- La seua construcció va costar 72.000 euros de l’època (12 milions de pessetes). Tenia prop de mil butaques, Dolby Stereo i uns accessos com les millors i més luxoses sales de les capitals
- Es va inaugurar en octubre de 1975 i tingué una segona etapa en els anys 90 com a sala teatral ocasional i una nova direcció empresarial els últims anys (fins els 2005) amb el nom d’Alucine
JAVIER PÉREZ FERRI
Fa vint anys que va tancar. Però ara en fa cinquanta (1975) que es va inaugurar i va situar Xàtiva en el punt més alt de l’exhibició cinematogràfica amb una colossal sala de gairebé mil butaques i uns accessos de primeríssim nivell. Era el Saetabis, enyorat cinema xativí com enyorats són l’Avenida, el Gran Teatro, el Terraza Alameda i fins i tot el modest Vernisa o, més enrere en el temps, el Setabense, el Violeta o l’Españoleto. Va arribar a tancar una primera vegada, al voltant de 1995. Però el va comprar l’empresari José Ramón Gascó, qui en 1997 reobrí els dos Saetabis: la sala gran i el Saetabis 2, tots dos amb el nom d’Alucine. Els Alucine encara funcionen en Sagunt, lloc originari de l’empresa de Gascó. En 2005, va tancar el de Xàtiva; el vell Saetabis. Hui, el seu lloc l’ocupa un supermercat de la cadena Consum.
El Saetabis fou la sala de cinema més important de Xàtiva. S’inaugurà en el mes d’octubre de 1975. Diverses generacions no paren de recordar-la en xarxes socials; esmentant les importants pel·lícules que van poder veure: Los Santos Inocentes, Titanic, El Rey León, Furtivos, Cazafantasmas, Yo te saludo, María; Apocalipsis Now, El Padrino III, El Club de los Poetas Muertos, El último emperador, Instinto básico, Ghost, Forrest Gump, Pretty Woman, Volver a empezar, Terminator, Amadeus… Lorenzo García —fill d’un dels promotors i director de l’hotel Vernisa— ens mostra fotos tant de l’interior com de la seua façana i ens conta detalladament els orígens. De totes maneres, com que formava part d’un gran projecte global (edifici residencial, més un hotel en les dues primeres plantes), el Saetabis ben a prop va estar de ser, en realitat, una sala de festes o una discoteca del mateix hotel. La promotora va ser Promogar, SL (Promociones Mompó y García). El primer, un distribuïdor de cinema d’Ontinyent, i els segons, uns coneguts constructors de Xàtiva, els germans García Gozálbez.
Situat en l’encreuament del carrer Acadèmic Maravall amb Baixada del Carme, va tindre un cost de dotze milions de les antigues pessetes (72.000 euros); pressupost que es va incrementar per la complicada orografia del solar. Disposava d’un ampli espai per a totes les seues dependències: un enorme vestíbul on es podien contemplar els cartells de les futures estrenes, una cafeteria, una zona de projecció còmoda per als professionals i unes eixides d’emergència com mai s’havia vist. Es van habilitar dues taquilles per a minvar les temudes cues. En total, un espai a banda de la sala d’una extensió de 165 metres quadrats.
Pel que fa al pati de butaques, fregava les mil localitats i comptava amb set portes d’accés per evitar aglomeracions a l’eixida. Era més ample que llarg, i la disposició dels seients era lleugerament corbada. Aquest disseny li donava un formidable aspecte d’auditori. Tenia una impressionant pantalla panoràmica perfecta per a les produccions en Cinemascope. I disposava del Dolby Stereo, una nova tecnologia que convertia en immersiva l’experiència dins la sala amb un so que els espectadors rebien des de diversos punts. Era una sala dissenyada a la mida de les més luxoses de les capitals, i amb la qual pretenien fidelitzar els espectadors locals que, per veure una gran producció de l’època, optaven per anar-se’n a València. A més a més, la gerència del Saetabis tenia la intenció d’estrenar al mateix temps que en el cap i casal alguna de les pel·lícules, cosa que fins al moment rarament ocorria —no com ara— per què les còpies de cada film eren molt poques i les amarraven les grans ciutats durants moltes setmanes.
