Eva Slongo el trio Les Ducs du Swing ofereixen un sensacional concert al CCX
AGUSTÍ GARZÓ
Era una cita estranya, d’un estil musical tan específic que la incògnita estava servida: vindrà gent al perifèric CCX a escoltar un concert de gipsy-jazz un dissabte de vesprada amb alerta taronja i el cel negre? Doncs, sí. Va vindre gent. Gairebé ple el saló-auditori. I a banda de l’èxit de convocatòria, també hi va haver èxit artístic. Una violinista excelsa. I un trio compenetrat i virtuós. La mescla: Les Ducs du Swing & Eva Slongo. Un recorregut per sonoritats jazzístiques com el gipsy o manouche, el latin, el bolero o fins i tot la clàssica, amb una peça on es traspunta Shubert.
Un encert el de la Regidoria de Cultura de Xàtiva, i en concret de la programadora Mercé Llàcer. Després de la gran acollida de dissabte, programar especialitats musicals com aquesta ha passat la prova de foc. A més a més, el mateix públic en l’immens Gran Teatre oferiria un aspecte pobre. Però en el CCX fregava el ple absolut. I una sala de gom a gom és alegria per als que toquen, canten o actuen. I satisfacció per als que escolten. Només falta una cosa per arrodonir-ho… La il·luminació escènica és manifestament millorable.
Eva Slongo, acomboiada i didàctica, va mostrar una extraordinària generositat. Toca el violí i canta. Va explicar que el gipsy (romaní, zíngar…) va sorgir al fusionar-se aquesta música amb el jazz clàssic en el París dels anys 20 i 30 del segle XX. I és, bàsicament, un jazz amb instruments de corda. Ni bateria, ni piano. Es toca amb guitarres (tipus Selmer-Maccaferri), amb un contrabaix que fa de base, i amb el violí, que Slongo domina a la perfecció i del que dissabte va extraure unes notes emocionantíssimes.
La cantant, suïssa establida a València des de fa anys, és de formació clàssica. Però amb els anys s’ha instal·lat en aquestes músiques. Va començar el concert amb l’esplèndid Charleston, de Django Reinhardt. Per prosseguir amb J’attendrai, de Biréli Lagrène, i Made in France, Just friends o la balada Como la vida, entre d’altres. Per a tancar amb Avalon, de Rose, Jolson i DeSylva. El públic, dempeus, obligà a una propina més. I tocaren la colossal Les yeux noirs, sublime aportació russa al repertori eclèctic de l’espectacle i grandiosa festa final.
Les Ducs du Swing van ser a Xàtiva Fabián Barraza, Carlos Rubio i Albert Bello. Van oferir tal col·lecció de solos, que el públic no esperava a que s’acabaren les peces: ovacionava les mostres de talent musical superlatiu de cadascun. En defnitiva, un grup de músics que durant 90 minuts van omplir de bellesa el CCX. Entre els espectadors, un grup de francesos establerts a València; tanmateix alguns dels habituals dels actes culturals de Xàtiva, com també els músics locals Felip Badia i Òscar Vila, entre altres.
