El llibre és una iniciativa de l’Institut d’Estudis Territorials del Caroig i es va presentar divendres passat a la Casa de la Cultura amb la intervenció de l’alcaldessa, Matilde Marín
AGUSTÍ GARZÓ
Un edifici no molt conegut més enllà de la Canal i poc estudiat. Així es podria resumir la motivació que ha portat Vicente Gabriel Pascual Montell (la Llosa de Ranes, 1996) a abordar en profunditat l’exconvent de Sant Josep i Santa Anna o de carmelites, a Ènguera. El resultat és un volum que repassa la història i evolució del patrimoni del temple des de la seua fundació a mitjans del XVII fins a la seua clausura, amb l’exclaustració de 1835. El convento de San José y Santa Ana de Enguera (1649-1835). Historia, sociedad y patrimonio en el Caroig ha estat editat per l’IETEC, Institut d’Estudis Territorials del Caroig, i fou presentat divendres passat en la Casa de la Cultura de la localitat amb les intervencions de l’autor, de l’alcaldessa d’Enguera, Matilde Marín; del cronista oficial, Manuel Simón, i de Pep Aparicio per part de l’entitat editora.
«El convent és un dels immobles principals del patrimoni artístic material de la Canal de Navarrés: és a la vegada un edifici molt connectat amb l’arquitectura dels carmelites descalços, seguint models que es repeteixen en tota la península Ibèrica, i un edifici que presenta aspectes originals i propis i que es troba també connectat, per la seua ornamentació i el plantejament d’espais com la capella del Carme, amb els models arquitectònics i visuals del barroc valencià», explica l’autor.
«No obstant les seues característiques, és una obra poc estudiada i poc coneguda. I amb aquest llibre intente definir una imatge la més concreta possible del desenvolupament de l’edifici i de la institució que el feu possible al llarg dels quasi tres-cents anys de la seua història, recollint allò que s’ha dit sobre ell, incorporant el corpus documental inèdit que he anat localitzant, i analitzant totes les fonts, també les obres d’art en sí mateixes i com a fonts històriques», afig. En el procés, l’autor ha localitzat «importants documents sobre la fundació, sobre el patrimoni moble en els últims temps de l’edifici…», explica.
Del procés fundacional, Pascual Montell es deté en la figura «del fundador, Joan Fabra, del que es sabia molt poc i que ara podem conéixer molt bé. Fabra és cirurgià (barber-practicant), es fa notari, i es converteix, en pocs anys, en un home riquíssim. La seua fortuna era immensa per als paràmetres de les terres de la Canal en aquells anys. A l’hora de morir fa una disposició estranya: llega la meitat d’una porció important dels seus béns al fill i l’altra la deixa per a obres pies. Per pietat? Segurament sí, però també per a reforçar la seua posició social i la dels seus descendents, a la manera dels moderns filantrops, perquè la majoria d’obres pies reverteixen en benefici de la vila. Entre elles, dona diners per a la fundació del convent, per a una millor assistència espiritual del veïnat: una cosa que hui vegem irreglevant, però que en aquell moment era fonamental», conta.
«També investigue sobre Fernando Pujades, el senyor de la vila, una figura que fins ara no comptava en la fundació: ja sabem que no sols dona l’assentiment, també s’implica activament en els preliminars i inclús paga un retaule per a la primera església», segons l’autor. Del procés d’establiment del convent, Pascual ha analitzat «com s’asseuen els frares en la vila. És la part que més s’ha treballat en la història del convent, ja que és ben coneguda per la crònica de fra Tomàs de Santa Bàrbara, però la repasse, la matisse i amplie informació amb altres fonts».
Els diferents edificis del convent es construeixen entre 1649 i 1701/11. «Parle d’on s’havia previst construir el convent, per què en cert moment es decideix traslladar-lo dins d’Ènguera, quines reticències es troba, a què es deu este canvi…». El volum aporta «una cronologia de les obres i proporciona tota la informació possible al respecte: com es plantejà l’edifici, quin aspecte presentaria a la seua conclusió, com aquesta base es transforma». L’autor estudia també els edificis des d’una perspectiva formal. «Els vinculem amb l’ampla trajectòria del seu arquitecte, fra Josep de la Concepció, un arquitecte carmelità descalç català destacadíssim en l’arquitectura catalana del XVII, molt actiu en València».
La primera meitat del segle XVIII —des de 1707 a 1748— té en la guerra de Successió «un episodi molt important per a la història del convent, ja que suposa la pèrdua de rendes. Vàrem localitzar molta informació al respecte, que ens ha ajudat a comprendre millor els efectes del conflicte sobre Ènguera. Després d’aquest episodi s’obri un parèntesi de certa activitat econòmica, que s’allarga fins 1748, fins als terratrèmols. Localitzem informació sobre les obres que es realitzen i ens centrem en les creacions d’aquesta cronologia que s’han conservat: les pintures del presbiteri: dos grans llenços en els laterals amb escenes de la Mare de Déu del Carme i dues pilastres pintades sobre el mur, que mostren la decoració que es repetia per tota l’església i que vinculem amb la producció de Josep Amorós Gascó (1685-1754), conegut per ser l’autor del Felip V capgirat del Museu de Belles Arts de Xàtiva», destaca.
Segons explica l’autor, entre el 1748 i el 1808 continua el desplegament artístic «esperonat pels efectes dels terratrèmols, duríssims en Enguera. Es refà la cúpula, es decora amb pintures murals. Es construeix la capella de la Mare de Déu del Carme, molt vinculada amb els models del barroc valencià, i es decora el temple», resumeix. En el llibre, «documentem el retaule i, a través d’ell, l’interés que despertaven els carmelites descalços d’Enguera en les elits xativines de l’època. També hem estudiat les pintures murals que decoren les petxines i la portada, d’altíssima qualitat, que atribuïm a Salvador Valero, un pintor actiu en Xàtiva des del voltant de 1720 a la seua mort en 1771, autor d’importants pintures en els convents de la ciutat o de la decoració mural de l’església de Navarrès».
«El segle XIX és l’etapa més mal documentada, però comptem amb testimonis interessants que hem localitzat, tals com els inventaris de l’exclaustració de 1812 i de la desamortització de 1835, que permeten conèixer bé el patrimoni moble del convent en els seus últims anys de vigència, i que han estat contrastats amb la cronística local de finals del XIX i principis del XX», explica, per afegir: «la nostra intenció era repassar la història i l’evolució artística del convent des de la seua fundació a la seua clausura. Però en l’epíleg repassem el destí del patrimoni immoble i moble del convent des del tancament, des del 1835 fins al present».
Vicent Gabriel Pascual Montell és doctor en Història de l’Art per la Universitat de València. Va dedicar la seua tesi doctoral a l’estudi de la història i el desenvolupament patrimonial dels convents masculins de Xàtiva entre els segles XIII i XIX. En 2019 va guanyar el Premi d’Investigació i Assaig Carlos Sarthou-Premis Literaris Ciutat de Xàtiva per l’obra El convent de Sant Francesc de Xàtiva: Arquitectura, patrimoni i societat.