I és que la indústria del seté art accelerava el seu ressorgiment, després d’uns anys de crisi. S’albirava una explosió de produccions de la mà d’una nova fornada de directors independents com Francis Ford Coppola, George Lucas, Martin Scorsese o Steven Spielberg. També estava pegant fort un cinema espanyol de comèdia de la mà de directors com el recentment mort Mariano Ozores, amb una producció capaç de rebentar les taquilles. Seua, precisament, va ser la primera pel·lícula que es projectà al Saetabis: Tío, ¿de verdad vienen de París? Però, sobretot, la pel·lícula Tiburón, d’aquell mateix any, avisava també de la importància del blockbuster. Eren pel·lícules amb un gran desplegament publicitari que atreien un gran nombre d’espectadors. Les sales havien de projectar-les cada dia durant setmanes. Altres exemples d’aquesta tendència van ser, uns anys més tard, E.T. El extraterrestre —que va col·lapsar durant setmanes l’Avenida— o Titanic, que en el recuperat Saetabis de 1997 va causar una expectació hui insòlita amb els usos i costums actuals. De totes maneres, Tiburón no s’estrenà en el Saetabis. I té una explicació. Tots pensen, amb raó, que el cine Avenida fou sempre de la família Segrelles. I és així. Però, curiosament, quan naix el Saetabis els García lloguen l’Avenida durant un temps. La idea era gestionar el volum més gran possible de pel·lícules i repartir-les: en l’Avenida, ja que estava més allunyant del centre, les grans produccions. Per això la mítica pel·lícula de Spielberg es projectà en eixa sala.
El temps va convertir al Saetabis, a més a més, en un espai divers, capaç d’acollir també teatre, cicles, convencions, actuacions en directe o fins i tot presentacions falleres, així com per exemple les recordades passes per a alumnes de l’institut Josep de Ribera. Els estudiants acudien ocasionalment a l’hora de la classe d’història a veure pel·lícules d’època i així reforçar el temari. Sobre aquest tema, un veí de Xàtiva, Rafa Cucarella, ens conta una anècdota. «Eren les deu del matí i tocava classe d’història en l’institut, la professora ens va dir que aniríem al Saetabis 2 a veure Esquilache, protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, pel·lícula d’època sobre la història d’Espanya basada en fets reals. No sé si per com era d’inusual anar al cine a eixes hores, de bon matí, o per la meua pròpia naturalesa cinèfila —pel·lícula que no m’agradava significa adormir-me— la qüestió és que em vaig quedar fregit i no vaig despertar fins al final. En veure a la professora jo, de seguida li vaig dir que no m’havia agradat, i ella somrient em va mostrar un zero format amb els dits».
Uns pocs anys més tard de l’estrena de la sala gran, a finals dels setanta, es va obrir la sala annexa, el Saetabis 2, molt més xicoteta i convencional (200 butaques). Anava a tindre una cartellera amb un marcat tipus de produccions, com les pel·lícules de terror (es van projectar clàssics com La matanza de Texas, Posesión infernal, Un hombre lobo americano en Londres o Aquella casa al lado del cementerio) així com títols eròtics de l’època, les pel·lícules classificades S que advertien d’imatges escabroses i amb actrius que es mostraven nues. D’aquesta mena de gènere, l’anomenada etapa del destape o pit i cuixa en denominació cinèfila valenciana, el cinema espanyol va produir un extens catàleg, amb títols cridaners com El fontanero, su mujer, y otras cosas de meter o La caliente niña Julieta. Un dels formats per al qual estava preparada també la segona sala era el de les produccions en tres dimensions. Encara que no era una novetat, va tornar a posar-se de moda a principis dels vuitanta. Carne para Frankenstein fou la que estrenava aquestes produccions. La seua projecció va ser àmpliament publicitada per tota la ciutat amb els anomenats programes de mà. Els qui van poder accedir a la sala van embogir amb l’escena en què, utilitzant unes tisores de podar gegants, decapiten al personatge i el cap roda fins a quedar a escassos centímetres de l’espectador, que ha d’apartar la cara per què l’efecte de les ulleres de 3-D (lliurades en taquilla) oferia un realisme brutal. També acollia obres comercials la sala 2 si la 1 tenia una pel·lícula potent. Són casos com els d’El nombre de la rosa o Big. Així com l’estrena de Sufre, mamón, dels famosíssims Hombres G.
