Per Josep Sanchis Martínez
La Fira de Xàtiva compta tants anys d’història acumulada, des d’aquell 1250 quan el rei Jaume I ens atorga el Privilegi per començar a realitzar-la que ens resultaria llarguíssim referenciar totes les curiositats o anècdotes que han anat succeint en ella fins l’actualitat. Es per açò que en citarem ací unes guantes, les quals esperem agraden, interessen o simplement fasen somriure als nostres amables lectors.
La primera quëstió que crida l’atenció és el fet de que la Fira es va atorgar per a realitzar-la al mes de novembre, concretament des del dia 10, festivitat de Sant Martí de Tours i perllongant-se durant els 10 dies següents com be diu el text del privilegi. No es sap en concret en quin anys es trasllada passant a celebrar-se al mes d’agost, coincidint el seu primer dia amb la festivitat de la Mare de Deu de l’Assumpció, de la que era gran devot Jaume I, però el ben cert és que altres fires nascudes també en aquella època, però atorgades posteriorment a la de Xàtiva, com és el cas de la Fira de Tots-Sants de Cocentaina, han mantingut le data històrica inicial, en eixe cas la de l’1 de novembre i dies següents, la qual cosa els permet el concurs i participació de nombroses cases comercials de vehicles i maquinària que en eixa época, ja en la tardor, estan a ple rendiment mentre que en agost, que és el nostre cas, solen tancar per vacances sent dificultosa la presència dels seus barracons i llocs de venda a la ciutat de Xàtiva.
En 1848 la Fira de Xàtiva es celebrava durant tres dies, del 15 al 17 d’agost i a banda de les transaccions comercials que es duien a terme, el programa festiu contemplava diverses corregudes taurines, una per cada dia, en la nova plaça de bous, construida de fusta per a l’ocasió.
Les cróniques de l’època indiquen que les espectatives foren moltes degut la selecta qualitat de les ramaderies així com per l’aportació de l’empresari En Bernardino Martí, el qual oferia gran serietat i garantia. Es van torejar 8 bous del Duc de Veraguas i 16 de Gómez i Rauri, de Colmenar Viejo tots ells ben braus de sis anys i tres-centes lliures el que menys. Sisanta nou cavalls van morir en la plaça i fets mal-bé quasi tots els picadors tret d’un d’ells, el valent Sevilla, perquè s’acobardaren fins el punt que sense la intervenció de l’autoritari aguacil anomenat N’Antonio, que els arreava i multava a tothora no s’havera aconseguit que es picaren alguns bous.
La quadrilla de Barragán i Jiménez va estar prou fluixa. La concurrencia de públic, extraordinaria el primer dia, va ser mitjana el segon i desastrosa el tercer, resultat injust i sorpresiu que s’aventurava podria a produir la mancança de nous empresaris que es vullgueren fer càrrec de les corregudes en futures ocasions. Aquell any també va acudir durant els dies de fira una companyia de còmics ambulants per realitzar unes funcions de teatre en un local menudet habilitat al respecte. La crónica indica que eixe any la companyia va passar a ganivet a Guzmán el Bueno i a Sancho García, resultant molt dolenta la funció titolada Borrascas del corazón.
Als anys 20 del s. XX, exitia una moda característica que assenyalava la classe social de les persones que acudien a passejar pel Reial de la Fira i a escoltar els concerts que es duien a terme al Templet de l’Albereda. Era el fet de dur les dones tocat el cap amb un barret que en alguns casos semblava estrambòtic en ser enormes i reblits de flors i pardalets, la qual cosa les identificava com de l’alta o acomodada societat xativina, mentre que les que no el duien eren de la classe social més despavorida econòmica i socialment. Per contra les dones que duien aquells barrets tenien que suportar més calor i pes que aquelles que no en portaven. Amb el pas del temps va anar desapareguen eixe costum i els caps i monyos femenins tornaren a lluir lliure’s de afegitons.
Altre costum que va estar vigent durant molts anys fins que va anar desapareguent als anys 60 van ser els versadors, que es reunien dins un ambient nocturne i silenciós aprop de la fira del Bestiar, entre olors de bonyiga, vi i aromes de flors; un porró carregat, una guitarra i uns versadors convocaven la gent al seu voltant al so dels cants en vers més genuins i tradicionals que poseeixen els valencians, despertant emocions entre els nombrossos assistents. Encara avuí algunes persones recorden els últims versadors llançant els seus cants a l’aire en les nits de fira a les portes del Bar Los Arcos.
Durant els primers anys de la dècada dels 30 del segle XX es celebraven revetles a la Glorieta José Espejo on tenien lloc, al temps de la diversió musical i el ball, diversos concursos com aquells del Ball del Farolet, o el de moure’s al ritme del Schottis, que estava de moda en aquell temps, així com altres tipus de competició, entre ells el de premiar el més espléndit Mantó de Manila dut amb elegància per alguna de les senyoretes assistents; també el Concurs del Vestit de Quatre Pessetes o en un pla més burlesc, aquell que procurava l’elecció de l’home més lleig de la nit, Mister Feo que en 1932 va recaure en un tal Sr. Angulo.Diverses empreses locals aportaven els premis que s’atorgaven, generalment objectes de regal i productes de cosmética d’aquella època, com la famosa colonia Luisa Fernanda, per a les dones. Durant els anys previs a la Guerra Civil espnayola, de 1932 a 1935 el col.lectiu faller solia organitzar aquestes revetles de la Glorieta fent al temps la presentació pública de les falleres majors de l’any següent; posteriorment, als anys 40, passaren a realizar-se en la Plaça de Bous també aprofitant un dia de fira.
La Fira d’Agost de Xàtiva ha tingut que adaptar-se als temps actuals quant a l’oferta dels productes que s’exhibixen per a la venda. Els artesans de l’obra, o siga els fabricants de cànters, tan imprescindibles per traslladar l’aiga de la font pública a casa en altres époques, i també les botiges de fang ja no són tan abundosos com abans de que s’incorporara l’aigua potable de pressió a les cases i per tant no cal magatzemar-la sinò obrir una simple aixeta per tenir-la abundosa i fresca.
Respecte les carneres que tant es vendien a la fira també ha estat el mateix cas: avuí les neveres fan posible conservar els aliments i sobretoot la carn, sense necessitat d’aquells aparells de fusta i mosquitera que penjavem ben altes en la cuina, per a que s’airejaren be i també per a que, d’entre altres, els gats, no accediren a ella. L’obra negra: els perols i les cassoles, també han sofert aquest canvi de costums que ha afavorit la incorporació de l’alumini i el plàstic a les peces necessries en la cuina. I quan a les parades de melons i síndries, (meló d’Alger) tan abundoses en altres temps, que s’ubicaven davant dels Hostals del Lleó i del Sol en l’Albereda, també han passat a millor vida igual que els concursos que premiaven als llauradors que presentaven el meló de més diàmetre i el de més pes, duguent-se l’honor peces que aconseguien pujar en la romana o en la bàscula més de 60 kilos.
La nostra fira, com tot en aquest món, es troba en constant canvi, això genera moltíssima informació curiosa, afectotes i vivencies, que com les que ací hem tractat de transmetre, forma part de la història de la Fira d’Agost de Xàtiva.
