La històrica cantant mallorquina articula el seu concert de Xàtiva amb el reeditat disc que va gravar en directe al mític teatre francés ara fa cinquanta anys
AGUSTÍ GARZÓ
Una cita amb la història. Amb 78 anys, el recorregut pels escenaris de Maria del Mar Bonet anirà minvant fins que, amb una retirada oficial i pomposa o a poc a poc i sense avisar, deixe de cantar en directe tal vegada en pocs anys. Així que un recital com el de dissabte a Xàtiva tenia eixe sabor estrany de possible última oportunitat de veure i escoltar un nom mític de la Nova Cançó, una indiscutible figura que des de 1969 grava i actua ininterrompudament amb eixa energia pausada de cantautora lírica i combativa. Feia nou anys, en 2016, que havia actuat en Nits al Castell. I només quatre de la seua última estada a Xàtiva, el 28 de maig de 2021 en el Música i Lletra, al Gran Teatre. Tres concerts en menys de deu anys que compensen la llarga nit del PP al govern municipal (1995-2015) sense cantar a Xàtiva després de quatre recitals entre 1976 i 1993, entre ells el recordat Festival de la Cançó.
Un subtil i captivador instrumental del quartet de cordes i la percussió va donar pas a la irrupció en l’escenari de la cantant mallorquina. Problemes d’accés al seu seient i d’acoblament amb el micròfon van trencar un poc la màgia d’eixe primer moment. Uns problemes que es perllongarien durant un bon tram de concert, amb ella fent gestos ostensibles cap a la taula de so alertant que la cosa no anava gens bé. «Moltes gràcies per aquesta nit tan càlida; moltes gràcies per convidar-me de nou a cantar en aquest castell», va dir després del primer tema de la nit, Aigo. El recital estava molt marcat per la celebració dels cinquanta anys del disc en directe en l’Olympia de París el 1975, reeditat ara en vinil també, així que inicialment i d’una tacada va prosseguir amb la colpidora Me n’aniré de casa; Nina, Ninona, Inici de campana i Sa ximbomba, aquesta última «dedicada a l’estimat Botifarra», qui ocupava un seient a la platea i que abans del concert va entrar a saludar-la al camerino.
Una de les peces indiscutibles del repertori, Dansa de la primavera, i Guajira amorosa (la connexió musical amb Cuba), enlairaren el concert cap a un curiós bloc de cançons juntes i amb algunes lletres improvisades: Tonades de segar, Blau i sols de roses blanques, Cançó dels disbarats, Aigua blava… La lletra nova (Juliol, que ja te’n vas…) va esdevindre una clara i inequívoca diatriba contra els polítics i el desastre de la DANA. No calia, però, que la platea demanara la dimissió d’algú: tothom sabia el destinatari del missatge, i la gent feu una forta ovació. Més complicitat encara: l’himne per la unitat de la llengua que és Des de Mallorca a l’Alguer, la totèmica Alenar, i Abril, un homenatge a José Afonso, el cantautor portugués de la llegendària Grândola, vila morena a qui va conèixer a València, segons contà.
I arribà el final: Digues, amic; Sempre hi ha vent i la indispensable Què volen aquesta gent. El quintet i la cantant només feren una brevíssima pausa per tornar de nou a l’escenari i oferir Hipòcrates. Mai sabrem si només amb un poc més d’insistència per part del públic hi haguera caigut un altre bis, però els espectadors més impacients ja abandonaven els seus seients molt preocupats per trobar plaça en els primers autobusos per baixar al casc urbà. I el teló, metafòric, es va baixar. En algunes cançons, la mallorquina mostrà certa dificultat per arribar a les notes més altes. Però en línies generals, manté una potència vocal envejable i una gran modulació. En l’escenari, la van acompanyar: José Llorach, a les percussions; Marco Lohikari al contrabaix; Antoni Pastor, al llaüt; Marc Grasses a les guitarres, i Benjamín Salom als violins. La sonoritat mediterrània és marca de la casa en la música de Maria del Mar Bonet, així que el recital va oferir moments de fusió com la peça d’aroma flamenc acompanyada amb palmes o els ecos de sirtaki grec de temes com el que tancà el concert, entre d’altres.
Les entrades per al recital es van vendre en poques hores el passat 14 de febrer, amb lo qual el recinte oferia un ple espectacular. Destacar finalment, per insuficient, la pobra il·luminació del Castell Menor, el gran teló de fons que multiplica la bellesa de l’espai. Té zones d’ombra o directament obscures com la façana on es situa el balcó d’Himilce, amb un antiestètic triangle negre sense llum.
La prèvia d’Esther
No només va cantar Maria del Mar Bonet dissabte al Castell. La direcció del festival, Pro-21, com és costum, va convidar una figura emergent per a un primer recital curt. Així, va irrompre en escena amb una proposta bàsica (només amb el guitarrista, Fran Pardo), Esther (Vinaròs, 1998). Dotada d’una veu potent i amb un repertori marcat per l’intimisme de les experiències pròpies i el vigor de la música pop, la castellonera va oferir set peces: Tot comença, La millor de les mentides, Si te’n vas, Feta a mida (un reajust amb la figura de la mare i la manera de relacionar-te amb ella, segons va explicar), Torno a mi (tot un manifest per no boicotejar-se una mateixa) i la confessió dels dubtes que genera mamprendre una carrera musical que és Des d’aquí dalt. Va tancar amb Al menjador, l’homenatge a son pare, ja desaparegut i que va viure uns anys a Xàtiva. «No sé si ara em podràs estar observant, però avui t’he escrit de nou una cançó. Tant de bo que tu la pugues escoltar cantar-la al menjador…», diu l’emotiva lletra. La jove va agrair el fet de poder estar a Xàtiva precedint a una artista com Maria del Mar Bonet, sempre present a sa casa a través dels discos familiars segons manifestà.