La xicoteta sala també va ser l’escenari d’un polèmic i interessant cicle: el Festival de Cinema de les Nacionalitats, ideat i dirigit pel catedràtic Antoni López Alemany. Tingué dues edicions (1982 i 1983) i va permetre gaudir de pel·lícules en versió original i ben polèmiques, com La verdad sobre el caso Savolta, l’Affaire Dominici, Asesinato en el Comité Central… O la mítica Hèctor, protagonitzada per Ovidi Montllor. La segona edició va ser coberta per un equip de RTVE; l’equip que venia de Hollywood de cobrir les repercussions de l’Oscar a Garci per Volver a empezar. I el festival tingué un espai en el popular programa De película, antecessor de l’actual Días de Cine. Anys més tard, un altre cicle a destacar fou el dedicat a l’obra de Picasso. Es van projectar llargmetratges amb influències de la seua vida i obra, a més de l’estrena de Sobrevivir a Picasso, on Anthony Hopkins interpretava al geni.
El Saetabis fou el teatre de Xàtiva de 1995 a 2001
Segons Josep Sanchis Martínez (en el llibre Vint Aniversari del Gran Teatre de Xàtiva 2001-2021), en 1995 un acord amb la gerència del Saetabis permet a l’Ajuntament de Xàtiva programar el teatre en la sala principal. Fins aleshores, i des que va tancar el Gran Teatro, les funcions teatrals es van programar en el cine Avenida, en Sant Agustí o en el saló de convits Alan’Bon. «Com la sala no disposava d’escenari, es muntava l’entaulat municipal de 12 metres d’ample per 10 de fons a fi de permetre passadissos laterals per on poder entrar i eixir d’escena els actors amb major comoditat que als llocs anteriors. El públic també agraeix el nou espai per trobar-se més còmode en aquestes butaques i per l’accessibilitat a la sala, la qual cosa genera una major assistència d’espectadors». És així com de maig de 1995 a maig de 2001 actuen, d’entre altres, al Saetabis: Pepe Rubianes amb l’obra Ssscum!, Vol Ras amb Gagmania, Yllana amb 666 o Txalo Producciones amb La Ratonera, d’Agatha Chistie.
A banda del que conta Sanchis, cal afegir que, a més a més del teatre, en la primavera de 1995 el Saetabis va acollir un històric concert: el de Raimon, qui no actuava a Xàtiva des de 1988 i eixa nit va oferir una excepcional actuació. La sala es va quedar xicoteta. I el 2 de desembre de 1997, dins de la Setmana Cultural de la Junta Local Fallera que aleshores presidia Ximo Sánchez, el Saetabis va acollir tota una fita: la projecció de la pel·lícula muda Mientras arden las fallas, de 1929. Aquesta cinta —que va camí dels cent anys— és un document valuosíssim que mostra imatges úniques de València durant les falles. Fou dirigida per Miguel Monleón. En la projecció del Saetabis, va estar present el seu fill, el mític showman Joan Monleón, qui va rebre un obsequi de mans de la fallera major, Isabel Perigüell. La projecció va comptar amb música en directe a càrrec de dos joves pianistes.
