El concert-presentació del nou disc de Pep Gimeno, «Ja ve l’aire», en el festival de música no va decebre ningú en un Gran Teatre de Xàtiva ple de gom a gom
AGUSTÍ GARZÓ
Vaja per davant una cosa: una gira de presentació d’un nou disc quasi mai és sentit estricte una gira de presentació d’un nou disc. Un artista amb certa trajectòria arrossega un repertori del qual és molt difícil prescindir. I el públic, tot i declarar-se fidel i omplir el recinte allà on actue, sol ser poc permeable a les novetats i fins i tot intransigent amb les absències d’un determinat hit en detriment d’una de les cançons noves. Què s’esperava, per tant, de Botifarra divendres a Xàtiva? Tal vegada eixe menú degustació que quasi tots fan servir: dos o tres temes del nou disc i les peces totèmiques de l’anterior producció discogràfica, que ja en són unes quantes. Doncs, no. Pep Gimeno oferí al Gran Teatre un recital molt coherent i arriscat, més del que sembla, i va cantar totes les peces de Ja ve l’aire. Des de la que dona títol al disc i obrí la funció fins a la que tancà el recital, La dansa de Teranyina, que ja va pel camí de ser un dels emblemes futurs del cantaor socarrat.
Com a primer plat de la graella del Festival Música i Lletra (MiL) d’enguany, Botifarra estava anunciat al Gran Teatre després de mig any i escaig del colossal concert de Nits al Castell de juliol de l’any passat. Semblava difícil que després d’aquella apoteosi de fusió, instrumentalitat, barreja de veus i monumentalitat —per què al Castell, tota proposta estètica multiplica la seua bellesa— Botifarra poguera fer servir un recital tan intens com aquell. I tot i que són dues idees diferents, tenen les lògiques concomitàncies: la veu portentosa de Pep, l’encert de comptar amb una segona veu o l’elecció d’uns músics versàtils que abasten quasi tot el ventall de sonoritats d’un concert de tanta ambició musical com la d’aquest disc.
El Gran Teatre oferia un ple absolut, amb les entrades exhaurides des de feia setmanes. La comunió amb el seu públic sembla incondicional, i cada concert deixa un bon grapat de damnificats fora de la sala per què s’assabenten amb retard, no s’assabenten o s’encanten amb la compra i fan tard. No ha de ser bona tanta frustració. Caldrà que plantejar-se seriosament, senyors i senyores organitzadors de concerts de Pep a Xàtiva, que amb un només no n’hi ha prou; que han de ser dos.
El concert tingué dos colps d’efecte grans. Per una banda, Pep va convidar a Maria Cuenca, de Canals, una dona de 102 anys («el 29 d’agost, 103», aclaria ella mateixa). I la feu cantar, dues vegades, des de la seua cadira de rodes. Botifarra la visità a la residència fa quatre o cinc anys per què, segons li digueren, era dipositària d’algunes cançons i versets populars oblidats. I fa un parell de mesos, en l’exposició etnològica de Sant Domènec amb objectes de la col·lecció de Pep, ella hi va acudir. La sorpresa tan gran de què continuava viva i, a més a més, amb tan bona memòria feu que Pep la convidara a l’escenari. Maria va cantar sencera —i això que és ben llarga— el Teleré, cançoneta que el públic va acompanyar activament amb la tornada. I després, el romanç pel retrobament de dos germans. L’altre cop d’efecte el contarem al final.
Amb una mise en scène de reminiscències rurals —olivera inclosa— Botifarra va anar presentant cada nova cançó i recreant-se en explicacions. No van faltar les dites, refranys, acudits… amb què sol farcir les seues actuaciones. Totes de veres. «No solo reales, sino verídicas», que dirien Les Luthiers. Es varen sentir les anècdotes del tio Gostino, la tia Milieta, d’Adela, de la Resaora… Un repertori inabastable. I un repàs en tota regla al disc, amb lletres —noves, reelaborades o complementades— de Feliu Ventura, artífex literari d’aquest imponent treball: des de la ràbia i, alhora, la bellesa reivindicativa de La dansa de Teranyina (que denuncia els successos de la Pobla Llarga, una brutal repressió amb cinc morts innocents com a resultat) al sempre suggerent aroma de les havaneres, amb El Casino Principal. Passant pel costumisme (Si has de cantar el fandango), l’homenatge a la dona treballadora (Les xiques del Bambú, tribut a les qui treballaven a la famosa fàbrica de paper de fumar d’Alcoi) o l’emotiva Jota del Camí, detall de Pep amb la València castellanoparlant substanciat en el poble d’Aiora que al disc la canta amb Carmen París. Sense oblidar la divertida Tingo, tango o La murga del dengue. O la insòlita Masurca de l’aixovar, una originalíssima manera de nomenar als cinc músics del disc —i dels concerts— a través d’una cançó. En definitiva, un calidoscopi de tonalitats i potència vocal que el públic va aplaudir amb fervor, per arribar a l’esclat de La malaguenya de Barxeta, amb la que Pep va soltar el micro del peu, el va apropar als espectadors i els oferí que la cantaren. «Visca la mare que vos ha parit!», digué Pep en veure la resposta aclaparadora. Ja és un himne: tothom se la sap. Aquesta, El bolero de Guadassuar i l’U d’Aielo foren les tres úniques rescatades de la producció de Botifarra dels darrers anys.
La mascletà final, però, va arribar en forma de propina prevista amb La dansa de Teranyina. Colpidora, intensa. Per història i per bonica que és la cançó. I més que ho fou amb la sorpresa de la nit: es va alçar sobtosament el teló de fons i una selecció de músics de la Vella, la Nova i la colla la Socarrà va sumar percussió i metalls d’una manera que allò feia feredat. Els balladors Juan Carlos Talón i Neus Cabrera, per un costat, i la xiqueta Lu Penalba, en l’altre, incrementaren l’emoció amb un ball tradicional i amb un moviment de dansa contemporània, respectivament, que ficà un fermall apoteòsic. El públic, d’empeus, va agrair tanta bellesa i tanta emoció amb una ovació que semblava no acabar-se.
Acompanyaren a Pep: en la veu, Míriam Albero, i els músics Tóbal Rentero, Jordi Pastor, Miquel Pérez, Robert Moreno i Martina Sabariego. L’espectacle va estar ideat i coordinat per Juan Diego Sanchis, de la productora El Mico Entertainment. Feu un seguiment fotogràfic de tot el concert Juanjo Company. Entre els espectadors estava l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà. La propera actuació del MiL és la de Pau Vallvé i La Maria (19 de maig, Gran Teatre) i la següent, la de l’històric Quico Pi de la Serra (26 de maig, Sant Domènec). Entrades, en www.granteatre.com.
FOTOS: JUANJO COMPANY/EL MICO ENTERTAINMENT
