AGUSTÍ GARZÓ
Emoció i justícia. L’homenatge a Manolo Miralles (Xàtiva, 1952-València, 2023) divendres nit al Gran Teatre tenia el repte de ser aixó: una nit emotiva i una nit justa. Perquè justícia (de la poètica, de totes) és recordar la figura emblemàtica, engrescadora, rigorosa i imprescindible del músic xativí fundador d’Al Tall, qui ens va deixar el mes de juliol de l’any passat. Des del llit de l’hospital, només uns dies abans de morir, encara tingué l’alé suficient per a gravar un àudio denunciant la supressió del nom del company d’Al Tall Vicent Torrent de l’auditori municipal torrentí. Una supressió, del govern PP-Vox, qualificada per Miralles de «moment indigne de gent indigna; maleïts siguen aquesta gent. Maleïts per sempre més…». El coliseu xativí, ple de gom a gom, desprenia eixe aroma inequívoc de les grans ocasions. Hi hagué llàgrimes, moltes. Però molts més somriures. Com haguera volgut Miralles.
Guiat per la presentadora Marina Mulet (qui va substituir en l’últim moment a Amàlia Garrigós) i pel gran estudiós de la producció musical en valencià Vicent Frechina, així com per les aparicions humorístiques de Pau Blanco, fill del mànager Oswaldo Blanco, l’acte —tot i que continu, sense pauses— tingué dues parts. Inicialment, actuacions en què els convidats cantaren un sol tema. I després, els microconcerts d’Al Tall (quatre cançons) i Musicants (quatre més). Era la manera d’ajuntar el passat i el present de Miralles: la formació de llegenda que ell, Torrent i Gil fundaren a les acaballes del 1974, i el nou grup que el de Xàtiva va impulsar després de la dissolució d’Al Tall en 2013. Frechina, veu autoritzada per parlar de tot allò que tinga a veure amb la música en valencià va ressaltar de Miralles «la generositat, la convicció i la perseverança» que feia servir i destacà «el llegat de dimensions inabastables» que deixà. «Era un home savi, un home honest; un homenot del País Valencià», va resumir.
Xàtiva va arribar a hora. Tal vegada Al Tall hauria d’haver actuat molt més durant els anys anteriors a la llarga nit del rusisme municipal en matèria de cançó (1995-2015), quan solistes o formacions en valencià mai eren contractats des de l’ajuntament. Però gràcies a l’editor Antoni López Alemany —cal recalcar-ho— la gira de comiat d’Al Tall en 2013 tingué parada a Xàtiva, al mateix Gran Teatre que aquest divendres va esclatar amb un Tio Canya intepretat pels membres de totes les èpoques del grup i amb el reforç de la Colla la Socarrada. També en 2015 (el renascut Festival de la Cançó de la Fira d’Agost) i en 2016 (el Música i Lletra) es pogué gaudir de la nova formació de Miralles a la seua Xàtiva. Amb ell.
El primer a cantar fou Bartomeu, fill d’Enric Ortega (també un ex Al Tall). Va interpretar Matalafer. A continuació omplí l’escenari un altre nom mític i gairebé coetani d’Al Tall, Carraixet. La formació que estén aquest nom a través de les filles i netes de Lleonard Giner va enlluernar amb la seua proposta de metalls i veus tan ben compenetrada. Oferiren La llengua, i la portaveu de la formació demanà «una Palestina lliure». Els xiquets del Cor de Bonrepòs i Mirambell van demostrar, per la seua banda, com fou de pioner també Miralles en parar atenció als més menuts (Som de la Pelitrúmpeli) quan l’escola tardofranquista d’aleshores a penes sabia res encara de lleis d’usos, línies en valencià o multitudinàries i rialleres trobades per tot arreu.