En setembre de 1999, segons continua explicant Sanchis en el llibre de 2021, es produeix el canvi de denominació de la sala, passant a anomenar-se Alucine. La primera funció teatral que es fa amb eixe nom fou la de Manicòmic, per la segona companyia de Tricicle anomenada Clownic. Un actor que repeteix sovint en aquella època en el Saetabis va ser Xavi Castillo, que va posar en escena, entre d’altres, Defecte 2000. Del 2000 cal esmentar que torna a actuar Rubianes amb Rubianes solamente i en abril és el Lazarillo de Tormes en versió de Fernando Fernán Gómez interpretat per Rafael Alvárez «El Brujo» qui ompli de gom a gom el local. L’última funció teatral a la Sala Alucine va tindre lloc en maig de 2001: Marlene Dietrich, un ángel azul, amb Esperanza Roy.
Amb el tancament de l’enyorat cinema Avenida, els Saetabis 1 i 2 quedaven com a úniques sales a la ciutat. Havien aconseguit sortejar el boom dels videoclubs, que a Xàtiva van proliferar. Per a contrarestar el seu efecte es va celebrar el dia de l’espectador, amb l’entrada a un preu més econòmic. El mercat espanyol segueix en constant evolució, i s’obria a produccions de diferents cinematografies fins i tot de països exòtics. És quan el Saetabis implanta els dijous de cineclub i es projecten aquest tipus de produccions de directors com Lars von Trier, Zhang Yimou, Jim Jarmusch, Kenneth Branagh… Es va crear una certa fidelitat a aquesta sessió única setmanal, on cal destacar que es va reprogramar Tiempos Modernos, de Chaplin.
Però ja a principis dels 2000 els cinemes dins del nucli urbà van deixant pas a les multisales per tot arreu. El retard en la construcció del centre comercial Plaza Mayor, que tindria multicinema, obligà a adequar el Saetabis per part de la franquícia Al·lucine, que es compromet a seguir projectar tots els títols del moment. Rafa Rubio es va quedar al càrrec del servei de bar, amb especial èmfasi a modernitzar-se i oferir els populars combos de crispetes i beguda.
La filmació de «Los Pornoaficinados»
Fins i tot, el Saetabis va acollir parcialment el rodatge d’una d’aquestes pel·lícules del destape, Los pornoaficionados (també coneguda amb el sobrenom de La perseguida hasta el catre), del director Félix Barón i el productor Ismael González. La història va d’un jove fotògraf (Emilio Linder) que admira al director Luis García Berlanga i que acaba fent cintes porno. Es va fer servir el vestíbul i la sala de butaques per a rodar algunes escenes, amb un doble fent-se passar per Berlanga. Es conta que se li va oferir a l’autèntic Berlanga protagonitzar eixe xicotet paper, el d’un director que des de la seua butaca contempla imatges eròtiques filmades pel seu admirador. Però ho va rebutjar. L’escena també permet veure per uns instants vehicles esperant en el semàfor de República Argentina, la Baixada del Carme, la Glorieta… En Los pornoafcionados (estrenada el 1982) té un paper de capellà viciós Joan Monleón, que fou filmat oficiant missa en el santuari de Bellús.
Amb el definitiu tancament de l’Alucine-Saetabis i des de la nostàlgia, qüestionem el batec de la ciutat ara que hi ha una campanya per a saber com podem millorar-la per al futur. Però de segur que ja tornarà mai eixa època en què el Saetabis, l’Avenida i el Gran Teatro formaven part d’una oferta d’oci hui desapareguda: els recreatius Jovi al costat de la font del Lleó, els també anomenats Saetabis ben a prop del cine o Cita 2000; les discoteques La Nit, Eli-T o Jamaica… Per tant, difícilment hi haurà una època tan daurada i bulliciosa com aquella. I aquesta sala era com el rei de copes de les grans produccions i d’un cinema inoblidable; el marc perfecte amb el qual recordar Xàtiva, la Saetabis dels nostres somnis.
