar molt a resoldre’s i les entitats patim molt perquè no teníem cap resolució en la qual se’ns deia que se’ns concedia tant d’import econòmic per al sosteniment dels nostres centres. Sense eixa resolució els bancs no concedeixen crèdit. Però ni el propi IVF, sense una resolució, pot donar-te una línia de crèdit a la qual acollir-te. No és que tinguem clar que seran lesius, és que l’experiència anterior del pas d’un concert a un altre ha sigut molt nociva per a les nostres entitats. Això va suposar que entitats estigueren sense poder pagar als professionals durant mesos. I a més és un peix que es mossega la cua: tu no tens diners i no pots pagar als professionals, o proveïdors. , però has d’estar al corrent en les obligacions amb la Seguretat Social i Hisenda per a poder optar als concerts. Patim molt en 2022 per a poder fer front a aquesta situació.
És a dir, que en 2022 vam estar prop del tancament de milers de places.
Sí, va haver-hi centres que van estar a la vora del col·lapse. I bo, molts professionals sense cobrar i el que això suposa per a les famílies que tenen hipoteques, préstecs, xiquets i xiquetes que atendre.
Perquè els ciutadans sàpien com funciona el sector, quant temps de demora hi ha de mitjana per a aconseguir una plaça en cada tipus de centre?
Bé, perquè no descobrisc res si dic que les llistes d’espera són interminables. Fan falta places en tots els recursos: residències, centres ocupacionals, de dia, habitatges i centres d’atenció precoç. Diàriament, ens criden per a veure si tenim places lliures. És molt dur que et diguen les famílies, que et compten les seues situacions i que no puguem donar-los respostes. És cert que hi ha casos greus que potser en cinc mesos han de donar resposta urgent per situacions de molta necessitat. I hi ha altres casos que no tenen tanta urgència i les famílies estan ací esperant set, huit, fins i tot deu anys esperant plaça.
Les persones que atenem en els nostres recursos romanen amb nosaltres fins que, per diferents causes, requerisquen del trasllat a una altra mena de recurs (serveis específics, majors, …), però això són casos comptats pel que generem poques places vacants. Tanmateix, moltes persones acaben cada any la seua etapa d’escolarització i és complicat que troben plaça en els nostres serveis. Aquest és un dels grans problemes als quals devem, juntament amb l’administració, intentar buscar solució.
. Llicenciada en Pedagogia, treballa en el sector d'atenció a la discapacitat des que tenia 15 anys,){kind=link}