- Pep Gimeno cantà tres peces en la presentació de la biografia del cantautor del carrer Blanc
- Miquel Alberola destaca la figura «indomable» del cantant i lamenta sis dècades de persecució
AGUSTÍ GARZÓ
El llibre era el de Raimon. Però la veu fou la de Pep Gimeno, Botifarra. La presentació en la Casa de la Cultura del llibre Raimon. Aquest jo que jo soc, de Miquel Alberola, es va sumar divendres a les ja habituals ocasions en les quals en un acte sobre Raimon no està present… Raimon. El periodista Paco Cerdà plantejà una brillant conversa amb l’autor de la que tots dos van anar extraent tant detalls coneguts com aspectes poc o gens divulgats. Feu una introducció l’editor, Joan Carles Girbés (Ara Llibres, Barcelona), qui va mostrar la seua satisfacció per poder fer la presentació a la Casa de la Cultura. El seu parlament va donar pas a un vídeo gravat a casa de Raimon on ell contesta a preguntes relacionades amb aquesta biografia. El cantant qualificà de «molt seriós» el treball d’Alberola, bromejà amb que sap ja més coses de la seua vida que ell mateix. Botifarra, acompanyat a la guitarra per Toni Porcar, va cantar Jo vinc d’un silenci; després, la seua Casino Principal (del darrer disc, Ja ve l’aire) i finalment una vigorosa versió d’Al vent amb postisses. Pep ja havia cantat per Raimon (amb ell d’espectador) en 2023, en l’acte d’inauguració de la mostra amb la col·lecció del cantant donada al Museu de Xàtiva. A l’acte de divendres van assistir l’alcalde, Roger Cerdà; i els regidors Amor Amorós, Alfred Boluda, Ignasi Reig, Susana Gomar i Pedro Aldavero. En finalitzar la presentació, l’autor va signar desenes d’exemplars.
Alberola destacà de Raimon l’actitud «indomable», ja que mai ha claudicat davant pressions o ofertes. Com la de cantar en castellà, qüestió que hagués multiplicat la seua fama en segons quins contextos. També va recordar que en la transició, i més endavant, a Raimon els partits que havien lluitat contra la dictadura el volien «com a símbol o trofeu. Per treure alguna cosa». Però ell sempre es va negar. I assegurà que, tot i la significació tan enorme que té al respecte, Raimon «no és un autor polític», ja que la seua obra poètica és més abundant que la combativa. «Ell començà amb una cançó podria dir-se que metafísica, com Al vent. Després ve Diguem no, que sí que és un posicionament. Però ell ha tornat sempre a la poesia, a les cançons d’amor», destacà. Per tant, tot i l’esacassa significació política en el sentit de recolzar a un determinant partit o fer manifestacions públiques massa explícites, Alberola lamenta la «persecució de la dreta» contra el cantant i «el fantasma permanent de l’anticatalanisme». I critica que fa sis dècades que pateix, primer, la censura franquista, les prohibicions; després, el menyspreu dels primers anys de la democràcia o, més endavant, les actituds hostils de l’alcalde Rus ací a Xàtiva… «I ara mateix, en 2026, eixa dreta vestida de neoliberal que sempre l’ha perseguit tracta d’evitar que es faça el centre cultural a la seua ciutat. És una persecució inacabable», va dir.
Paco Cerdà posà l’accent en les referències a Xàtiva en l’obra de Raimon i en els ingredients de la infantesa i la joventut que van anar modelant el futur cantant, com el fet que tocara la flauta en la Música Nova, que son pare fora el president d’eixa societat o que a la ciutat existira una emissora, Radio Játiva, on ell va donar unes curioses primeres passes com a prescriptor musical. I Alberola reafirmà eixa observació ja que si bé hi ha cançons explícites sobre Xàtiva, «també n’hi ha d’altres en les que Xàtiva no apareix. Però està. De fet, Al vent no pot ser una cançó més xativina: la fa en un viatge en Vespa de Xàtiva a València, quan ell i el pilot tornaven d’una visita a la ciutat on ell li havia mostrat sa casa, el nucli antic, el Castell… Més inspirada per Xàtiva, impossible», explicà Alberola. Cerdà, a títol personal, confessà que té un moment fundacional en la seua condició de seguidor de Raimon: en l’institut Josep de Ribera, quan estudiava, el professor Filibert Pons va possar un dia Bella de vós, som amorós. «Filibert no sap fins a quin punt em va marcar eixa cançó de Raimon!», va proclamar l’autor de Presentes i Premi Nacional de Narrativa de 2025. Ara ja ho sap, per què Filibert estava entre els espectadors.