Ximo Guardiola és l’ànima d’Owix, formació en certa manera hereva de l’evolució de la cançó en valencià que feia Al Tall. Van cantar Natura SOS. S’escoltà, seguidament, Travesse la ciutat, de Rafa Xambó i la Fusteria, en record compartit per a Carles Barranco. El d’Algemesí va assenyalar la necessitat de noms com el de Miralles, «ara que ha rebrotat, que no se n’havia anat mai, la vella política franquista», digué. Feliu Ventura tampoc va faltar. D’ell diria més endavant Frechina que la seua trajectòria —des del 96 fins ara— és la trajectòria del gran moment de la música feta en valencià, amb el Col·lectiu Ovidi Montllor com a motor i en passar de només un grapat als més de 120 discos en valencià actuals per any.
La del xativí va donar pas a un altre artista local, Pep Gimeno, Botifarra. Com en el programa de televisió, va aparèixer en companyia de Miquel Gil, la tercera pota d’Al Tall. Junts van cantar Rosa de Paper, amb Jordi Pastor a l’acordió i, seguidament, l’himne —per què ja és un himne— Malaguenya de Barxeta, corejada pel públic. «Si no parlem la nostra llengua, es morirà el nostre poble. No ho consentiu!», va exclamar el cantaor de Xàtiva en acabar. «Jo no voldria estar hui ací», va dir Gil. No estar en aquest homenatge significaria que Miralles no ha mort, vingué a dir. La formació femenina Va de Dones, per la seua banda, va interpretar, a continuació, Als companys, d’Ovidi Montllor. Maribel Grespo, una d’elles, s’uniria més tard Al Tall. Finalment, Pau Alabajos, Tomàs de los Santos i Jesús Barranco oferiren junts Avuí és el cantar. Poques coses li hagueren agradat més a Barranco que poder homenatjar a Xàtiva, fa uns mesos en l’entrega dels Premis Ovidi a Miralles, el seu colossal predecessor al capdavant de l’associació.
I arribà el moment en què les emocions s’intensificaren. Al Tall va irrompre en l’escenari amb gairebé tots els seus components de les diverses etapes. Obrí una cançó de dol, evidentment per a Miralles, per continuar amb Darrer diumenge d’octubre, Cant dels Maulets (amb la Socarrada) i Tio Canya, que semblava el cor de Nabucco, de tan intensa. Fou el moment, també, per recordar la presència com espectador de l’erudit i pensador valencià Joan Francesc Mira, qui va saludar des del seu seient. L’ovació, enorme, va deixar ben calent l’escenari per què Musicants («el darrer somni artístic de Manolo», tal com van comentar) mostrara als espectadors com d’incansable era Miralles: després d’aquella trencadora transformació de la música tradicional cap a altres sonoritats, amb aquesta nova formació plena de joves —on ell era eixe senyor major que semblava el pare— va fer un pas més, generós i valent, en la renovació dels ingredients de la tradició i es va endinsar en terrenys, per exemple, del jazz o fins i tot el pop. Cantaren Va com va, L’havanera del peix enamorat (amb Guardiola de nou a l’escenari) així com la cançó que interpretaren en el soterrar de Miralles, «però no com un dol, com una cosa trista. Com una celebració. Les emocions ens colpegen fort… Però que content estaria Manolo de veure-vos a tots», va finalitzar Rebeca Mut, la veu del grup. Quedava la reunió final de tots els participants: d’Al Tall i de Musicants, i de la resta.
La vídua de Miralles, Pepa Cucó, i la seua filla, Mireia Miralles, van intervindre també per agrair les enormes dosis d’estima rebudes en aquest acte promogut pel COM i l’Ajuntament de Xàtiva. Se’ls va lliurar un cartell de l’efemèride emmarcat. L’acte, com ja ha informat Diari Digital, va cloure amb un anunci: el regidor de Cultura, Alfred Boluda, va dir que s’inicarà en breu l’expedient per fer Miralles Fill Predilecte de Xàtiva.
 divendres nit al Gran Teatre tenia el repte de ser aixó:){kind=link}